‘Ajoblanco’, Carrillo i jo (modestament) Rafael Ventura Melià *   Una nota solta a la premsa valenciana m’ha demostrat que l’afer Ajoblanco no està superat i que ja és hora de contar-ho tot, amb pèls i senyals, des de dins, perquè fins ara sols s’han donat detalls aïllats i imatges parcials que eixiren en diaris i revistes forànies —obligadament— car els mitjans d’informació locals estaven fent campanya i no es preocupaven gaire de la veritat, de tota la veritat. Un mateix, delerós de contar-ho, sols ha pogut parlar davant una assemblea de Ciències —quan les facultats foren ocupades— i davant la ORTF (televisió francesa). Els valencians romanen encara in albis car mai no han tingut suficients elements per a jutjar l’afer. Va sent hora de posar les cartes boca per amunt. L’afer Ajoblanco és una mena de guia secreta de com s’entén a València la informació o la justícia i com es pot manipular la gent en benefici d’una minoria ultra.   Un bon dia (ara ho dubte), Amadeu Fabregat em va demanar un article per a una revista underground de Barcelona en la qual escrivia un ex-amic. Lluís Racionero, el qual fou professor d’urbanisme a Valèncla. Em demanava un article sobre les Falles i jo, que mai no he tractat de ser un purista ¡ que ja havia escrit seriosament i teòricament sobre el tema (es pot veure a l’almanac de Las Provincias d’aquell any), vaig creure que no estaria mal donar-li l’article que havia fet per al diari on treballava, Las Provincias, ¡ per a Radio Peninsular, on col·laborava llavors. Una tarda, vespra de les falles, em va donar un exemplar de l’Ajoblanco, era l’Extra de les Falles.   El vaig llegir detingudament. No coneixia els autors dels altres articles (que, a més, apareixien amb pseudònim, com el meu, cosa que jo no havia desitjat ni esperat) i em sorprenien certes coincidències. Es veia que obrien entre tots una nova perspectiva per a mirar les Falles, una perspectiva un punt lúdica i bastant cultural —ells dirien contracultural. Analitzàvem les Falles mitjançant unes categories que eren ja patrimoni comú dels intel·lectuals europeus i el resultat tenia grapa sense que algun paràgraf no semblara massa fort i així ha vaig dir al diari Informaciones de Madrid, el mateix dia de Sant Josep.   Durant les falles ningú no es va fer càrrec o eco de l’extra, perquè Ajoblanco era aleshores una revista minoritària i underground, que venia pocs exemplars a València, i que llegien sols els universitaris i anarcos, sols després de l’escàndol ha arribat a ser popular i vendre 70.000 exemplars.   Uns dies després de les falles vaig veure una carta sobre el tema al diari: una carta enverinada. En la carta es defensava ja tota la teoria que basaria l’escàndol, ço és, que “els catalans havien insultat els valencians”. La carta no em va sorprendre car coneixia bé la secció de “Cartas al Director”. La tesi em semblava força capciosa però esperable. Posteriorment vaig comprovar com els que havien estat atacats i al·ludits no donaren la cara mai per ells mateix sinó que apareixien sempre com advocats dels altres… dels valencians en general. La Junta Central Fallera, l’alcalde i altres seguiren eixa via ambigua. Prometien ocupar-se a fons del tema i portar-lo per la via legal per tal de fer pagar car als catalans l’intent d’opinar sobre un tema sagrat per als valencians, un tema que semblava de colp TABÚ.   Com dic, la seua pelegrina interpretació obviava tots els paràgrafs que els al·ludien directament I denunciaven sols aquells qui, segons ells, atacaven l’honor de les falleres (els fallers no es mostraven sensibles en primera instància als paràgrafs que tractaven sols d’ells). Era una subtil maniobra car així desplaçaven la qüestió i amagaven que alguns gosaven criticar el paper de les autoritats en les falles: ells estaven par dessus de la melée o més enllà del bé i del mal.   Un colp mestre que van donar fou convéncer les ex-falleres majors que elles sí que havien estat insultades i empentar-les a escriure una carta protestant. I a través de les falleres, qui devien sentir-se ofeses eren totes les dones valencianes, car ja saben que les falleres les representen (sense necessitat de votacions ni de res). Per se. Les feministes protestaren a la premsa per eixa identificació.   Vam saber que si bé la revista era minoritària, els articles els estava llegint molta gent, ¡ no perquè uns haguessen comprat la revista i la estiguessen passant de mà en mà, sinó perquè la mateixa JCF havia fet fotocòpies (fotocòpies de les quals els jutge va rebre unes mostres). Tot i amb això molta gent no havia vist la revista ni llegiria ma¡ els articles, però parlava del tema. Era palesa la voluntat d’estendre l’escàndol i fer que la sang (la sang) arribàs al riu.   El fil conductor de tot l’embolic era l’anticatalanisme, plaga endèmica a València. S’atacava per tant uns pretesos catalans que havien escrit uns articles infames i infamants contra les falles.                  Antropològicament parlant és molt interessant remarcar que els fallers no se sentien ofesos en la seua persona sinó en la de les seues filles, mares, germanes, núvies... Una mena de Complex d’Èdip col·lectiu desfermava una reacció histèrica de masses.   La campanya anticatalanista tenia arrels a les dues polèmiques encara recents, una sobre el Concurs de Teatre i altra sobre la llengua. Moltes figures públiques i molts professionals de l’opinió van guardar un prudent silenci per por de ser presos com a catalanistes, cosa greu. Ningú no va defensar el dret de l’opinió, la llibertat d’opinió, el dret d’expressió: els diaris independents llavors no ho eren encara. Sols Vicent Ventura féu una defensa de l’Ajoblanco.   Les cartes que havien desfermat l’escàndol havien aparegut a la premsa i fou la premsa la que atiava el foc cada dia, mantenint la polèmica per interessos propis, ideològics i econòmics. La Ràdio fou més prudent i també el Levante va nedar i guardar la roba, perquè un dels implicats tenia son pare al diari.   Dos dels implicats treballàvem a Las Provincias. María Consuelo Reyna estava esparverada davant l’embolic, però creia que no duraria gaire. Ara bé tot i que deia que no opinava el mateix que les cartes, no volia anar-hi contracorrent. Personalment me va dir: “Las Provincias debe cuidarse.” El diari es cuidava traent totes les cartes contra l’Ajoblanco i amagant les que rebia a favor. O es cuidava retenint els nostres articles als calaixos i prometent que els trauria el mes següent. Era una mena d’exclaustrament forçós i provisional sotto voce. Fou llavors quan vaig prendre la decisió de no publicar mai més en un diari que no informava del que sabia, que no deia el que opinava i que no tenia cap mirament laboral amb els seus treballadors o col·laboradors, aprofitant-se de la feblesa sindical i professional de tothom. Vaig dir “adéu” i vaig sentir-me lliure d’un pes.   La ràdio era més prudent. Una perquè el pare d’un col·laborador d’Ajoblanco hi tenia un cert pes, l’altra perquè no va voler entrar en l’afer en cap sentit. Però tot és relatiu. Negant que sobre ell pesaren pressions i telefonades, Sancho ens va recomanar una temporada de silenci i ens va allunyar del programa De dalt a baix. Era la segona vegada que passava, però ara era més greu, perquè havia començat el primer govern de Joan Carles I i es parlava d’apertura i tal). Així que ens ho deixàrem provisionalment, provisionalitat que fou definitiva, car en tornar dues setmanes després Sancho no hi era, i quan era ja tard, ens assabentàrem que una volta passats quinze dies no es pot presentar cap recurs a magistratura. La injustícia laboral era la regla del joc. Si ens havien tirat enfora era, de segur, perquè les autoritats (governador, alcalde, delegat) sí que sabien quins eren els autors, mentre seguien parlant d’uns escriptors catalans… La comèdia tenia entrampat tothom.   La tensió no amainava. Ajoblanco era el blanc d’una polèmica verinosa i no teníem cap possibilitat de parlar i d’oplnar als mitjans de comunicació valencians. La veritat no podia ser dita.   No podíem donar la cara ni descobrir el joc brut. Se’ns recomanava el silenci car es temia el pitjor, fins i tot la violència. Alguns havien arribat a començar una desesperada expedició contra Catalunya que fou aturada per la Guàrdia Civil. Ni en el film Furia de Fritz Lang s’havien vist coses tant exagerades.   Seguien dient que els autors eren catalans, quan bé sabien qui érem. I el més curiós és que alguns dels escriptors eren andalusos, immigrants... I que la revista no sols no era en català sinó que ni molt menys no era catalanista. Ajoblanco ha estat una revista d’una minoria castellanitzada de Catalunya. Això potser dificultava la nostra posició car el catalanisme oficial no tenia ni art ni part. Considerava que havíem provocat el Búnquer. L’esquerra no veia amb bons ulls una polèmica incòmoda.                   Des del pinacle de l’Ajuntament se’ns féu saber que si l’Ajuntament presentava una querella judicial faria de mode que no pogués prosperar. Serviria per a fer callar les veus i perquè tot acabara a poc a poc. I amb eixe avis l’Ajuntament volia fer-se passar per demòcrata.   Després de diversos intents frustrats de presentar querelles i denúncies que els jutges no admetien, el Tribunal d’Ètica Professional va encausar Ramon Barnils, director de la revista, i a Barcelona fou acceptada una “querella criminal” contra tots els autors materials dels articles (però no contra tots, car el jutge no hi va veure suficient matèria). Mentre la societat espanyola buscava la via envers la Democràcia, la societat valenciana volia perseguir els escriptors com als millors temps de l’absolutisme i de la Dictadura.                  Però si a València tot aquell desgavell semblava lògic i normal, a Barcelona l’Associació de la Premsa, presidida per Carles Sentís, va protestar per l’ús d’un Tribunal d’Ètica Professional, tipus de tribunal inventat pel franquisme per tal de depurar i porgar els periodistes republicans. Els professionals de Barcelona lluitaren per Ramon Barnils com lluitaven per Huertas Claverías, i el gest els honra. Poc després de la sentència desfavorable del Tribunal d’Ètica Professional, el mateix Tribunal deixaria d’existir, però Barnils fou condemnat a 4 mesos d’inhabilitació professional, no podia ser director, ni tan sols guanyar-se la vida com a periodista. Era la justícia franquista...   El Consell de Ministres també havia pres una decisió. En aquell govern d’Arias era ministre d’informació el senyor Martín Gamero, el qual es negava a multar i tancar Cambio 16, cosa que li demanaven altres ministres. Però s’avingué a fer segrestar Ajoblanco, tancar-la durant 4 mesos i imposar-li la més alta multa que la llei permetia (250.000 pts.). Multa, segrest i suspensió s’avançaven a l’acció judicial, tot deixant clar que allò era un delicte abans que el jutge dictaminàs el cas.   El procediment judicial fou llarg, cosa normal però un punt rar després de les decisions oficials. La primera sessió de les declaracions va tenir lloc a les dependències del Jutjat número 13 de l’Audiència de Barcelona. Fou un mer tràmit i sols hi van declarar dos dels autors. Se li va donar un dossier sobre les Falles i el funcionari va dir: “Si les falles són açò deurien prohibir-se.” I és que a les falles s’hi veia més matèria escandalosa que als nostres articles. Clar que nosaltres no teníem l’opinió restrictiva d’aquell funcionari purità.   Després de fer les declaracions, Amadeu Fabregat va fer una roda de premsa a Barcelona i un article per al Destino. L’article va enfurismar més encara l’Ajuntament i va provocar un in crescendo del cas. El mateix efecte va tenir un treball seu sobre les falles aparegut a Serra d’Or.   Tothom demanava per aquells dies AMNISTIA i el rei donava un indult, i posteriorment donaria una ampliació de l’indult. Però no per a nosaltres, el nostre cas no semblava ni polític ni comú, no semblava ni un delicte d’opinió i d’expressió... Què era doncs? Un dia els vaig dir als altres companys: “És un afer teològic, hem ofés la part sagrada, hem tropessat amb el TABÚ.”   Els articles de Fabregat havien provocat més de fúria local i l’Ajuntament va demanar una “ampliació de la querella”. Ara se’ns feia declarar a tots, fins ¡ tot els fotògrafs devien presentar-s’hi. Però nosaltres teníem millor humor ¡ més esperances perquè el procés de la Reforma havia començat. Fins i tot férem ¡es declaracions en català.   Vam explicar que nosaltres no havíem tingut mai intenció d’ofendre, ni molt menys. Que nosaltres sols havíem volgut alliberar la festa popular, cercar el sentit profund que té. Nosaltres en féiem una valoració cultural basant-nos en l’antropologia, la psicologia, la psicoanàlisi, i basant-nos en autors com Bataille, Maüss, Reich, Freud... El públic no ens podia haver entés, ¡ el públic minoritari habitual de la revista ho havia acceptat. Més encara.   Devia afegir quelcom. El meu article “Eros fallero” era molt semblant a l’article “Sensualitat fallera” que havia eixit en Las Provincias i que s’havia radiat des de Ràdio Peninsular, i ningú no havia protestat, ningú no es considerava insultat. Com podia un article llegit i escoltat per milers de persones no fer cap efecte i en una revista minoritària provocava un escàndol? Es veia prou clar que algú havia induït l’escàndol!   El cas era popular, era citat, però ningú no l’explicava. La gent al carrer deia “Ajoblanco vencerà” i “Ajoblanco a Eurovisión”. I cada dia es llegia més. Quan Ajoblanco va tornar a eixir s’esgotava ràpidament i a València es venia millor que cap altra revista. Els quioscs que abans l’havien volgut boicotejar ara en treien els beneficis. Nosaltres però no havíem cobrat mai els articles ¡ mai no havíem estat indemnitzats de res.   Passaren els mesos. Vam saber, un poc abans de les falles del 77, que et jutge no havia acceptat les demandes de l’Ajuntament, car no considerava que cap dels articles tingués matèria suficient i si de cas algun era sols matèria lleu. D’altra banda la revista ja havia pagat bastant per això. L’Ajuntament no féu saber als valencians el que li passava, ni la premsa no va informar.   A conseqüència dels canvis davant les eleccions en matèria de premsa, el Jutjat número 13 va deixar d’existir. Nosaltres no vam tenir notícia que el cas fos considerat sobresegut o resolt, però mai més l’advocat no ens va cridar.   Al carrer encara queden espurnes de l’embolic. És encara un assumpte popular.   Voldria extraure’n les conseqüències. Aquest cas deu lligar-se al de Joan Fuster, que fou cremat el 1963 per instigació de Martí Belda, i amb el cas de la revista Fonorama (atiat per Levante i Jornada), el director de la qual fou desterrat.                  És un cas en el qual es veu com molts callen i no informen gaire, o diuen allò que saben que és mentida. Es veu com s’usa i abusa dels acomiadaments lliures (en eixe temps il·legals). Es veu una histèria popular orquestrada per la JCF. Es veu com la Llei Fraga servia per a lligar els periodistes. Es veu que tot fou una farsa.   Que això està molt clar es comprova amb l’anècdota que dóna nom a aquestes pagines. Un bon dia, amb motiu de la visita de Carrillo a València, vaig llegir que “el corresponsal de Ajoblanco” havia fet una foto a Carrillo amb un exemplar de la revista per a publicitat. Era més simple. Havia anat a veure els periodistes de la ORTF i com que Carrillo declarà haver passat les falles a València d’incògnit, vaig decidir de fer-li el regal. Tota la resta era una invent de l’informador. Prendre’m a mi per corresponsal d’Ajoblanco seria tan lògic com prendre’m com a corresponsal de Las Provincias. Per cert, un camarada li va recomanar a Carrillo que amagara la revista car era perillosa i Carrillo va contestar desafiadorament que “yo soy más peligroso que el Ajoblanco”.   Els qui són més perillosos que l’Ajoblanco són els qui manipulen la informació als valencians. Aquest cas ho posa suficientment de relleu. Són uns deshonests.     [publicat en el llibre Que València conteste, València, Editorial Gorg, 1977]

* Rafael Ventura  Melià (Riola, la Ribera Baixa, 1948) s’inicià en el món del periodisme com a col·laborador habitual de les revistes Albatros (1964) i Gorg (1971), i amb posterioritat formà part de la redacció de la revista Valencia Semanal  (1977-1980). Paral·lelament, desenvolupà una activitat literària en el camp de la poesia: fou antologat en Carn fresca: poesia valenciana jove (1974), publicà els poemaris Corrents de fons (1976) i Senyals de vida (1980), i el 1981 va guanyar el premi de poesia Jordi de Sant Jordi de l’editorial Prometeo amb Igual vol dir Itàlia. Com a novel·lista va quedar finalista del premi Andròmina dels Octubre el 1972 amb la novel·la Atzucac, el 1974 obtingué el premi Huguet de narrativa amb La darrera tornada i el 1981 resultà guanyador absolut del premi Andròmina amb Àmbit perdurable. En l’actualitat és redactor de la secció de cultura del diari Levante-El Mercantil Valenciano.               En aquest text, Ventura Melià exposa de primera mà la seua intervenció en el dossier de la revista Ajoblanco del 1976 dedicat a les Falles i la polèmica posterior que es va originar. El suplement contenia diversos articles firmats per escriptors valencians, com ara Amadeu Fabregat, Rafael Ventura Melià, Lluís Fernández o Salvador Dolz, que, en conjunt, oferien una visió crítica, irreverent i àcrata de les Falles des d’una perspectiva d’alliberament eròtic i sexual. Aquesta visió va xocar amb el conservadorisme d’un sector polític que durant la Transició va fer de la festa un instrument polític per a defensar el seu missatge ideològic (l’anomenat “bunker barraqueta”). Aquest sector va posar en marxa una campanya contra la publicació i els autors dels articles, amb actes de desgreuge, articles furibunds i una denúncia davant el Tribunal d’Ordre Públic, que acabà amb el segrest, multa i suspensió de la revista.               L’interés de Rafael Ventura Melià per les Falles continuaria, si bé de manera esporàdica: des d’una vessant purament periodística, en el setmanari Valencia Semanal i com a objecte de reflexió en l’article d’opinió “Les millors falles del món” (publicat en el diari Levante el març de 1986) o en la seua participació en la taula redona sobre Falles i cultura organitzada per la Falla Universitat Vella al Club Diario Levante el 1992.     Per a més informació:   http://www.iifv.ua.es/lletraferit/consultes/consultes.html