Papers

Com a homenatge a la figura de Josep Alarte, poeta, autor i director teatral, i membre fundador de l’Associació d’Estudis Fallers, recentment desaparegut, hem volgut oferir una primícia de l’entrevista que se li va fer el juny de 2005 amb motiu de la creació d’una base d’entrevistes a personatges rellevants de la festa per al Centre de Documentació, Informació i Difusió de la Festa de les Falles (CDF) de l’Ajuntament de València. En el fragment que reproduïm, Josep Alarte conta els anys de la seua infantesa i com va nàixer en ell la vocació fallera. Ben curiosament, i lluny de la seua posterior trajectòria literària en la festa, Alarte ens ensenya una part molt poc coneguda de la seua vessant fallera, la de la seua il·lusió per ser escultor i artista faller, i ens conta les primeres falles infantils que va construir amb els seus amics de la Finca Roja, i com va conéixer importants artistes fallers, com Modest González, per a qui va treballar voluntàriament d’aprenent.

Entrevista a Josep Alarte (2005)i

Josep Alarte i Querol (València, l’Horta, 1933-2007) es vincula de ben jove a l’activitat teatral. Entre el 1948 i el 1951 forma part de diversos quadres artístics de caràcter amateur vinculats a associacions catòliques lúdiques. Del 1953 al 1955 s’inicia en la direcció i escriu les obres Palometa i els tres jugadors i Els tres romancers ¡ el pillet, passant a formar part, juntament amb Francesc de Paula Burguera, Rafael Villar, Juan Alfonso Gil Albors, Vicent Cardona i Martí Domínguez, d’eixa generació de dramaturgs dels anys cinquanta que es resistí a deixar morir sense renovació el teatre valencià. Escriu diversos guions radiofònics, i entre el 1956 i el 1957 ocupa el càrrec de president de la Secció de Teatre de Lo Rat Penat ¡ inicia l’aventura del Teatre Estudi, que té com a objectiu promoure un teatre de cambra en valencià. Durant l’esmentat període cursa estudis de declamació en el Conservatori de València, i forma part de l’equip d’actors valencians que integren les companyies de José Tamayo i Lola Membrives en les seues estades a València. A Barcelona ingressa en el TEJ, amb el qual pren part en les representacions d’El castigo sin venganza i Viaje de un largo día hacia la noche (1957-1958). Durant l’etapa compresa entre el 1958 i el 1962 i de tornada a València, forma part dels grups Teatre Club, Lonja de Cómicos, Teatre Estudi, Aula Ausiàs March ¡ Pequeño Teatro de Tespis, en els quals treballa com a actor sota la direcció de Josep Maria Morera, José Sanchis Sinisterra i Antonio Díaz Zamora, responsabilitzant-se a més de la direcció d’alguns muntatges.

El 1974 comença la seua vinculació a la Falla Na Jordana, quan actua com a mantenidor en l’acte de presentació de la fallera major d’esta comissió. Ja el 1975 coordina l’acte d’exaltació que commemora el vint-i-cinc aniversari de la comissió i el 1977 implica els fallers en una aposta comuna que té per objecte adaptar i renovar a les exigències dramàtiques del moment el caduc, barroc i protocol·lari acte d’exaltació de les falleres majors. Alarte trasllada a les presentacions falleres de Na Jordana els principals objectius del teatre independent dels anys setanta: uns textos crítics i progressistes, actualització i renovació de l’estètica escenogràfica, la potenciació de l’expressivitat dels actors, l’abandó definitiu de l’herència del sainet i de la revista musical valenciana dels anys vint i l’ús habitual —i, per tant, provocador— d’un idioma normalitzat Tot un revulsiu, que, aviat serà considerat pels mitjans de comunicació de l’època com l’inici d’una nova era per al teatre de les falles. El compromés i dens contingut dels seus textos i la seua experta direcció reportaran a esta comissió tot un seguit de primers premis i el prestigi del qual gaudix dins del panorama del teatre de les falles. Ha sigut autor i director dels a propòsits La milotxa (1977), L’estopí (1978) Festivàlia (1979), Les bonicors (1980), Xim-pum (1981), El cabasset (1982), Oh! (1983), L’auca (1984), El tapet (1985), La manta (1986), Com...? (1987) i Xe! (1988), i responsable dels textos de La troballa (1988) i Mentiroles...? (1991).

També dirigix els fallers de Na Jordana en les obres Les bicicletes són per a l’estiu (premi a la millor direcció en el XII Concurs de Teatre de la JCF ¡ en el III Concurs Provincial de Teatre d’Alaquàs, 1983-1984), El raïm encara és verd (premi Vila de Mislata a la millor direcció) ¡ Déu (premi a la millor direcció en el XV Concurs de Teatre de JCF i en la sisena edició del Concurs de Teatre Vila de Mislata).

El 1985 i 1986 assumix la responsabilitat d’escriure l’a propòsit per a presentar la Fallera Major de València. El tapet, obra musical realitzada amb la col·laboració de Fernando Romero i interpretada per Na Jordana-Teatre, i Vent terral en si bemol, proposta dirigida per Voro Guzmán i representada per una selecció d’actors de diferents comissions falleres, constituïren dos revulsius després d’una dècada d’aposta ininterrompuda per la renovació del teatre faller. També escriu alguns esquetxos per a Mediterrànies (1989) i lmmutables (2000).

A més de la seua activitat teatral, Josep Alarte també desplega un intens treball en altres camps de la festa fallera. Així, entre els anys 1964 i 1971 forma part de la Junta Central Fallera, entitat per a la qual coordina diferents actes (presentacions, cavalcades, concursos i certàmens) i des d’on impulsa la creació del Museu Faller. Entre el 1986 i el 1987 assumix la Delegació de Cultura i la vicepresidència de l’organisme rector de la festa. També va actuar com a mantenidor de la fallera major infantil de València del 1982 ¡ va ser locutor de Radio Valencia entre el 1977 ¡ el 1984.

Així mateix, Josep Alarte és autor de diversos escrits de divulgació sobre la festa fallera. El 1990, amb el capítol “Actividad fallera”, forma part de l’equip redactor de la Historia de las Fallas, nucli a partir del qual es crea l’Associació d’Estudis Fallers, de la qual Alarte és membre fundador. D’altra banda, l’any 1992 escriu els capítols que actualitzen el llibre de Martí Domínguez Las Fallas, escrit deu anys abans.

Secretari de la Junta de Govern de Lo Rat Penat (1974) i posteriorment membre de número de l’Institut d’Estudis Valencians, Josep Alarte fou una figura indiscutible del redreçament cultural valencià a partir dels anys seixanta, amb la seua col·laboració en revistes, mitjans de comunicació i fòrums culturals. A més, en els anys més convulsos de la transició, Josep Alarte va apostar per un valencianisme de consens i dialogant, allunyat dels extremismes, generós i obert a totes les idees constructives.

[bona part de la informació prové del llibre Na Jordana, 50 anys (1951-2000), coordinat per Vicent Borrego Pitarch]