En aquesta secció es pot contemplar una gravació de l’última falla plantada per Regino Mas i de la seua cremà. L’any 1958, amb el cadafal Sobre rodes, Regino Mas culminava la seua trajectòria com a artista faller: obtenia el seu últim primer premi de la secció especial i l’últim indult per a un ninot. A més de l’adéu del mestre, era el seu retorn al món festiu després de dos anys d’absència, etapa durant la qual s’instal·là a Santo Domingo (República Dominicana) com a director de l’equip d’artistes fallers responsables dels treballs de decoració i ornamentació de la Fira de la Pau i Fraternitat del Món Lliure. La comissió de Convent de Jerusalem aconseguia així fer realitat un gran anhel: plantar un cadafal d’especial del col·laborador i artista que els havia fet la falla durant set anys consecutius (1949-1955).
Regino Mas
Sobre rodes,
al taller.
Regino Mas
Sobre rodes,
plantada.
cremà.
La falla revisava en clau d’humor l’evolució dels diferents mitjans de comunicació al llarg de la història i reproduïa com a coronament, sobre un pneumàtic, una carrossa que transportava una dama del segle xviii atònita per tot allò que ocorria als repeus. Es tractava d’un monument de gran enginy i gràcia, en el qual l’acurada narrativitat de les escenes i l’expressivitat dels ninots feia innecessari qualsevol tipus d’explicació addicional. En les bases es parodiava amb productes de l’horta (faves i moniatos) les noves promocions de conductors que eixien de les autoescoles i que feien de l’automoció un perill que alhora generava nous negocis, com la venda de pròtesis per a poder reparar els membres corporals dels conductors malmesos en els continus accidents de circulació. També es feia burla de la desconfiança respecte als utilitaris que mostraven els llauradors que encara gastaven els animals per a les faenes del camp, de la nova moda de vida a l’aire lliure fent càmping o de la invasió dels ciclomotors (escena a la qual pertanyia el ninot indultat d’aquell any, Vespa tipus llonganissa per a dur iaies a missa).
Amb la fama i la reputació aconseguides en la seua darrera incursió fallera, Regino es dedicà a fer ornamentacions per a cavalcades i festivals de Nova Orleans, frescos per a teatres com l’Olympia o altres edificis públics, decorats per a superproduccions cinematogràfiques (55 dies a Pequín o La caiguda de l’imperi romà) i titelles (la gosseta Marilyn o la rateta Casilda per a Herta Frankel), entre altres treballs. Durant esta última etapa únicament acceptà elaborar algunes figures i assessorar el projecte de la falla commemorativa de les noces d’argent d’esta mateixa comissió, que elaborà Salvador Gimeno el 1966. Fins a la seua mort, l’any 1968, els seus esforços se centraren en la materialització del projecte de construcció de la Ciutat de l’Artista Faller. La seua és una carrera esperonada de triomfs, amb 22 primers premis de la màxima categoria (1921, 1922, 1932, 1933, 1934, 1935, 1940, 1941, 1942, 1943, 1944, 1945, 1946, 1947, 1948, 1949, 1950, 1952, 1953, 1954, 1955 i 1958), 5 primers premis de la secció primera (1946, 1950, 1951, 1952 i 1953), 6 cadafals per a la Falla del Foc de la plaça del Caudillo (1942, 1943, 1946, 1947, 1948 i 1950), 5 ninots indultats (1941, 1942, 1944, 1947 i 1958), una intensa activitat en pro de les falles (fou autor del projecte de l’Exposició del Ninot, fundador del Gremi Artesà d’Artistes Fallers i mestre major del Gremi al llarg de 22 anys) i un mestratge indiscutible per a noves generacions d’artesans com ara Josep Soriano, Joan Huerta, Fulgenci Garcia o Vicent Agulleiro, entre d’altres.