Les Falles de la Gratitud
Les Falles del 1958 se celebraren sota el lema Falles de la Gratitud. Els principals festejos, com ara la proclamació de la fallera major, la Crida, la Cavalcada d’Exaltació Nacional (que aquell any substituí la Cavalcada del Ninot) l’Ofrena o la mateixa falla de la plaça del Caudillo, es van concebre com a peces al servici del doble misatge que volien transmetre les autoritats valencianes: d’una banda, una idea de normalitat i recuperació de la ciutat després de la catàstrofe de la riuada d’octubre del 1957; d’altra, una mostra d’agraïment tant a l’ajuda rebuda per l’estat franquista com a la solidaritat mostrada per la resta de nacionalitats i regions d’Espanya en els moments posteriors a la tragèdia. Oferim ací diverses filmacions d’algunes de les activitats falleres més destacades del 1958: la proclamació de la fallera major, l’Ofrena a la Mare de Déu dels Desemparats i la falla València, agraïda.
El matí del diumenge 16 de març de 1958, el Teatre Principal va acollir la proclamació de la fallera major, Encarnación Amorós Lluch, acompanyada d’una cort d’honor formada per representants de cada regió espanyola, filles de l’aristocràcia i alta burgesia de cada regió. La seua presència en els diversos actes del programa de festejos reforçava el missatge de les Falles de la Gratitud, afegint-hi el component supraclassista tan característic del discurs oficial franquista sobre les Falles.   No obstant això, l’acte de proclamació de la fallera major del 1958 queda en la memòria pel discurs pronunciat pel mantenidor. Martí Domínguez Barberà, llavors director del diari Las Provincias, fou una de les poques veus crítiques que intentaren anar un poc més enllà de la celebració fallera grandiloqüent. En el seu parlament, titulat Cuando enmudecen los hombres... ¡hablan las piedras!, pronunciat davant el ministre Gual Villabí i totes les autoritats locals, denuncià la marginació de València per part del govern i l’oblit dels senyals d’identitat valencians, com ara la llengua, per una espanyolitat de base castellanista. El discurs, que va assolir una gran difusió perquè va ser retransmés en directe per Radio Nacional i repetit dies després per Radio Valencia,  i posteriorment editat en un opuscle titulat Valencia, la gran silenciada, constituïa un pas més en l’evolució crítica de Martí Domínguez respecte al règim franquista. De fet, el treball periodístic i l’actitud cívica de Domínguez van fer que el Ministeri d’Informació i Turisme franquista pressionara els propietaris del diari Las Provincias perquè l’obligaren a deixar el càrrec de director, fet que es va presentar com una dimissió el 25 de juliol de 1958.
	Proclamació de la fallera major del 1958	i
A finals de la dècada dels cinquanta, els periòdics parlaven de l’Ofrena a la Mare de Déu dels Desemparats com de la màxima expressió popular i religiosa del poble valencià. La premsa destacava les dimensions que assolia l’Ofrena, on ja participaven més de 10.000 persones. En aquell moment, este acte, mescla de desfilada cívica i de processó, ja s’apuntava com un dels eixos dels programa faller, amb unes possibilitats festives i turístiques que es desenvoluparien amb el pas dels anys.   El 1958, després de la catàstrofe de la riuada d’octubre del 1957, l’Ofrena va servir d’aparador per a escenificar l’espanyolitat de València i l’agraïment a l’estat per la seua ajuda després del desastre. Sota el lema València per Espanya, per la plaça de la Mare de Déu van desfilar les representants de les regions espanyoles juntament amb algunes estreles del moment, com ara Carmen Sevilla, com testimonien les imatges que oferim.   A més, l’Ofrena d’aquell any venia precedida d’una polèmica entre l’arquebisbe de València, el navarrés Marcelino Olaechea, i les autoritats locals, per la coincidència en el calendari entre les Falles i la Quaresma, a la qual s’oposava Olaechea, qui va arribar a proposar celebrar les Falles al maig, coincidint amb la festa de Sant Josep Obrer. La polèmica es va agreujar per l’opinió d’Olaechea de no celebrar les Falles del 1958 en senyal de dol per les víctimes de la riuada. A pesar que l’arquebisbe va amenaçar de no autoritzar l’Ofrena, atés el perfil religiós de l’acte, finalment es va imposar el criteri de les autoritats civils, més preocupades pels rendiments polítics i econòmics de la festa.
	L’Ofrena del 1958	i
En esta filmació oferim una de les poques imatges en color de la falla València, agraïda, plantada a la llavors plaça del Caudillo en senyal d’agraïment a les províncies espanyoles i a l’exèrcit per l’ajuda prestada a València després de la riuada del 1957.   El disseny i la construcció de la falla correspongueren a Joan Huerta (1925), un dels pocs artistes fallers de la seua generació amb formació acadèmica, qui el 1957 s’havia consagrat amb el primer premi de la secció especial per al cadafal Els temps canvien, fet per a la comissió José Antonio-Duc de Calàbria, del qual formava part el grup Matrimoni prehistòric, que va resultar indultat per votació popular.   Per al disseny de la falla del 1958, Huerta deixà de banda el registre expressiu grotesc i caricaturesc que caracteritzà la seua producció i que l’acredità com un dels quatre grans artistes fallers de la dècada 1956-1966. Sota la influència de l’escultura blava, l’artista concebé el cadafal València, agraïda com una construcció racionalista i colossal, pròpia d’un monument als caiguts o a la victòria. La falla representava un monument de pedra amb dos escales imperials als costats, coronat per quatre columnes clàssiques. Estava presidit per una figura femenina al·legòrica d’Espanya, molt asèptica i de gran excel·lència clàssica, que, inclinada cap avant, ajudava a alçar-se un llaurador mig caigut que representava València. A les dos escales imperials hi havia figures amb vestits típics de les diferents nacionalitats i regions d’Espanya. Davall de la figura central hi havia un relleu que representava l’Exèrcit: un soldat que portava una pala a les mans, flanquejat per una valenciana i un valencià que li oferien rams de flors i productes de l’horta. A la part de darrere de la falla hi havia tres relleus al·legòrics de l’himne regional (“En el taller...”, “En el camp...” i “Càntics d’amor...”). Sobre les bases, envoltaven la falla els escuts de totes les nacionalitats i regions d’Espanya.
	Falla València, agraïda	i