|
Plantà
al tomb
d’una
falla
Plantà
amb bastides de fusta de la falla dels carrers Pau-Sant Vicent(Vicent
Canet i Josep Justo, 1946)
Plantà
amb mecanotub de la falla de la plaça del Doctor Collado (La
campanya del silenci, Vicent
Luna, 1957)
Plantà
amb grua de la falla del carrer de les Barques(Imatges,
Modest González, 1960)
Vinyeta
humorística d’Edo Mosquera (El Coet, 1970) sobre la plantà,
on se’n reflecteixen diverses modalitats |
La
plantà, l’acte vertaderament inaugural de la festa fallera, ha
experimentat grans transformacions al llarg del temps. Històricament, tenia
lloc en la matinada del 17 al 18 de març, i en la nit d’aquest últim dia es
cremaven les falles, però amb el trasllat de la cremà al 19 de març a
la darreria del segle xix i amb
la implantació posterior de la Setmana Fallera, la plantà va anar
avançant-se. Amb la incorporació del quart dia de Falles, el 1967, els
cadafals grans passaren a plantar-se en la matinada del 15 al 16 de març,
mentre que els infantils ho feien el 15 de bon matí.
La plantà
també ha passat per diverses fases tècniques, des de les falles més
primitives, que es plantaven de manera senzilla en carrers i places, fins a
les més monumentals i gegantesques actuals, que requereixen fins a quasi
dues setmanes per a restar enllestides.
Quan les falles antigues començaren a tindre
coronament, es muntava tota la peça en terra com si estiguera tombada i
després s’alçava al tomb, a braç, utilitzant sistemes de cordes,
corrioles i peces de fusta per a espentar-la. Des de les terrasses
s’estiraven les cordes alhora que un nodrit grup de fallers alçava la
figura. Quan s’arribava a la posició vertical es tesaven les cordes en
sentit contrari per aguantar-la i assegurar així que no perdera l’equilibri
i caiguera. Hui en dia algunes comissions falleres mantenen la tradicional
plantà al tomb quasi com una raresa etnològica.
Un altre dels procediments antics per a pujar
el coronament de les falles era el de pujar a cadiretes. Amb
aquest sistema, un grup de persones es col·loquen al voltant de la
peça deixant lliure un dels costats, l’agafen i alcen en l’aire.
Mentrestant, unes altres persones introdueixen davall una caixa de
cavallet. La peça introduïda es fa forta clavant-la a la part
superior. Després es repeteix l’operació successivament fins que el
coronament ha arribat a l’altura prevista. La col·locació de cada
peça resulta més difícil que l’anterior a causa del balanç. Es
denomina “pujar a cadiretes” perquè cada tram del cavallet rep el
nom de “cadireta”. Les peces que s’utilitzaven per a empalmar el
cavallet es denominen “solapes”.
Amb el creixement de la complexitat i volum de les
falles, a finals dels anys quaranta i durant els cinquanta, es
construïen grans bastides de fusta per a plantar els cadafals
més grans.
En els anys seixanta, es va popularitzar l’ús del
mecanotub o les torres metàl·liques Mundus. Al voltant
d’on s’havia de plantar la falla es construïen unes bastides de
torres metàl·liques i es pujava la falla amb una corda. És una
tècnica que fou abandonada prompte perquè creava uns altres
problemes, ja que havia de retirar-se la torre per poder continuant
plantant els repeus, amb la qual cosa es perdia molt de temps.
Finalment, l’aparició de les grues posa fi
als problemes per a plantar grans falles perquè permet moure i
col·locar les grans peces amb total llibertat i facilitat. Els
retocs, les juntes i la pintura es poden fer in situ sense
dificultat. Aquest sistema ha dotat alhora d’espectacularitat una
operació que cada any resulta més prolongada per la complexitat i
atreviment de les falles. Sembla que la primera falla que es va
muntar amb grua fou la que Modest González va plantar l’any 1960 al
carrer de les Barques de la ciutat de València. |
