Un dels episodis polèmics de la festa durant la darrera part del franquisme va ser la protesta que originà el president de la Junta Central Fallera Juan Bautista Martí Belda l’any 1968 en l’acte de la Crida. Davant les demandes del públic perquè els parlaments de l’acte es feren en valencià, este regidor de l’Ajuntament i president de la JCF (1964-1970) va fer unes declaracions contra la gent aplegada a les torres dels Serrans davant uns micròfons que ell pensava que estaven tancats. Les seues paraules (“¡Cuando hablan las personas callan los borregos! ¡No interrumpir! ¡Si alguien ha venido aquí a buscar a su padre…!”) s’escoltaren en tota la plaça i també en tota la societat del cap i casal. Malgrat els intents d’agressions al regidor i les reaccions que va generar, el poder i els contactes del president de la Junta Central Fallera ho silenciaren tot. Aquell esdeveniment va diluir-lo el regidor franquista, però no va aconseguir que s’escapara en la lletra que el cantant Llouis li va dedicar, i que ara recuperem per recordar musicalment allò que va ser la polèmica Crida del 1968.

Cançó ‘Crida 68’ (Llouis, 1968)i

              Els anys seixanta són moments durant els quals es posa en marxa les campanyes socials a favor de l’ús del valencià, i quan la societat valenciana es bipolaritza entre aquells que aspiren a un redreçament cultural i polític i els qui veuen en aquell intent una estratègia per a desplaçar els sectors polítics privilegiats pel règim franquista. Així les coses, són temps durant els quals l’intent de valencianitzar la societat produïx una reacció franquista que creix engolint els sentiments del valencianisme temperamental fins a crear el fenomen del blaverisme, un específic moviment que es cou des dels anys seixanta i que esclata violentament en els anys setanta. S’hi barreja la reacció del franquisme contra els inevitables canvis que s’aproximen amb la condició valencianista més primària. I un aspecte molt destacable és que el blaverisme trobà el seu millor lloc per a llançar la seua estratègia en la festa de les Falles.

            En este context s’expliquen les polèmiques celebracions de finals dels anys seixanta en l’acte de la Crida. Va ser el 1965 quan per primera vegada una xiulada protestava per l’ús del castellà per part del president de la JCF fins al punt de fer-lo canviar parcialment de llengua. Eixa xiulada va continuar els anys següents i el 1968 va arribar al seu màxim grau. Tant va ser el soroll que Juan Bautista Martí Belda va haver de deturar el seu discurs. En eixe instant, davant uns micròfons oberts, el president de la JCF va dir aquelles paraules que van passar irremeiablement per a l’autor a la història de les Falles: “¡Cuando hablan las personas callan los borregos!” La reacció va ser immediata i alguns fallers fins i tot intentaren assaltar les torres per agredir el regidor. Però, malgrat tot, allò sols va quedar en un bon esglai. L’habilitat política i els bons contactes del polític local i responsable de la festa aconseguiren que la quasi segura dimissió no arribara. Martí Belda va aconseguir un manifest d’adhesió firmat per 165 comissions falleres. Un bon aval que, juntament amb el fet que la gravació de l’acte desaparegué requisada pels responsables municipals ajudaren que tot es quedara en no res.

            Però de tot allò hi hagué conseqüències i no tot es va oblidar. Durant els anys següents es gravaren els discursos i es feren en valencià. Aquella activitat reivindicativa de xiular també es va incorporar a l’acte, de manera especial durant el governs municipals de la transició presidits pel socialista Ricard Pérez Casado. Així que de tota la polèmica no tot va callar. La potenciació del valencià en la Crida i l’exerci de xiular continuaren fent el seu camí.

La cançó del cantautor Llouis que oferim ací mostra el sentiment de reacció que va produir en els fallers escoltar aquelles paraules. Manifesta l’ofensa dels festers i la ferida al sentiment valencianista que reconeix en la llengua un estendard de la seua reivindicació. És una protesta que no vol callar ni ser callada. Una repulsa que demana que res siga silenciat.

Crida 68

Llouis

Som a les torres de Serrans.

Anem a escoltar la Cridà.

I un ens diu: “Fills de mala mare!”.

Com pot ser

que siguen encara en peu

les torres de Serrans?

Com pot ser

que siguen encara en peu?

Dorm, Jaume el Conqueridor,

dorm i no et despertes mai.

Dorm el somni dels que feien

de València un poble respectat.

La nit cobreix ja tot el món.

Silenci, la gent ja hi és dormint.

La veu d’un que no hi és d’acord

despert pels carrers tots buits.

No. Jo no estic d’acord.

No. Jo no estic dormint.

Demà, de bon matí, tot sol,

aniré pels carrers del món

contant a qualsevol qui trobe

què som, què fem i com callem.

María José Lleó

i Juan Bautista Martí Belda,

en la Crida del 1968

El públic d’una Crida

dels anys seixanta

La fallera major del 1968,

a les torres dels Serrans

Portada del disc