Joan Francesc Mira, antropòleg*
Ja fa molts anys que em roda pel cap la idea que la societat valenciana, o més ben dit, la socialitat dels
valencians —la seua manera d’actuar ì d’organitzar-se en grup o en societat— té una característica ben peculiar: funciona eficaçment en petit volum, a petita escala, en espais molt concrets i amb objectius precisos. No funciona, o funciona
malament i dificultat, quan passem a escales, territoris o objectius més amplis, extensos o complexos. No sé si és del tot veritat, això, però jo pense que sí, i pense també que explica molts fenòmens aparentment estranys en la nostra vida
col·lectiva.
Tothom sap, per exemple, que una falla, cada falla, és un model d’organització molt notable: un grup de gent, d’un mateix espai, que s’associa amb un motiu específic, i que manté viva l’organització, mobilitza el suport necessari, i finalment acompleix repetidament els objectius precisos del grup. Tothom sap, també, que l’organització general del moviment faller —si és que tal cosa existeix— no és tal organització, no és un resultat de la coordinació efectiva de les múltiples falles, etc., sinó que és una estructura formal inventada i imposada des de dalt, i en la qual la base se sent ben poc integrada, ni present ni representada.
Curiosament, aquesta eficàcia i difusió de l’associacionisme puntual ha tingut, amb les falles, un efecte paradoxal: deu ser l’única festa urbana —almenys de les que jo conec o tinc referència— que mobilitza, cobreix i enquadra tot el territori de la ciutat. L’espai de la festa, en els pobles i molt més encara en les ciutats, és normalment un espai limitat, definit i acotat: un espai especial. Pot ser un recinte per a una fira, avingudes per a les desfilades, places, etc., pot ser qualsevol lloc o punt de la ciutat on la gent va a participar de la festa. No és habitualment, tot el conjunt de la ciutat, totes les seues places i carrers. A València, per falles, sí.
Per començar, les falles de València no són una festa, sinó tres-centes o quatre-centes festes. I cada una té, efectivament, un centre acotat, que és a la plaça, la part de carrer, la cruïlla, etc., on es planta la falla, i també l’espai on es fan mascletades i castells, o el lloc on s’instal·la un entaulat per al ball. Així, l’extensió i la dispersió territorial dels punts o espais de festa cobreix la totalitat de l’espai físic de la ciutat. Torne a insistir que això no és normal en les festes urbanes (sí que ho és, evidentment, amb variants, en les altres festes urbanes valencianes: gaiates, fogueres, moros i cristians).
Però hi ha una cosa més: l’espai urbà, convertit en coincident amb l’espai de la festa, queda rigorosament dividit en multitud d’espais territorials amb límit i frontera. Cada falla no és només una comissió i el seu casal, és també un conjunt de carrers, o de carrers i places, perfectament definit: l’espai per on passarà la comissió per a fer l’apuntà o a recaptar, els carrers que recorrerà cada banda, o l’itinerari que faran els fallers en la despertà: fins a tal lloc i no més enllà (més enllà és d’una altra falla), dins del propi territori i no fora. I cada veí de València, pel fet de viure en tal punt concret, és potencialment d’una falla, i tal falla —i no tal altra— és la seua.
Una interessant, i completa, geografia urbana de les micro-identitats potencials o actives, i una classe de mapa que probablement ningú no ha fet encara.
[publicat en Llibret 1990. Falla Universitat Vella]
*Joan Francesc Mira, en la millor tradició assagística fusteriana, té una vasta obra dedicada fonamentalment a la creació literària, a la investigació antropològica i a la reflexió sobre la identitat dels valencians. En aquest darrer pla Mira ha destacat per intentar aprofundir en les arrels històriques, socials i culturals dels conflictes identitaris valencians, amb especial referència a les problemàtiques inherents a la peculiar transició valenciana. Tanmateix, a diferència d’altres intel·lectuals, i com ja abans fera Fuster, Mira sempre ha tingut una espacial sensibilitat per la festa de les Falles, com així ho ha manifestat en diverses obres sobre la realitat cultural valenciana. La seua mirada, més enllà de la tòpica desqualificació de la festa en nom de pressupostos progressistes, ha intentat buscar allò que la nostra festa té de més potencialment transgressor, alhora que n’ha destacat el caràcter condensador del singular patrimoni popular valencià. Per això hem cregut interessant reproduir aquest article, ja que expressa a la perfecció les preocupacions de Mira envers una festa sovint massa abandonada pel intel·lectuals valencians en allò que toca a la seua reflexió profunda.
Per a més informació:
Mira, Joan Francesc (1985): Crítica de la nació pura, València, Tres i Quatre.
— (1992): València: guia particular, Barcelona, Barcanova.
— (1997): Sobre la nació dels valencians, València, Tres i Quatre.
— (1999): València per a veïns i visitants, Alzira, Bromera.
www.escriptors.com/autors/mirajf