|
La cremà de la pel·lícula The boy who stole a million (1960)
L’any 1960, es va rodar a la ciutat de València la pel·lícula anglesa The boy who stole a million. Hi ha dos seqüències de la cinta on s’inclou l’ambient faller. En la més extensa, que reproduïm ací, el xiquet protagonista apareix a la plaça dels Furs en el moment justament anterior a la cremà de la falla. |
|
|
|
La cremà de la pel·lícula "The boy who stole a million" (1960) |
||
|
[atés el volum de l’arxiu, és recomanable que us el descarregueu per a visionar-lo millor] |
||
|
L’any 1960 es va rodar a València una d’aquestes pel·lícules, l’anglesa The boy who stole a million (‘El xiquet que va furtar un milió’), escrita i dirigida per Charles Crichton (1910-1999), un realitzador habitual de comèdies de la productora Ealing en els anys quaranta i cinquanta, qui posteriorment es passaria a la direcció de sèries de televisió, i qui anys a venir rodaria Un peix anomenat Wanda (1988), pel qual va ser candidat a l’Oscar al millor director. Bona part de The boy who stole a million està filmada en exteriors i ens ofereix la imatge d’una València encara en “blanc i negre”, que, després de la desfeta de la riuada, estava a punt de mamprendre el camí del desarrollismo i el trànsit a una gran urbs metropolitana. Així, la cinta constitueix un document d’excepció per a recordar el paisatge urbà del cap i casal d’aquells anys: els voltants de la plaça de Sant Jaume i del Tossal, el carrer de la Mar, la plaça de l’Ajuntament, la plaça de la Reina, el tramvia a la Malva-rosa, la Casa del Xavo, els marges del vell llit del Túria, les coves de Benimàmet o la plaça dels Furs, són alguns dels escenaris per on transcorre l’acció.
Però la pel·lícula The boy who stole a million també inclou dos seqüències falleres. En la primera, molt breu, el xiquet protagonista travessa fugaçment una desfilada de falleres a la plaça de la Reina. En la segona, més extensa i que reproduïm ací, el protagonista fuig dels seus perseguidors i apareix a la plaça dels Furs en el moment justament anterior a la cremà de la falla de l’any 1960 (L’escala de la vida, de Manuel Viguer). En les imatges, veiem la cremà d’una falla que aquell any es plantà als carrers de València, a diferència de les seqüències de falles cremant-se aparegudes en altres pel·lícules, en què els cadafals han sigut construïts ex professo. L’escena es desenvolupa en un ambient festiu, amb una banda de música que interpreta un dels pasdobles fallers per excel·lència, El chisme fallero, que actualment cada volta costa més d’escoltar als carrers de València. Per la seua part, les falleres i els fallers de la comissió (ells encara vestits de particular, el trage negre no s’havia generalitzat encara) ballen al voltant de la falla mentre es cala foc, un ball que segurament es deu a exigències del guió. Com a curiositat, el muntatge cinematogràfic fa que s’hi inserisquen els plànols d’un castell disparat a la plaça de l’Ajuntament (com delaten els anuncis lluminosos dels terrats).
Per a més informació:
Lahoz, Nacho (1994): “El cinema i les falles”, dins Borrego i Pitarch, Vicent (coor.), Barrejat de cinema amb Falles (papers d’investigació), València, Fundació Ausiàs March - Congressos Jaume I.
|
||
La festa de les Falles ha estat present de manera secundària en diverses
pel·lícules de ficció: des de les valencianes La trapera (1925) o
Nit d’albaes (1925), fins a la nord-americana La maledicció de la
pantera rosa (1983), passant per les espanyoles La última falla
(1940), Juzgado permanente (1953) o Pecados conyugales (1960).
En tots els casos, la presència d’escenes falleres és secundària respecte de
la trama principal, i no és més que un recurs per a una simple ambientació
fugaç, anecdòtica o colorista.