L’any 1990, Modest González, ja retirat, concedeix la seua última entrevista. L’artista repassa en aquesta conversa la seua vida professional: els inicis com a imatger i l’aprenentatge en les falles amb mestres com Desfilis, Coret i Andrés Cabrelles, els seus treballs més destacats o els problemes amb la censura. L’observació com a font d’inspiració, i la reivindicació de l’enginy i la gràcia, són altres aspectes que aborda el mestre. Finalment, des de la seua experiència personal, Modest González també parla de l’evolució de les falles i de la professió l’artista faller amb el pas del temps.

L’última entrevista a Modest González (1990)i

Modest González Latorre (1909-1996) es va formar com a escultor en l’obrador de l’imatger Pius Mollar, i cursà estudis de dibuix, modelatge i escultura en l’Escola de Belles Arts de Sant Carles de València. Més tard s’especialitzà com a pintor decorador, vessant que va alternar amb la construcció de falles des del 1932. Va començar, però, de manera tímida, signant els seus primers cadafals per a les comissions Borrull-Socors i Comte de Salvatierra-Ciril Amorós conjuntament amb els artesans Llorens i Cano, però al cap d’un parell d’anys milità ja, de manera autònoma, en la màxima categoria. Des del seu debut, Modest González va mostrar una gran capacitat per a l’humorisme provocador, la sorna i l’excés caricaturesc i colorista. Aquests eren els ingredients fonamentals d’un estil enginyós i personal que resultava la seua millor arma per a fer front a l’acabat perfeccionista i més abocat al realisme de Regino, de qui esdevindria el més important adversari al llarg de les dècades dels quaranta i dels cinquanta. Sempre es mantingué fidel a les seues conviccions i es mostrà en contra d’incloure en els cadafals la dignitat i severitat artística que propugnaven els Rumbos del orden nuevo. A pesar de tot, sempre estigué entre l’elit d’aquells creadors que visqueren una de les èpoques més esplendoroses dels monuments fallers. La seua producció abordà temes plens d’intenció i doble sentit que, de vegades, li ocasionaren seriosos problemes amb els censors (Massa burro-cràcia, Na Jordana, 1954), encara que l’habilitat per a abordar des del camp de la jocositat qualsevol tema o aspecte social, polític o eròtic li permeteren passar per l’humorisme més gros sense tacar-se i li reportaren nombrosos premis d’enginy i gràcia.

Des del 1933 va participar en la màxima categoria amb les comissions Comte de Salvatierra-Ciril Amorós (1933, 1935 i 1936) i Escalante (1934), per a qui aconseguí el segon premi amb El dia de l’Estatut. Però va ser el 1943 quan el ninot de la Cacauera estraperlista (una vella venedora que comerciava amb tabac d’estraperlo camuflat entre la seua mercaderia) i el cadafal de la plaça de la Mercé del qual formava part (El puro) li reportaren el primer triomf, i li permeteren plantar un any més tard la falla més emblemàtica del cap i casal (El So Quelo, alcalde, plaça del Caudillo, 1944). Des d’aleshores, el seu treball se centrà en diverses comissions senyeres com Plaça del Caudillo-Pau-Sant Vicent (1945, 1948 i 1951), Doctor Sumsi-Maties Perelló (1946 i 1947), Gas Lebón (1950) i, sobretot, Na Jordana (1954-1959), amb la qual obtindria novament el primer premi de totes les categories l’any 1956 amb ¡Que monos estem! (considerat l’any 1992 per la revista De Fallas un dels deu millors cadafals de la història fallera). Imatges, per a la comissió Barques-Pasqual i Genís (1960), és la seua última participació en la secció especial i el preludi del final de la seua trajectòria, que culmina amb la construcció de la falla Ni metro, ni vara, pam a pam (Plaça de Caudillo, 1961).

Dins d’un àmbit més humil va dur a terme treballs no menys interessants per a Peu de la Creu-En Joan de Vila-rasa (1946, 1948, 1949 i 1951), Plaça de la Mercé (1947, 1948, 1949, 1954 i 1955), Russafa-Gran Via (1951, 1952 i 1953) i Almirall Cadarso-Comte d’Altea (1956, 1957 i 1959), entre d’altres. Retirat de tota activitat fallera, es dedicà a la construcció de carrosses per a cavalcades, encara que puntualment tornà a incidir en aquest camp amb la realització de la falla col·lectiva plantada pel Cercle de Belles Arts el 1976 i amb la proposta historicista de la Falla Avinguda de José Antonio-Mestre Serrano del 1979.

Regino Mas i

Modest González

Massa burro-cràcia,

Na Jordana, 1954

El dia de l’Estatut,

Escalante, 1934

Cacauera estraperlista,

Plaça de la Mercé, 1943

¡Que monos estem!,

Na Jordana, 1956