L’acte de proclamació de la fallera major del 1958 queda en la memòria pel discurs pronunciat pel mantenidor, Martí Domínguez Barberà, llavors director del diari Las Provincias. La seua fou una de les poques veus crítiques que intentaren anar un poc més enllà de la celebració grandiloqüent que les autoritats planejaren amb les Falles de la Gratitud. En el seu parlament, titulat Cuando enmudecen los hombres... ¡hablan las piedras!, Martí Domínguez denuncià la marginació de València per part del govern i l’oblit dels senyals d’identitat valencians, com ara la llengua, per una espanyolitat de base castellanista. El discurs assolí una gran difusió perquè va ser retransmés per diverses emissores de ràdio i posteriorment editat en un opuscle titulat Valencia, la gran silenciada. El text, una magnífica peça d’oratòria, cobra una vida nova quan l’escoltem en boca del seu autor, qui ens fa vibrar de la mateixa manera que ho degueren fer l’auditori d’aquell acte i la València d’aquella època.
Discurs de Martí Domínguez en la proclamació de la fallera major del 1958 (1958)
El matí del diumenge 16 de març de 1958, el Teatre Principal va acollir la proclamació de la fallera major, Encarnación Amorós Lluch, acompanyada d’una cort d’honor formada per representants de les regions espanyoles, filles de l’aristocràcia i alta burgesia de cada regió. La seua presència en els diversos actes del programa de festejos reforçava el missatge de les Falles de la Gratitud, afegint-hi el component supraclassista tan característic del discurs oficial franquista sobre les Falles.
No obstant això, l’acte de proclamació de la fallera major del 1958 queda en la memòria pel discurs pronunciat pel mantenidor. Martí Domínguez Barberà, llavors director del diari Las Provincias, fou una de les poques veus crítiques que intentaren anar un poc més enllà de la celebració fallera grandiloqüent. En el seu parlament, titulat Cuando enmudecen los hombres... ¡hablan las piedras!, pronunciat davant el ministre Gual Villabí i totes les autoritats locals, denuncià la marginació de València per part del govern i l’oblit dels senyals d’identitat valencians, com ara la llengua, per una espanyolitat de base castellanista.
El mateix Martí Domínguez, en una entrevista concedida l’any 1977 al també periodista Francisco Pérez Puche (publicada posteriorment en el seu llibre Hasta aquí llegó la riada, 1997), recorda com es va gestar la seua participació en l’acte i el seu discurs:
- Podríamos hablar ahora de las fallas de 1958, donde usted fue mantenedor de la presentación de la fallera mayor.
- Sí, se tomaron aquellas fallas con un carácter simbólico. Se consideró que Valencia necesitaba impulsos... Me pidieron que fuera mantenedor muchos amigos y entre ellos Clemente Cerdá, presidente de la Junta Central Fallera y personalidad destacada de Sindicatos y del Régimen. Y me dicen: «¿Tú sabes l que puedes hacer...? Tú puedes hacer mucho por Valencia y tal». Bueno, pues acepté. Y sucedió que el acto se alargó mucho y yo entre doblemente agresivo por la tardanza (ríe).
- No me diga que eso influyó.
- Es un factor psicológico... Claro, yo pensaba que la gente se iba a ir porque no sé si eran las dos o las tres. Entonces hice una cosa no muy larga, pero agresiva... Pero también en sentido constructivo. No fui contra nada. Aquello fue una cosa de levantar ánimos, que gustó mucho. Y cuando después sucedieron otras cosas, como la gente no cala y tenemos pereza mental, hacían referencia al discurso. Cuando pasó lo que pasó, pues la gete fue y dijo: «Ah, como habló tan claro en el discurso». No; le discurso fue correcto. Posada Cacho [governador civil] i Gual Villalbí [ministre i delegat del govern per a la recuperació de València] estuvieron muy cariñosos conmigo y no pasó nada
- ¿Por qué, pues, la repercusión que sigue teniendo?
- Pasa con el que es un poco independiente... Mire usted: da un poco de fatiga ser un hombre normal y que le llamen a uno agresivo. Yo he dicho más de una vez, cuando me han calificado de agresivo: «Es que aquí como no disparáis los cañones, un golpe de tos o un puñetazo sobre la mesa suena como una cosa enorme...». Y claro, el propio interesado se asombra por lo que dicen en contra y a favor. La acción que uno pueda hacer tiene una repercusión muy fuerte ante una desolación.
El discurs, que va assolir una gran difusió perquè va ser retransmés en directe per Radio Nacional i repetit dies després per Radio Valencia, i posteriorment editat en un opuscle titulat Valencia, la gran silenciada, constituïa un pas més en l’evolució crítica de Martí Domínguez respecte al règim franquista. De fet, el treball periodístic i l’actitud cívica de Domínguez van fer que el Ministeri d’Informació i Turisme franquista pressionara els propietaris del diari Las Provincias perquè l’obligaren a deixar el càrrec de director, fet que es va presentar com una dimissió el 25 de juliol de 1958.
