Per una semiologia de les falles
Rafael Ventura Melià *
Sobre les falles s’ha escrit molt des dels angles més distints. S’ha furgat en la possible “història” de les falles, en els anecdotaris, en la documentació… I mots dels papers que s’han fet responen més a l’impuls que a la necessitat. Avui per avui les falles no tenen encara cap estudi econòmic o sociològic rigorós. I menys encara un estudi des de l’estètica (“sub” o “coenta” això ja es veuria…). Es veu que n’hi ha molta feina al tall.
Feina que, és clar, em sembla que haurien de fer des de les nostres Facultats, els que fan seminaris sobre les diverses ciències que permetrien un apropament a les falles nou i enriquidor. Segurament hi ha distintes possibilitats.
Ara i ací voldria remarcar-ne una, la possibilitat, la pertinència i la necessitat d’una “semiologia” de les falles.
Anem per parts.
La “semiologia” és una ciència constituïda a partir de la lingüística. Es defineix com la ciència dels signes, de l’estudi dels signes. De vegades porta el nom de semiòtica i de semasiologia. Utilitze el primer nom que és el que utilitzen els francesos.
Segons eixa ciència, és avinent d’aplicar-la a un conjunt d’objectes o d’imatges si almenys són un sistema de significació. Un conjunt d’objectes pot ser un sistema si la llengua hi és emprada com a mitjà o mitjancer. Llavors el llenguatge és un model, un component i un mitjancer ensems.
Tot això passa a les falles i amb les falles.
De primer es veu que, a totes les falles, hi ha cartells escrits (ja tenim la llengua com a component). Totes les falles tenen també “llibret”: val a dir, un mitjancer, un enllaç. Existeixen també els “falleros” en els quals venen les falles dibuixades i explicades un poc, sobre açò tornarem. El que siga la lingüística la que ens puga oferir els millors models per a l’estudi de les falles es dedueix del que ja he dit i, ben segur, dels resultats d’eixa explicació.
A Belles Arts, a Arts i Oficis, al Politècnic, i a Filosofia i Lletres sols podrien estudiar les falles si aplicaren eixe mètode. No ho han fet mai i no saben pas si ho faran, però si estudien altres sistemes de significació no veig perquè no aplicar-se a un fenomen públic i local.
Hi ha altre avantatge. Quan Barthes volia estudiar la moda i portava molt de temps invertit ja, Lévi-Strauss li va aconsellar que estudiara la moda “escrita a les revistes de modes”. Ja es veu que les falles poden ser estudiades immillorablement (des de la semiologia) als “falleros”. Els “falleros” són quasi un fet de “llengua” i la “parla” sembla que ha estat reduïda al mínim.
No és aquest el millor lloc per a desenvolupar un intent d’apropament a les falles mitjançant la semiologia, però, avançaré alguns extrems.
Fàcil és acceptar la distinció entre “matèria”, “llengua” i “ús” en les falles.
El “signe” en les falles implica un “significant” i un “significat”. El “significat” de les falles no és sols un referent individual (p. ex. si un ninot dit Kruif fa referència a un futbolista que li diuen Kruif) sinó també un referent global o generalitzat: a tipus. Tota una tipologia que, potser, ve del “costumisme” del s. xix. I, a més, remet als continguts mentals dels que fan o veuen, usen, les falles. Entre el “significant” i el “significat” hi ha sempre els cartells, frases, paraules (escrits). Hi ha a les falles també una mena d’espai insignificant: el que separa dos quadres, o dos cares d’un falla.
El signe és a les falles de tipus analògic, però també apareix el tipus simbòlic (quasi totes les falles s’encimbellen amb un símbol). L’analogia és a la base del sistema de significació de les falles. Tot objecte és un “analogon”, un símil, una còpia. Ara bé, no sols per una matèria diferent, sinó també per un tractament especial, digam artístic, l’objecte ve marcat, ve forçat a significar. A les falles és palés el desig de significar immediatament: que el sentit siga clar per a tots. Les falles volen ser llegides, interpretades, sense dificultats.
Es podrien tipificar i estudiar molts detalls, potser tots. No voldria, ara, deixar de banda uns trets que veig capitals. Les falles formen un sistema fortament connotat. Cartells, llibrets, “falleros”, pòsters… es remeten els uns als altres, parlen els uns dels altres. Les falles són un escalonament de llenguatges que es reprenen ara i adés.
No vull seguir. Crec que he donat bastants motius per a que es sospite que la semiologia pot estudiar i deu estudiar les falles.
[publicat en el diari Las Provincias, 7 de juny de 1975]
|
|
|
|
La serp de mar,Vicent Luna,plaça del Caudillo, 1975 |
Fes l’amor i no la guerra,Alfredo Ruiz,Plaça del Pilar, 1975 |
Naufraguen les tradicions, Julià Puche, Na Jordana, 1975 |
* Rafael Ventura Melià (Riola, la Ribera Baixa, 1948) s’inicià en el món del periodisme com a col·laborador habitual de les revistes Albatros (1964) i Gorg (1971), i amb posterioritat formà part de la redacció de la revista Valencia Semanal (1977-1980). Paral·lelament, desenvolupà una activitat literària en el camp de la poesia: fou antologat en Carn fresca: poesia valenciana jove (1974), publicà els poemaris Corrents de fons (1976) i Senyals de vida (1980), i el 1981 va guanyar el premi de poesia Jordi de Sant Jordi de l’editorial Prometeo amb Igual vol dir Itàlia. Com a novel·lista va quedar finalista del premi Andròmina dels Octubre el 1972 amb la novel·la Atzucac, el 1974 obtingué el premi Huguet de narrativa amb La darrera tornada i el 1981 resultà guanyador absolut del premi Andròmina amb Àmbit perdurable. En l’actualitat és redactor de la secció de cultura del diari Levante-El Mercantil Valenciano.
Ventura Melià és un dels pocs intel·lectuals valencians que, des d’una òptica progressista, es va atrevir a reflexionar sobre les Falles en la dècada dels setanta, quan quasi tots citaven la festa sols com a sinònim de reaccionarisme i conservadorisme. En aquest article publicat en un diari de gran difusió com és Las Provincias Ventura Melià plantejava una via d’estudi innovadora, aplicant els elements de la teoria de la informació a l’estètica de les falles. Aquesta proposta s’ha d’enquadrar en la difusió que en aquell moment assolí l’obra de l’italià Umberto Eco, qui estenia el camp d’investigació tradicional de la semiologia als mitjans de comunicació de masses.
L’article de Ventura Melià constitueix, a més, una iniciativa de gran valor pel fet d’estar formulada en uns anys que hi havia molt pocs intents de fer una anàlisi científica de la festa fallera. Amb posterioritat, la línia d’investigació apuntada per Ventura en el seu article ha sigut represa parcialment en els treballs de Francesc Palop (“L’estructura gramatical de les falles i el pensament faller”, Revista d’Estudis Fallers, 8, març, 2003).
L’interés de Rafael Ventura Melià per les Falles continuaria, si bé de manera esporàdica: des d’una vessant purament periodística, en el setmanari Valencia Semanal i com a objecte de reflexió en l’article d’opinió “Les millors falles del món” (publicat en el diari Levante el març de 1986) o en la seua participació en la taula redona sobre Falles i cultura organitzada per la Falla Universitat Vella al Club Diario Levante el 1992.
Per a més informació:
http://www.iifv.ua.es/lletraferit/consultes/consultes.html