Un ampli recull de ressenyes sobre publicacions relacionades amb Falles, festes del foc, festes i cultura popular, editades en diversos formats (llibres, revistes i CD-ROM).
Les ressenyes apareixen ordenades alfabèticament pel títol de la publicació.
Actualidad Fallera. Anuario 2002-2003i
Actualidad Fallera. Anuario 2003-2004i
Actualidad Fallera. Anuario 2004-2005i
Actualidad Fallera. Anuario 2005-2006i
Agrupación Fallas Centro. XXV aniversarioi
Álbum de ninots indultats. Museu Faller. Valenciai
Aquaulari, unes gotetes d'humori
Arrancapins: Un segle de falles (1908-2008)i
Berlanga: fallas de celuloidei
Álbum de ninots indultats. Museu Faller. Valenciai
Bernat i Baldoví, Miscel·lània, Obra completa, tom VIIIi
Calendari de festes de la Comunitat Valenciana. Estiui
Calendari de festes de la Comunitat Valenciana. Hiverni
Calendari de festes de la Comunitat Valenciana. Tardori
Caramella. Revista de Música i Cultura Popular, número 2i
Caramella. Revista de Música i Cultura Popular, número 3i
Cent anys de lliteratura festiva. El concurs de llibrets de falla. 1903-2003i
Contes del foc. Recull d’històries de Fallesi
De Manresa al món passant per València. Kim Manresai
El calendari festiu a la València contemporània (1750-1936)i
El llenguatge del vestit: el cas valencià, segles XVIII i XIXi
El misteri de la falla. El somni d'una realitat o la realitat d'un somnii
El surrealisme, Dalí i les Fallesi
El teatre en la festa valencianai
El Turista Fallero, 1942-2000i
El valencià als llibrets de foguera (1928-1936)i
Els llibrets de falla torrentins. Catàleg bibliogràfic (1928-2000)i
Enguany és altra llum. VIII Concurs de Narrativa Infantil Vicent Ribesi
«Extra Fallas» 2004 (Levante-EMV, Las Provincias, El País i El Mundo)i
«Extra Fallas» 2005 (Levante-EMV, Las Provincias, El País i El Mundo)i
«Extra Fallas» 2006 (Levante-EMV, Las Provincias, El País i El Mundo)i
«Extra Fallas» 2007 (Levante-EMV, Las Provincias, El País i El Mundo)i
Falla Crítica. La Cartelera Fallera del Día Después 2002i
Falla Crítica. La Cartelera Fallera del Día Después 2003i
Falla Crítica. La Cartelera Fallera del Día Después 2004i
Falla Crítica. La Cartelera Fallera del Día Después 2005i
Falla Crítica. La Cartelera Fallera del Día Después 2006i
Falla Crítica. La Cartelera Fallera del Día Después 2007i
Falla Fèlix Pizcueta-Ciril Amorós-Russafa. Centenari 1899-1999i
Fallas CD 2000. La primera enciclopedia interactiva sobre las Fallasi
Fallas infantiles. Juego y tradicióni
Falleras mayores de Valencia. 1931 - 2005i
Federació de Falles de Primera A. Falles 2003i
Festa i literatura. Actes de les IV Jornades Culturalsi
Festa. Revista oficial de les Fogueres de Sant Joan 2001i
Festa. Revista Oficial de les Fogueres de Sant Joan 2002i
Festa. Revista Oficial de les Fogueres de Sant Joan 2004i
Germandat “Santísimo Cristo de las Angustias”. Parr. Sagrada Família (Gandia). 50 anys, 1954-2004i
L’Aladroc. Revista d’Actualitat Fallera de Xàtivai
La Agrupación de Fallas del Marítimo en el año del centenarioi
La conservació del ninot indultati
La festa reinventada. Calendari, política i ideologia en la València franquistai
La transición política en la Comunidad Valencianai
Las Fallas de Valencia, modelo de autogestión populari
Las Fallas. Notas para su historia. 1849-1936i
Las Fallas. Notas para su historia. 1940-2000i
Les falles de la República a Gandiai
Les falles fundacionals de Gandiai
Lletrafaller. Revista Fallera per a Valencians 2004i
Lletrafaller. Revista Fallera per a Valencians 2005i
Lletrafaller. Revista Fallera per a Valencians 2006i
Llibre del 75 aniversari de la Falla del Prati
llibres d'aniversari: Falla Espartero-G.V. Ramón y Cajal 1906-2006; Falla Àngel de l’Alcàsser-José Maestre. Noces d’Or (1956-2006); Convent 50 anys Especial 1957-2006, i Entre tres siglos. 125 aniversario 1881-2005, (Falla Plaça del Mercat de Russafa)i
llibres d'aniversari: 30 anys plantant falles, (Falla Port de Silla); 50 aniversario. 1954-2004 (Falla Sueca-Literat Azorín) i 25 anys especials, Falla Exposiciói
Llibret de la Falla Benlloch 2004i
Llibret de la Falla Club 53 2006i
Llibret de la Falla Corea 2000i
Llibret de la Falla Corea 2003i
Llibret de la Falla Corea 2004i
Llibret de la Falla Corea 2006i
Llibret de la Falla Corea 2007i
Llibret de la Falla Exposició 2003i
Llibret de la Falla Mendizábal 2005. Vicente Agulleiro Aguilellai
Llibret de la Falla Mossén Sorell-Corona 2006i
Llibret de la Falla Na Jordana 2004i
Llibret de la Falla Na Jordana 2005i
Llibret de la Falla Na Jordana 2006i
Llibret de la Falla Plaça Chicharro 2004i
Llibret de la Falla Plaça de Jesús 2005i
Llibret de la Falla Plaça de la Malva 2004i
Llibret de la Falla Plaça de la Malva 2005i
Llibret de la Falla Plaça de la Malva 2006i
Llibret de la Falla Plaça del Prat 2005i
Llibret de la Falla Quart i Palomar 2001i
Llibret de la Falla Ripalda-Beneficència-Sant Ramon 2003i
Llibret de la Falla Ripalda-Beneficència-Sant Ramon 2004i
Llibret de la Falla Ripalda-Beneficència-Sant Ramon 2005i
Llibret de la Foguera Sant Nicolau de Bari i Benisaudet 2001i
Llibret interactiu de la Falla Plaça del Pilar 2001i
Llibret Foguera Sèneca-Autobusos 2003. 1975-1980, anys de transiciói
Los carteles de Fallas de Valenciai
Martínez Mollà, escultor de fallesi
Marxa Popular Fallera. Revista Anual del Club A la Nostra Marxa 2002i
Marxa Popular Fallera. Revista Anual del Club A la Nostra Marxa 2004i
Marxa Popular Fallera. Revista Anual del Club A la Nostra Marxa 2005i
Marxa Popular Fallera. Revista Anual del Club A la Nostra Marxa 2006i
Memorias de la ciudad. Ceremonias, creencias y costumbres en la historia de Valenciai
Miguel Santaeulalia. La Firma. Una saga de artistas falleros entre dos siglosi
Na Jordana, 50 anys (1951-2000)i
Na Jordana, 50 anys especials (1954-2003)i
Ninot de falla. Escultura folklórica valencianai
¡Oh, Hogueras! Otra visión de las Hogueras de Alicantei
Olor d’infància. V Concurs de narrativa infantil Vicent Ribesi
Pasodobles. Falleres Majors de Valènciai
Pensat i Fet. Música per al casali
Quadern de Falles. Xàtiva, 1865-2005i
Quatretonda en falles. Història gràfica d’unes festes singularsi
Que sone la paraula. VI Concurs de Narativa Infantil Vicent Ribesi
Primer Congreso de las Fiestas Tradicionales de la Comunidad Valencianai
Regino Más. Historia de una épocai
revistes falleres 2007: El Turista Fallero, Lletrafaller, Marxa Popular Fallera, i Pensat i Feti
Sociabilidad y esfera pública en la fiesta de las Fallas de Valenciai
Trilogia fallera i altres escritsi
Valencia. Marzo y fuego: 1901-2000, un siglo de historia valencianai
Vicent Luna: L'art de fer fallesi
10 bones peces. Teatre valencià contemporanii
25 Anys Falla de la Plaça, Picanyai
50 Aniversari Falla del Pilar. 1953-2003 i 50 años de Exposición. Comisión de la Falla Exposicióni
L’empresa editora de la revista Actualidad Fallera va llançar una nova publicació per a tancar l’exercici del
2002-2003. Es tracta d’un anuari de la festa, que resumeix totes les activitats de l’exercici faller i fa un repàs dels actes més significatius de l’any, a més d’incloure una crònica exhaustiva de la setmana fallera del 2003.
Crida l’atenció per la gran quantitat d’informació que arreplega, així com per la qualitat del material fotogràfic. Les pàgines sintetitzen per ordre cronològic tots els esdeveniments de l’any i inclouen una àmplia selecció de fotos: dels monuments premiats, dels de la categoria especial, dels ninots indultats, com també la llista de premis de cada categoria, però també la classificació de premis de totes les activitats més importants de l’exercici.
També inclou articles retrospectius, així com un article dedicat al comiat de l’artista faller Alfredo Ruiz. En definitiva, la nova publicació és un compendi de dades que agranen les notícies d’àmbit oficial de la festa (elecció de corts d’honor, nomenament de falleres majors, premis de concursos, etcètera) seguint la mateixa tipologia del llibre oficial que edita la Junta Central Fallera, mesclant-les, això sí, amb notícies d’elaboració pròpia que este mitjà de comunicació difon durant cada exercici festiu amb periodicitat mensual.
Fernando Morales Checa
Torralba Martínez, Braulio, Anuario 2004 Actualidad Fallera. Fiestas, Tradiciones y Sociedad, València, 2004, 290 pàgines.
Sens
dubte, tot recopilatori, siga quin siga l’origen, sempre serà benvingut.
L’acumulació d’informació, gràfica i textual, serà un element a tindre en
compte quan, amb vista al futur, algú es planteja deixar constància d’allò
que s’ha sabut, d’allò que viu i en especial d’allò que ocorre. Per tant,
anuaris, calendaris i altres cròniques presentades en formats diversos,
sempre seran per al lector curiós un punt d’entreteniment i, amb els anys,
per a l’investigador, es convertiran en una font imprescindible de la qual
prendre dades.
Enguany, per segona vegada consecutiva, la revista Actualidad Fallera publica el seu anuari o, millor, com indica en el seu títol l’editorial: “Un nuevo anuario para el ejercicio 2003/2004”. En total, 290 pàgines a color. Per a una empresa com aquesta, dedicada mensualment a seguir de prop els esdeveniments fallers i informar-ne, no deu haver sigut tasca difícil la consecució d’aquesta publicació a pesar del que en el seu editorial s’expressa.
Certament, en esta ocasió s’ha fet un major desplegament informatiu i trobem en l’anuari la totalitat dels ninots presentats a concurs i gran abundància de fotos de quasi totes les falles de València. D’açò últim es lamenta el director, manifestant com d’àrdua resulta la tasca d’arribar a totes les parts i concretament a totes les comissions, que haver-ne n’hi ha i moltes.
El seguiment oficial de la festa resulta escrupolós, cosa, d’altra banda, consubstancial a la filosofia editorial que cada mes presenta la revista Actualidad Fallera. Pocs textos, és cert, però sí molt de material gràfic, amb fotos de gran qualitat, però la reproducció del qual a vegades deixa molt a desitjar i açò, venint d’una publicació d’aquesta categoria, hauria d’estar molt més cuidat.
Amb una lectura atenta, encara que ràpida, no perquè un siga àvid lector, sinó perquè no hi abunden els textos en general, ni les col·laboracions literàries en particular, com ja apuntàvem poc més amunt, es fa un repàs de l’exercici faller que comprén l’anuari, any que ha sigut prolífic en temes, en notícies i inclús en algun assumpte municipal i d’interés general. En canvi, d’açò gens o molt poquet es llig en estes pàgines. De gaidó i com molt callant la cosa, es demana un poquet més de bagatge intel·lectual i artístic als jurats, unes reflexions sobre l’11-M, un text en memòria de Pepe Monforte, entre d’altres.
Tal com queda dit, un interessant recopilatori que amb els anys cobrarà un valor magnífic i que, ara com ara, a l’interessat en la festa fallera dins de la ciutat de València el pot posar al dia de com i en quina mesura les Falles tenen discurs anual i implicació en altres àrees festives al llarg del calendari.
Vicent Masó Talens
Anuario 2005. Actualidad Fallera. Fiestas, Tradiciones y Sociedad, València, 2005, 242 pàgines.
Si
diguem que anuari és la publicació en la qual és recull cada any les
notícies i les ressenyes pròpies d’un col·lectiu, per posar en coneixement
dels seus lectors les curiositats i tot allò esdevingut en el període que en
les Falles comença i acaba el mes de març, tenim explicada la finalitat de
l’anuari que per tercer any edita la revista de periodicitat mensual
Actualidad Fallera.
El llibre, d’acord amb l’anterior definició s’estructura en tres parts. En la primera, el resum de l’exercici faller. Una crònica descriptiva amb abundants fotografies i variat contingut per tal d’oferir una radiografia de l’activitat social i festiva que s’ha convertit en història. Comença aquesta part amb els dos projectes de les falles municipals del 2005, titulat: “Pintando en el cauce del Turia” i acaba amb la ressenya de tots els actes de societat celebrats abans de la plantà, titulat: “El mundo fallero, de gala”.
En la segona, els monuments fallers del 2005. La falla municipal, totes les de la secció especial i els principals premis de la secció primera a la setena són comentades amb acompanyament il·lustratiu de la fotografia. Es fa repetició amb igual tractament amb les falles de la modalitat infantil. Ací hem detectat una jerarquització de valors. A mesura que es descendeix de les categories altes a les inferiors la informació gràfica es va fent xicoteta fins a l’extrem de convertir-se gairebé en la grandària d’un segell. Una apreciació detectada també en l’esforç de recollir tots els ninots presentats a l’exposició. Però, per contra, es comet l’oblit de destacar els millors i oferir el ninot indultat en unes dimensions de visió que alegren la vista. Cosa que tampoc podran agrair els estudiosos de la festa en anys esdevenidors.
En la tercera, és la relació de premis de totes les competicions que s’organitzen en la festa, tant les oficials i les de comissió com les d’entitats, les que ocupen les pàgines fins al final del llibre. Hi figuren totes o gairebé totes, encara que cal fer una precisió. D’una banda, en el premi E + G recull la fotografia de l’acte social, però no la constatació del treball premiat, com també passa amb el premi Raga. D’altra, sobta l’exclusió del Premi Soler i Godes al millor article d’un llibret de falla en un anuari que pretén ser exhaustiu i el més complet de totes les activitats dutes a terme en relació amb la festa de les Falles.
Finalment, cal dir que, com que aquest anuari és un llibre de consulta destinat per als “malalts de festa”, estic segur que tots ells agrairien a l’empresa editora que les tapes foren més consistents i grosses, cosa que els consultors i el pas del temps també sabrien agrair.
Josep J. Coll
Anuario 2006. Actualidad Fallera, Valencia, 1993 [2007], 274 pàgines.
Nota: El dipòsit legal és del 1993, des del punt de
vista de la biblioteconomia i sense cap altra referència dins de l’exemplar,
aquesta hauria de ser la seua data d’edició.
Actualidad Fallera trau de nou al carrer un anuari complet de l’any faller, que té la virtut d’avançar-se de molt al Llibre Faller, encara que el seu interés siga quasi solapat. Conste en primer lloc el nostre reconeixement a l’esforç que representa des de la iniciativa purament privada i comercial aquest treball de compilació, tot i que el seu enfocament comercial, lícit i meritori, incideix, com és costum en la revista, en la crònica social de l’exercici faller, en la seua part més protocol·lària i potser en la part menys festiva de les Falles; el munt de premis que hi ha.
Esguitat d’articles que compleixen escrupolosament i de manera molt professional la seua funció, com ara el repàs sistemàtic del calendari faller de manera detallada, i, a més, la resta de festes de la ciutat (l’anuari inclou referències a la Festivitat de la Mare de Déu del Desemparats, les Creus de Maig, la Fira de Juliol, el Nou d’Octubre i Expojove), Actualidad Fallera hi afegeix com a part del seu contingut un obituari de Manolo Martín, un altre obituari de Vicente Ros Belda i una “entrevista” amb Pepe Latorre, que es resol en escassament 25 línies. Una impressió de qui escriu és que la necessitat de combinar la vocació enciclopèdica amb un grandària raonable a efectes comercials, deixa un sabor un tant de “repàs a rajaploma” en aquests articles, que demanen, potser, un tractament més acurat.
Si hi ha un treball que considerem absolutament meritori i que fa per si sol que pague la pena comptar amb l’anuari d’Actualidad Fallera, és l’esforç de documentar i fotografiar totes les falles de València (les de secció especial i primera A fins i tot amb anàlisis crítiques) i tots els ninots de l’Exposició. Un treball que donarà més d’un maldecap i entreteniment als buscadors de refregits i que els estudiosos impenitents de falles de seccions ignotes de decennis anteriors sabran agrair. Una pena, d’altra banda, la grandària d’alguna de les fotografies, i sobretot dels ninots de l’Exposició, circumstància que entenem pels costos editorials, però que a grandària de 4,5 per 2,2 centímetres perd part del seu valor. Desconeixem si crearia dificultats de drets d’autoria, però potser una edició en format digital compensaria millor l’esforç realitzat.
Dins d’aquest afany recopilatori, volem assenyalar que, no sols s’arrepleguen tots els premis oficials que atorga la Junta Central Fallera, que creguen-me són molts, sinó també tots els premis donats pels més diversos organismes. Menció personalíssima: el premi Soler i Godes de l’Associació d’Estudis Fallers no mereix el mateix tractament que els altres i s’ha inclòs com una breu nota en el calendari de l’exercici.
En general, un anuari de tinença imprescindible pel que té de documentació gràfica i de seguiment del calendari festiu, encara que més prescindible, per obvi, en la recerca de qualsevol anàlisi crítica. No obstant això, quan la crònica social siga ocupada per altres falleres majors, altres presidents, etcètera, sempre quedarà l’aparell gràfic per a “propios y extraños” (falca lingüística que comença a ser quasi un sentit de marca).
Antonio Herrero
Cocheteux Dols, Alicia (dir.), Agrupación Fallas Centro. XXV aniversario, València, Agrupació de Falles del Centre, 2001, 160 pàgines.
Les falles tenen el costum de fer dels seus aniversaris un moment oportú per a repassar la seua història, per a parlar del que ha sigut, és i serà la seua trajectòria. Normalment és el vint-i-cinc o el cinquanta aniversari una data
suficientment emblemàtica per a reunir i recopilar dades, documents, llibrets i fotografies del que s’ha fet, o dur a terme celebracions més fortes que servisquen per a fer d’aquell any una fita inoblidable per a la posteritat. Tot això és el
contingut del llibre, Agrupación Fallas Centro. XXV Aniversario, un repàs de les dades més significatives, tan importants per la particular història de l’agrupació fallera.
El llibre està estructurat per seccions i apartats, i cadascun està escrit pel seu autor corresponent, i és d’aquesta manera com recull els apunts biogràfics dels quatre presidents que ha tingut l’entitat associativa, i els historials de les nou comissions que integren l’agrupació. L’únic article escrit en valencià és el de Donís Martín, secretari general de la Junta Central Fallera, titulat “Recordant als Llibrets Parlats”.
Després el llibre dedica les seues pàgines a diferents seccions d’estadística i efemèrides, com la relació per anys de totes les falleres majors i corts d’honors entre infantils i adultes. Conseqüentment a continuació van les exaltacions. Els guardonats amb la recompensa pròpia de l’agrupació fallera, Espurna d’Honor, en la categoria individual i col·lectiva, una distinció creada el 20 de novembre de 1991. A més de la vida social i les relacions d’activitats i concursos.
Cadascuna de les seccions les obri com a il·lustració una portada significativa de la revista portaveu de l’Agrupació de Falles del Centre, Espurna Fallera, que va ser creada el mes de març de 1987.
Les curiositats i els records, la col·laboració especial a càrrec de José Castelló Mollar, que, com ell diu, és investigador de la història de les falles, i algunes relacions més d’actes propis i celebracions commemoratives, tanquen el llibre com s’ha començat, amb la relació de càrrecs de l’última junta directiva, ja que la de la primera i l’acta fundacional figuren en les primeres pàgines. Posa la clausura final il·lustrativa la portada del darrer número de la revista Espurna del període commemoratiu. Dades i més dades, un cúmul que podran servir, extretes amb pinces, per a unes altres històries de caràcter més global. En definitiva, el llibre Agrupación Fallas Centro. XXV Aniversario és un llibre d’arxiu, realitzat en edició numerada de 500 exemplars i finançat amb la contribució del Banco Inversión en la part privada i l’aportació pública de l’Ajuntament de València.
Josep Joan Coll
Álbum de ninots indultats. Museu Faller. Valencia. 5a edición, València, Bayarri Comunicación, 2004, 72 pàgines.
Dins el seu
ampli catàleg de publicacions de temàtica fallera, l’editorial Bayarri
aporta una nova edició, actualitzada fins al 2003, de l’àlbum fotogràfic
dels ninots indultats del Museu Faller de València. La publicació està en
castellà, amb la introducció genèrica a l’origen de les Falles i al costum
d’indultar ninots traduïda al francés i l’anglés.
Els estudis empresos i desenvolupats en els darrers anys al voltant de la col·lecció per l’Associació d’Estudis Fallers, els quals han produït —i encara estan produint— un catàleg raonat i un seguit de publicacions complementàries, han sigut la base d’aquesta actualització de l’àlbum fotogràfic, segons fa constar el mateix editor en el full de crèdits editorials. Allò fonamental de l’àlbum és, lògicament, l’aparell iconogràfic, seleccionat de diversos arxius particulars —tot incloent-hi el de l’editorial— i de les publicacions adés esmentades. Amb bon criteri, s’han inclòs al costat de les fotografies dels ninots al museu actual, unes altres que els mostren com foren exhibits al carrer o als espais que serviren en el seu dia com a lloc d’exposició, la qual cosa permet que el lector puga fer comparació amb l’estat actual per tal d’adonar-se dels canvis sofrits per les figures. Curiosament, aquest criteri es talla sobtadament a l’arribar al 1982, precisament el punt on està pendent de publicació la part final del catàleg del Museu.
Cada ninot gran és tractat en una pàgina de l’àlbum. Els ninots infantils, quan comencen a aparéixer-hi, ocupen una xicoteta part de la pàgina corresponent al ninot gran del seu any respectiu. Encara que per a alguns ninots la selecció d’imatges és continguda, en uns altres potser la pruïja d’oferir molta informació gràfica haja redundat en un mostrari un pèl bigarrat. No només gràfica, però, és la informació que aporta l’àlbum. Cada ninot està degudament acompanyat de la referència del títol de l’obra (en valencià i castellà), l’artista i la comissió fallera. S’hi afegeix un comentari asistemàtic a propòsit del tema, significat, estil i tècnica emprada en l’execució. Malgrat ser útil i prou ajustada la informació continguda en aquests comentaris, hom pot detectar com en certes ocasions hi ha un excés de zel en la caracterització estilística, que s’adiu malament amb la necessària concisió que marca el mateix caràcter de l’àlbum. Així, per exemple, podem esmentar el cas del ninot gran del 1984, presentat com a mostra de “realismo costumbrista tradicionalista”. Massa ismes junts. Els comentaris, en algunes altres ocasions, fan pensar que l’edició s’ha fet de manera un poc apressada. També a tall d’exemple, podem citar el cas del 1991:
Un guerrero samurai del medioveo [sic] japonés y su familia con modernas viedocámaras [sic]. El tradicional oriente seducido por el moderno occidente. Alarde de hiperrealismo exótico, con toque de humor. Modelado en barro y realizado en cartón.
A partir de este año los ninots de la Exposición, tendrán estarán limitados a una medidas.
Errades tipogràfiques i inconseqüències gramaticals que, de segur, l’editorial corregirà oportunament en la propera edició d’una obra indubtablement útil per a totes les persones interessades per la col·lecció de ninots indultats del Museu Faller, i especialment per als visitants del mateix Museu.
Jesús Català Gorgues
L’Aquaulari
és una publicació editada per la comissió fallera Convent de
Jerusalem-Matemàtic Marzal, que complementa el llibret editat el 2007 i els
versos que acompanyaven les diferents escenes de la falla. La publicació es
presenta dins d’una funda de plàstic amb l’emblema de la comissió i el
logotip per al 2007, simulant estar dins la mar, d’acord amb la temàtica
general de la falla.
La falla de Convent de Jerusalem-Matemàtic Marzal, feta per l’artista faller Paco López Albert, va comptar dins el seu ampli equip com a guionistes amb Miguel Prim, José Luis Santes i Javier Tejero. Amb la gran quantitat d’idees que anaven sorgint per a les diferents escenes, decidiren ajuntar-les en esta publicació, la qual està dividida en quatre parts.
La primera part es diu “Riu de paraules”, un diccionari amb paraules que canvien de significat i neologismes creats per modificació de paraules existents per tal de tindre una descripció relacionada amb l’aigua. La segona part és el “Refraner marítim”, un recull de refranys tradicionals, adaptats al tema general de la falla. Estes dues primeres parts usen indistintament el castellà i el valencià.
En un cantó de la publicació, trobem la xicoteta secció “Chistes gráficos”, un total de sis acudits en forma de dibuix, firmats quasi tots per José Luis Santes, excepte un de Raúl Rubio i un altre de Javier Molina, i que són una mena de descripcions visuals de noms de peixos i una frase feta.
I per últim, “82 Cuentos líquidos”, que, com el seu nom indica, sumen 82 contes, creats ex professo per al guió de la falla i per a esta publicació, i que en general no passen de les quatre línies. Esta part, com l’anterior, està escrita íntegrament en castellà.
En resum, la publicació és una bona iniciativa, ja que recull eixes idees que es llancen per a dissenyar una falla, no es gasten per la quantitat d’escenes a crear, i acaben no eixint a la llum, sense saber si haurien tingut el mateix èxit o no que les que al final han estat triades.
Javier Mozas Hernando
El
llibre sobre el centenari d’Arrancapins no seguix cap dels paràmetres
habituals en este tipus de publicacions falleres, perquè no hi ha paper
cuixé, ni exhibició de fotos en color a tota pàgina, ni busca una narració
autocomplaent que accentue els èxits i rebaixe les arestes o els aspectes
polèmics. Es tracta d’un treball d’investigació exhaustiva, no sols sobre la
història de la comissió, sinó també de les Falles i de la societat
valenciana durant un període, el segle
xx i els inicis del segle xxi,
que s’ha revelat decisiu tant per a les unes com per a l’altra.
Encara que es basa en un treball anterior (Arrancapins, 90 anys fent història), l’autor, Gil Manuel Hernández, no sols hi ha afegit una dècada més, sinó que ha ampliat el contingut amb noves aportacions sobre geografia i sociohistòria de la ciutat de València, que és la realitat urbana sobre la qual es desenvolupa la història d’esta singular comissió fallera.
L’obra està escrita en tres plans paral·lels que confluïxen i es fonen d’una manera natural, ja que les Falles són un aspecte destacat (des del punt de vista de la cultura i les tradicions populars) de la societat valenciana, i Arrancapins forma part d’eixa història. D’una manera entrellaçada, al lector se li presenta una radiografia en tres dimensions perquè posseïsca una idea conjunta, sense escamotejar-li cap dada que puga ser rellevant per a comprendre la realitat socioeconòmica i l’evolució de la festa fallera a la ciutat de València.
Fidel a la seua formació universitària, Gil Manuel Hernández ha elaborat un llibre amb rigor científic, amb anàlisi sociològica i amb una àmplia documentació, no sols bibliogràfica i d’hemeroteca, sinó també acudint a les fonts orals d’aquelles persones que han sigut protagonistes de la història de la falla Arrancapins. Tot això, sense oblidar les obligades cites a peu de pàgina.
El resultat és una espècie de manual exhaustiu, com aquells de la nostra època d’estudiants universitaris que ens servien de base d’una assignatura, però que en este cas no és sinònim de llanda il·legible, sinó d’un llibre d’útil consulta que ens oferix una visió d’un segle de Falles a la ciutat de València desproveïda del triomfalisme de l’oficialitat i amb la perspectiva d’uns fallers, els d’Arrancapins, amb “voluntat de canviar les coses”, segons explica el mateix autor en la introducció. En tot cas, resulta nou (precisament per ser una rara avis) llegir el relat d’unes falleres i fallers “revolucionaris” en una festa dominada pel conservadorisme.
Als quatre capítols del llibre (el naixement el 1908, la consolidació fins a la Segona República, la comissió durant el franquisme i l’etapa “revolucionària”), s’ha d’afegir, per als amants de l’estadística, un últim annex amb les taules històriques i les gràfiques amb els sol·licitants-presidents, les falleres majors i Infantils, els artistes i lemes de les falles (tant grans com infantils), l’evolució del cens i el nombre de falleres-fallers i abonats.
Joan Castelló
La
proposta monumental que l’associació cultural fallera Mossén Sorell-Corona
de la ciutat de València materialitzà el 2007 passava per la recuperació
d’un antic projecte titulat Història d’una mamella, fruit de la
fèrtil imaginació creativa del cineasta Luis García Berlanga. La cèlebre
falla-mai-no-plantada prengué cos de vareta a la fi, dos dècades després de
ser pensada, amb un notable ressò mediàtic i migrades dosis de polèmica. La
comissió esmentada, a més, aprofità l’avinentesa per a oferir un merescut
homenatge al gran director valencià, repassant en una mostra al carrer
associada al cadafal la seua trajectòria artística. Com a colofó, va editar,
en col·laboració amb l’Ajuntament de València, el llibre que ací glossem, on
es torna a debatre al voltant d’eixa peculiar relació que falles i cinema
han tingut al llarg de la seua breu però intensa història.
A més de l’obligada concessió institucional, amb un escrit inicial de la regidora de Cultura de l’Ajuntament de València, María José Alcón, el llibre compta amb dos col·laboracions testimonials —en el sentit més pur del terme—, la del guionista Rafael Azcona i la del mateix García Berlanga, que amb humor i savoir fer ens endinsen en el sentit original del projecte. Una crònica de la periodista Annabella Martínez relata la peripècia de comissionats i artistes a l’hora de dur a bon port —a realització fallera, podríem dir-ne— el projecte. Un espectacular reportatge fotogràfic recull el procés de construcció de la falla i el resultat al carrer, efectes de llum inclosos, per a donar pas a les contribucions més reflexives, a càrrec de coneguts estudiosos de la festa fallera com ara el sociòleg i historiador Gil Manuel Hernández, que s’ocupa de García Berlanga i la cultura del seu temps; el filòleg Jesús Peris, que parla dels simulacres de la festa popular en el cinema berlanguià; l’historiador Lluís Mesa, que s’acosta al sentit tragicòmic i satíric de falles i pel·lícules, i l’historiador de l’art Vicent Borrego, que repassa les representacions de l’exuberància toràcica femenina a les falles. Una mena de glossari berlanguià (una nova contribució al subgènere lexicogràfic que tan peculiarment ha construït la literatura (para)fallera), a càrrec una altra volta de Mesa, més la filmografia comentada de García Berlanga, signada per Paqui Saurí, completen el volum.
En conjunt, i malgrat contribucions tan diverses, el llibre oferix un to general prou homogeni i, sense renunciar a la divulgació del coneixement, traspua sornegueria en dosis suficients i justes per a resultar de lectura divertida mantenint la classe, equilibri sempre de difícil consecució i més si les falles hi estan implicades. En tot cas, es troben a faltar contribucions més estrictament allunyades del món faller. Desconec si els responsables de l’edició intentaren guanyar col·laboracions entre especialistes en cinema i es van vore a la fi menystinguts —per allò de l’esnobisme antifaller—, o si per contra no se’ls passà ni pel cap temptar la sort —per la mateixa raó, però en sentit invers. Siga com siga, estem encara lluny de la normalització social de les Falles, cosa ben lamentable i que té conseqüències en ordres socials diferents.
En l’aspecte formal, responsabilitat de Fernando Morales, el llibre mostra una composició i maquetació molt atractives, amb excel·lents il·lustracions suportades en paper de gran qualitat. Com a màxim retret, hem de dir que en l’índex no es recullen, estranyament, totes les aportacions.
Berlanga: fallas de celuloide —tot en castellà, sí— és una mostra del bon treball que les falles poden arribar a fer, quan s’apliquen criteris moderns i amb estàndard en la creació editorial. De segur que els cultivadors dels estudis fallers hi trobaran dades curioses, idees provocadores i propostes estimulants. Hi trobaran alguna cosa, tanmateix, els cultivadors dels estudis cinematogràfics? La implicació de la Fundació Municipal de Cine-Mostra de València, que es palesa ostentosament en el logotip de la contraportada, hauria de garantir que no només es restringira la distribució del llibre als circuits fallers. Desitgem que així siga.
Jesús I. Català Gorgues
Aquest volum culmina un projecte ambiciós: la publicació en facsímil de les primeres edicions de l’obra literària atribuïda a Josep Bernat i Baldoví (llibres, opuscles, fulls solts i els setmanaris en què va participar). Es tracta d’una
edició acurada que permet accedir a tota l'obra de l’escriptor de Sueca, la qual fins ara només es podia llegir en diverses reedicions i reimpressions esparses, en molts casos ja exhaurides, que dificultaven adoptar una visió global de la seua
obra.
Pel que fa al tom VIII en concret, la denominació genèrica de Miscel·lània respon al caràcter divers dels textos que s’hi inclouen: explicacions falleres, poesies patriòtiques dedicades a les tropes al Marroc, textos polítics, versos per a altars de Sant Vicent i fulls satírics solts. Així, es posa a l’abast dels lectors els llibrets de falla escrits per Bernat i Baldoví que es conserven impresos, esdevinguts paradigma de l’anomenada literatura fallera, els quals resultaven de difícil consulta perquè totes les reedicions fetes fins ara estaven esgotades.
Dues observacions caldria fer a aquesta edició; d’una banda, es troba a faltar en aquest tom una introducció i notes preliminars (com les que hi ha en els toms precedents, dedicats al teatre, la poesia i la premsa satírica) que ajuden a situar millor la producció fallera de Baldoví dins el conjunt de la seua obra i el panorama literari de l’època, com també la consegüent falta de referències bibliogràfiques complementàries; d’altra banda, s’ha perdut l’oportunitat de fer una revisió crítica del catàleg d’explicacions falleres atribuïdes a Bernat i Baldoví a la llum dels últims estudis, ja que s’opta per seguir la llista fixada per Carreres Zacarés el 1909.
Aquesta edició facsímil de l’obra completa de Bernat i Baldoví, fruit d’una ingent tasca de recuperació de material bibliogràfic, hauria de ser un primer pas per a un projecte futur més ambiciós: una edició crítica i anotada (com la feta recentment amb l’obra d’Eduard Escalante), tasca que ultrapassa de les possibilitats d’una iniciativa editorial privada i que hauria d’escometre’s sota el patrocini de les institucions valencianes.
Josep Lluís Marín
La Fundació Bancaixa, amb el suport de la Diputació de València i la Xarxa de Museus, ha publicat una nova entrega del Calendari de festes de la Comunitat Valenciana. Dirigit per
Antonio Ariño i Vicente Salavert, com els anteriors, el volum actual ens guia per les festes de l’estiu. La pràctica totalitat dels municipis valencians celebra festes a l’estiu i està, per tant, inclosa en els pràctics índexs per localitats i
per festivitats que inclou esta publicació. Aquests índexs permeten trobar en el text les referències necessàries per a omplir tots els caps de setmana de l’estiu sense perdre detall lúdic, festiu o gastronòmic de cada una. A més el llibre conté
interessants articles que mereixen ser destacats, ja que aporten anàlisis i visions de la festa que han de prendre’s com a referència en estudis futurs.
El volum comença amb dos breus assajos dedicats a festes característiques que se celebren en molts llocs i comarques. El primer, d’Antonio Ariño i Albert Alcaraz, està dedicat a les festes de Moros i Cristians. En el text descobrim que esta festa se celebra també a Galícia, Andalusia, el País Basc, Aragó o Catalunya, en països de tot Europa i quasi en tots els països americans. El segon d’estos treballs es dedica a la festa de Sant Joan, firmat per José Ignacio Catalán, Àlvar Monferrer i José María López Piñero. Els elements comuns i els diferencials de les diferents festes de Sant Joan a la Comunitat Valenciana són elegantment ressenyats i analitzats.
Per Sant Joan comença l’estiu i a les fogueres d’Alacant està dedicat també un bell article de Virgilio F. Candela, Juan Carlos Vizcaíno, Gil Manuel Hernández i Isabel Tejeda, en què s’analitza la festa des dels seus orígens seguint la seua evolució fins hui. Els diferents festejos i elements de la festa, i una anàlisi formal de l’evolució plàstica dels monuments completen l’estudi.
El volum dedica un altre extens article a la festa del Misteri d’Elx, la joia de les nostres festes de la Mare de Déu d’Agost, de Lluís Quirante i Joan Pellicer, que obtenen testimonis de la contribució del Misteri a la construcció de la identitat elxana.
Tots els textos estan il·lustrats amb acurades fotografies que contribueixen excel·lentment a la tasca d’informar i introduir les distintes celebracions, les ressenyes de les quals s’inclouen, però entre la recensió breu i l’article més extens del tipus dels ja assenyalats apareixen descrites també amb major precisió les festes en honor de Sant Pere i Sant Pau, la de Sant Cristòfol i les de l’Assumpció de la Mare de Déu per Àlvar Monferrer, i els bous a la mar de Dénia, per Ana Melis, que també recopila la informació sobre les festes en honor de la Mare de Déu del Carme. Antonio Ariño descriu també en breus articles les festes en honor dels Sants de la Pedra, Abdó i Senent, la del Sexenni de Morella (juntament amb Gema Centelles i Sergi Gómez) i la del Crist de la Fe de Paterna. Josep Lluís Cebrian ressenya la Fira de Xàtiva i Gil Manuel Hernández, la Fira de Juliol de València. El mateix Sergi López ens ressenya els Moros i Cristians d’Ontinyent. La major part d’aquestes festes se celebren en forma pròpia en molts municipis i pedanies de la Comunitat Valenciana, i en esta guia trobem aspectes comuns de les celebracions, però també la localització i les especialitats festives d’uns llocs o altres.
No hi falten tampoc la Tomatina de Bunyol, a càrrec de Pedro García, ni les festes de la Verema de Requena o la de la Mare de Déu del Remei a Utiel, per Fermín Pardo. Tots els autors assenyalats contribueixen també amb unes altres ressenyes breus d’altres festes, menys extenses, però no menys útils per al lector i meritòries per als seus autors. Completen esta labor de recopilació Ramón Llorens, Rafael Narbona, Vicente I. Salavert , Jesús I. Català, Emili Casanova i Antoni Esteve, que detallen les dates i els llocs en què els nostres pobles celebren durant l’estiu els seus patrons o fan les seues fires.
Francesc Palop
Amb aquest volum, la Fundació Bancaixa prossegueix la tasca empresa de finançament de l’activitat investigadora valenciana amb un excel·lent llibre ple d’utilitat, saviesa i, a més, molt bonic. Aquesta recensió pretén justificar el perquè
d’aquestes tres proposicions.
És aquest Calendari un llibre ple d’utilitat ja que, en eixir d’una tasca investigadora, conté un catàleg quasi exhaustiu dels llocs en els quals se celebren festes al país en aquesta estació hivernal. Si es vol usar aquest llibre amb finalitats pràctiques, convé anar als índexs, on podem trobar-ne un que detalla els diferents pobles de la Comunitat i les seues celebracions, i un altre que conté un calendari de les principals celebracions i assenyala els pobles en els quals hi ha festa aquell dia. L’anàlisi i la interpretació d’aquesta estació hivernal, pel que fa a les seues celebracions, encapçala el llibre i és la primera aportació d’un dels coordinadors, Antoni Ariño.
Des del punt de vista del coneixement, el Calendari ens introdueix en el procés de formació històrica de les festes més importants, la major part de tradició cristiana, una tradició que arrela, de vegades, en celebracions anteriors al mateix cristianisme. En les seues diferents aportacions a aquesta obra, Rafael Narbona ens parla dels orígens històrics de la festa de Nadal i ens descriu les actuals formes de celebració, i Gil Manuel Hernández i Martí, de la festa de Sant Vicent de la Roda, el patró de la ciutat de València; Jesús Català ens informa també d’aquests dos termes, la formació històrica i la celebració actual de la festa de Cap d’Any; Francesc Ferrando dedica el seu principal article als Reis de l’Orient, i Antoni Ariño, a Sant Antoni Abat i a la celebració de les Falles de Sant Josep.
Unes altres aportacions estan molt mes centrades en l’estudi etnogràfic de les actuals festes, com és el cas d’Àlvar Monferrer, que escriu sobre les actuals celebracions de Nadal, dels Sants Innocents i les festes de folls, i del Carnestoltes, en tres articles diferents; Sergi Gómez escriu del porrat i el pa beneït i la seua importància en moltes festes d’aquest període, de les festes de Sant Silvestre, de Cap d’Any, de la Circumcisió i de la Candelera; Gil Manuel Hernández i Martí, de les festes de Sant Honorat i Sant Sebastià; Ana Melis i Sergi Gómez, de la festa de Santa Àgata, i de la de Sant Blai escriu la mateixa Ana Melis amb Juan Rico; Ester Torregrosa ens descriu la festa dels gelaters de Xixona, i Albert Alcaraz, la de Sant Joan Evangelista, la de Sant Julià el Cestero a Venta del Moro i Las Cuevas de Utiel, entre d’altres. Tots ells completen aquests articles, que he anomenat “de fons”, amb unes altres recensions més curtes de moltes més festes i celebracions repartides per tot el territori .
La tercera proposició sobre aquest volum continguda a l’inici d’aquesta recensió és que aquest és un llibre bonic. Contribueixen a fer-ne un objecte estètic la presentació i l’edició del volum, i la qualitat dels materials fotogràfics que conté. Tots els articles estan profusament il·lustrats amb material adient. Si el contingut és històric, les fotografies ens permeten veure els tresors artístics relacionats amb les festes i que es troben a la Comunitat; si l’article és etnogràfic, aleshores les fotografies ens transporten a les més espectaculars i vives imatges de les nostres festes. La coordinació de les imatges és obra de José Ignacio Catalán i Felipe Jérez, la llista de fotògrafs seria interminable, el disseny i la maquetació és de Pepe Gimeno, la fotomecànica és d’Iris i la impressió, de Federico Doménech. Enhorabona a tots els treballadors de la cultura que han col·laborat en la faena i els lectors potencials que gaudirem aquest llibre als inicis del tercer mil·lenni.
Francesc Palop
El món editorial valencià torna a disposar d’una nova entrega, l’última, del Calendari de festes de la Comunitat Valenciana, que coordinat per Antonio Ariño, ens ofereixen en els últims anys la Fundació Bancaixa,
la Diputació de València i la Xarxa de Museus. Aquest volum està dedicat a les festes de la tardor i, com els anteriors, té índexs molt complets de les festivitats de l'època, ordenats tant per municipis com pel calendari mateix de celebracions.
Conté també un gran nombre d'interessants articles que poden ser ordenats per autors i temes.
Encapçala el volum, amb una introducció històrica a les arrels de les nostres actuals festes valencianes i a les claus del seu actual desenrotllament, Rafael Narbona, qui també aprofundeix en un altre interessant article sobre la festa del Nou d'Octubre, una de les dues grans cites cíviques d'aquest calendari festiu i un poc més endavant en el volum descriu l'actual celebració del dia de difunts. Antoni Ariño presenta l'altra festivitat política, el Dia de la Constitució. I entre mitges, el calendari està sembrat de les festes patronals de molts pobles, que coincideixen en esta època de final de l'estiu amb el descans entre dos cicles de collita. Són particularment freqüents entre estes festes les advocacions marianes. Són també les dates d'advocacions de la Mare de Déu molt universals, com la Mare de Déu del Roser (article d'Àlvar Monferrer) o la Immaculada Concepció (Rafael Narbona i també Sergi Gómez per a la festa d'Ontinyent). En esta època de l'any celebra també Gandia la seua fira i les seues festes patronals (Gabriel Garcia i Frasquet); Elda, les seues Falles (Gil Manuel Hernández); Sueca, la seua fira, la festa de l’arròs i la de la Mare de Déu de Sales (Antoni Furió) com a mostra de esta fusió entre festes de la recol·lecció i festes patronals, i Villena i Beneixama, les seues festes de moros i cristians (María Mercedes Molina i A. Roges)
Per tot este calendari festiu ens guien també dos articles generals més: el primer, sobre la funció de la música i la dansa en la festa, de Josep Vicent Frechina, i el segon, sobre l'interessant tema de la indumentària, de María Victoria Liceras.
Tot el volum està il·lustrat amb excel·lents fotografies del paisatge, els rituals, les danses i els menjars típiques que componen les festes d'este calendari, des d'Algemesí fins a Sorita, glossats, a més del autors ja esmentats, per A. Alcaraz (la Mare de Déu de Gràcia, la Mare de Déu del Sufragi de Benidorm), J. A. Domingo (la Mare de Déu de la Salut d'Algemesí), M. A. Arazo (la Mare de Déu d'Agres, la Cova Santa, Sorita), X. Colom (la Mare de Déu de l'Ermitana de Peníscola), V. Vallés (la Mare de Déu de Loreto de l'Alcúdia), F. Rozalén (Sant Miquel), A. Melis (la Mare de Déu del Remei), V. Salavert (Sant Lluc, els sants Cosme i Damià), B. Garrigós (la festa de les carasses de Petrer), B. Donaràs (la Mare de Déu d'Aigües Vives de Carcaixent) i J. I. Català (Santa Cecília, patrona de la música). El conjunt del volum ens fa assistir simbòlicament a l'espectacle de la sociabilitat festiva de la Comunitat Valenciana en una selecció de paisatges i gents que és com un mostratge d'un continu festiu que organitza els joves i els majors, els fadrins i els casats en la preparació de la festa al llarg de tot l'any amb diferents episodis i responsabilitats repartides entre tots.
També s’ha de destacar la utilitat dels índexs ressenyats al principi com a ajuda a l'hora de planificar caps de setmana, turisme rural o xicotetes vacances per a curar el tràfec de la vida urbana i sedentària i, com diuen ara, recarregar les piles.
Francesc Palop
Cor Popular de Lo Rat Penat, Cançons falleres, Lo Rat Penat, 2004 [CD de música].
Resulta
curiós que una festa amb una implantació i una ritualització tan intensiva i
extensiva com la de les Falles, no haja generat un corpus musical específic
que complete el contingut simbòlic dels ritus i contribuesca decisivament a
la seua caracterització. Només determinats pasdobles i marxes han aconseguit
traspassar la rigorosa frontera que separa l’ús circumstancial i funcional
de la categoria musical privativa de la festa: òbviament, “El fallero”, de
Serrano; també “Lo cant del valencià”, de Sosa, o “València”, de Padilla, i
poca cosa més.
Així, els discos de música fallera acostumen a ser una col·lecció poc articulada de peces folklòriques estereotipades amollonades pels temes suara citats —i tot embolcallat amb una horrorosa portada bastida des del sincretisme identitari més ranci, tòpic i banal.
És cert que, de tant en tant, descobrim algun intent d’escapar d’aquesta històrica coerció governada amb mà de ferro pel primer vers de la marxa de Padilla, allò de la “tierra de las flores, de la luz i del amor”, però tal intent sempre acaba topant contra la manca d’identitat musical exclusiva de la festa fallera. Ho feren, per exemple, Els Pavesos en el seu esplèndid Borumballes falleres (Movieplay, 1981), on suplien aquest dèficit amb la creació d’un cançoner ex professo que féu fortuna llavors, però que el temps ha anat esfumant. I ho fa ara el Cor Popular de Lo Rat Penat, que dedica un dels seus enregistraments monogràfics a l’hipotètic repertori faller.
Haurem de dir d’entrada que el criteri emprat per a fer la selecció de material fa una miqueta de trampa, perquè, a banda de cançons clarament lligades a les Falles, s’hi inclou un bon grup d’”atres que, per la seua picardia o el seu sentiment irònic, són pròpies per a cantar-les en els moments de chala, de sopars, de dinars o d’uns atres actes de convivència i camaraderia entre els components de la comissió fallera i els veïns” [sic!], coartada que els serveix per a endossar-nos el “Che, qué a gust”, popular d’Elx, “Marieta la pendanga”, el “Vals del Cabanyal”, etcètera.
Molt més interessant resulta la recuperació de velles cançons vinculades, per unes raons o unes altres, a algunes comissions falleres i que formen part de la seua microtradició musical: així, per exemple, les de la Falla Sant Vicent-Marvà popularitzades durant la dècada dels anys trenta, o els “Cuplets” que els fallers de la plaça del Doctor Collado li cantaven a la Margot, protagonista del seu monument a la primeria del segle xx.
La resta és ja el material previsible (“El fallero”, “L’himne a l’artiste faller” o el “Cant de l’estoreta”), interpretat amb l’entusiasme i l’ofici habituals del cor de la històrica entitat i, per això mateix, amb la no menys habitual manca de substància i d’autenticitat, fruit de l’”estranyament” que el tractament coral acaba atorgant a aquestes peces populars.
Josep Vicent Frechina
Caramella. Revista de Música i Cultura Popular, número 2 (gener-juny del 2000), 104 pàgines.
Any rere any van incrementant-se les iniciatives relacionades amb la difusió de la cultura popular. És el cas de la creació i consolidació de grups de música, l’organització de trobades com el Festacarrer d’Ondara, el Musicat d’Algemesí o el
Cant al Ras de Massalfassar, i la tasca de diversos col·lectius com ara El Mussol i El Bassot. Fent un pas més en aquesta línia, les associacions Tramús (de l’Horta), Solc (del Lluçanès) i Carrutxa (de Reus) han aplegat esforços en un projecte
comú: l’edició de la revista Caramella, que naix amb l’objectiu de servir de punt de trobada per a l’intercanvi d’informació i el diàleg entre tots els interessats en la música tradicional i la cultura popular.
El contingut d’aquest segon número de Caramella s’estructura en diverses seccions. En "Parlem de..." es fa un extens repàs del cicle de Nadal, on, per exemple, trobem articles sobre la Festa del Pi de Centelles, el cant de la Sibil·la o l’asguilando de l’Alcoià. La secció "A fons" està dedicada íntegrament al vint-i-cinc aniversari del grup Al Tall, amb una llarga entrevista a un dels seus fundadors, Vicent Torrent, en què es recorren els vint-i-cinc anys d’existència del grup, i amb un recull complet de la seua producció discogràfica. En "Tocadors i Sonadors" hi ha entrevistes i articles sobre diferents grups de música popular i tradicional. La secció "Cultura Popular" es dedica a aspectes diversos, com ara la cançó pagesa a les Pitiüses, les cantadores i el cançoner de Sobremunt, o el treball de recerca i restauració de la dansa de la Clavellinera. Si en el número anterior "Instruments" ens parlava del guitarró valencià, en aquesta ocasió ens descobreix la flauta i el tambor d’Eivissa i Formentera. "Amb Altra Veu" ens acosta grups musicals d’altres terres, els bascos d’Alkoa i Los Brujos de Huejutla de Mèxic. Finalment, tanca la revista una extensa secció dedicada a ressenyes de discos i llibres.
La bona impressió que va causar el primer número es confirma ara, ja que estem davant d’una publicació plenament consolidada (a partir d’ara la periodicitat passa d’anual a semestral) per la diversitat de temes tractats, el rigor amb què s’aborden i l’àmplia nòmina de col·laboradors que hi participen.
Josep Lluís Marín
Caramella. Revista de Música i Cultura Popular, número 3 (juliol-desembre del 2000), 104 pàgines.
En el número 6 de la REVISTA D’ESTUDIS FALLERS ja donàvem compte de la revista Caramella i destacàvem que aquesta publicació s’havia consolidat ràpidament com a punt de trobada per a l’intercanvi d’informació i el diàleg en el camp de
la música i la cultura popular. Així ens ho confirma ara el tercer número, que segueix plenament les pautes marcades pels números anteriors: l’estudi profund i rigorós de totes aquelles manifestacions que conformen aquest camp, analitzades des de
diversos punts de vista que constitueixen una rica aproximació multidisciplinària (història, antropologia, musicologia, sociologia i literatura, entre d’altres).
D’una banda, trobem les seccions que ja són habituals. En primer lloc, en destaca la monogràfica “Parlem de...”, dedicada en aquesta ocasió a un recorregut per algunes de les celebracions que conformen el cicle de festes d’estiu: les Falles d’Isil, el ball de cavallets, gegants i mulassa de Sant Feliu de Pallerols, el ball parlat de santa Margarida de la Riera, les festes de Sant Joan a Ciutadella i a Prats de Lluçanés, el Sexenni de Morella, la festa de les alfàbegues de Bétera i la festa del batre de Lluçà. En la secció “Tocadors”, es repassa, número a número, els intèrprets i grups més destacats de la música d’arrel tradicional, en aquesta ocasió són les formacions Beniterrània, Cercavins, S’Albaida i La Cafetera Exprés, i els músics Peret Blanc i Marcel Casellas. L’apartat “Cultura Popular” estudia, entre d’altres, les danses de la mort, els gojos i la història del ball de diables. I en la secció “Instruments” se’n parla d’un que és poc conegut i que actualment està sotmés a un procés de recuperació: la citra valenciana. També s’ha d’esmentar la secció “Amb Altra Veu”, dedicada a músics d’altres àmbits lingüístics, que en aquesta ocasió protagonitza el músic piemontés Maurizio Martinotti. I la completa secció de “Ressenyes”, que ens permet estar al corrent de les últimes novetats en discos i llibres.
D’altra banda, aquest número de Caramella s’enriqueix amb la incorporació de noves seccions que ens permeten ampliar el nostre coneixement de la cultura i la música popular. Així, hi ha els apartats dedicats a “Trobades i Festivals”, amb un repàs dels 25 anys de la trobada d’acordionistes del Pirineu d’Arsèguel; “Associacions”, que ens acosta al treball de l’Associació Cultural del Matarranya (Aragó), que l’any passat va fer el deu aniversari, i “Temps era Temps”, que en aquesta primera entrega recorda el disc de Rafael Subirachs Bac de Roda (1977). Finalment, mereix destacar-se la secció “Opinió”. Si fins ara Caramella abordava la cultura popular des del punt de vista dels estudis i la investigació, ara aquesta visió s’enriqueix amb uns fulls dedicats a l’opinió, on podem trobar tres interessants reflexions al voltant de la música popular des del punt de vista de la indústria musical, de la definició i identitat d’aquest tipus de música, i de la reflexió ètica derivada de tractar-la com a espectacle.
Josep Lluís Marín
Cendra, València, número 0, València, juny, 2005, 68 pàgines.
Cendra, València, número 1, València, desembre, 2005, 84 pàgines.
Cendra
és una nova publicació fallera que ha vist la llum al llarg de l’any 2005
amb la publicació dels números 0 i 1. La revista, davall la iniciativa
editorial dels infatigables Hernán Mir i Manolo Sanchis, sembla buscar, o
trobar, un lloc intermedi entre la pura informació d’actualitat fallera —si
se’m permet una redundància que el lector ja deu haver advertit— i els
articles analítics, de format científic i especialitzats de publicacions com
la Revista d’Estudis Fallers.
A primera vista, sembla una elecció encertada tenint en compte el dinamisme amb què cendra es deixa llegir, sobretot per a un públic a qui la notícia rosa no li interessa excessivament i l’anàlisi exhaustiva li resulta a vegades massa dura per a passar una estona entretinguda informant-se sobre açò de les Falles. Al seu torn, Cendra combina informació i opinió, entrevistes, que posen en evidència l’actualitat dels seus plantejaments, amb la recuperació de documents històrics que la validen també com una revista que pot acumular cert “estatus” de referència documental històrica que ens obligue a guardar-la.
El rigor, la importància i transcurs futur d’aquesta “recuperació” pública de documents, pensem que fills de l’ingent arxiu documental que com a col·leccionista i malalt de falles atresora Manolo Sanchis, permetrà a Cendra “superar” el seu temps com a publicació de referència o quedar com a proposta periòdica de cita amb les Falles des d’aquest prisma equilibrat, que no és poc.
En honor a la veritat, és injust posar en la mateixa referència bibliogràfica el número 0 i el número 1 de Cendra, perquè en el fons pareixen dues revistes diferents o, almenys, semblen respondre a dues circumstàncies diferents. El número 0 té un cert sabor de miscel·lània desestructurada, tant pel que fa al tipus d’article com al format i procedència. Nosaltres intuïm, i l’editorial del número 0 deixa entreveure açò mateix, que el número 0 ha sigut més prompte l’element catalitzador de la publicació i que els directors han valorat més el fet de tenir material suficient per a la seua publicació, inclòs un article no inèdit, que tenir una revista acabada d’articular conceptualment. No obstant això, i suposem que ja serà normatiu en avant, el número 1 ja respon a una publicació estructurada, amb una unitat d’estil i disseny, amb seccions de denominació fixa i inequívoca, i amb una àmplia varietat temàtica i de formats que hauria d’interessar a tots els perfils del faller que no menysprea una bona estona de lectura sobre les Falles.
Aquest pensem que és el seu principal valor, encara que pot ser —i no ho desitjaríem— que fóra al seu torn el seu principal risc. La seua àmplia temàtica, varietat i tractament global del món de les Falles permet que tots hi puguen trobar algun article interessant, però pot ser que Cendra no trobe un “segell” que la faça unívoca i “necessària” per a cert nombre de lectors. En el treball dels seus directors i en l’èxit d’aquesta labor està la clau.
Antonio Herrero
Cendra, número 2, València, primavera-estiu 2006, 112 pàgines.
Cendra, número 3, València, tardor-hivern 2006, 111 pàgines.
Amb aquestos dos nous volums, la revista Cendra
compleix el segon any de vida, la qual cosa li permet l’assoliment com a
publicació fallera, ja que l’objectiu de la publicació es més definit,
encara que no del tot.
Si be la revista pretén fer-se un lloc dins el món de les publicacions sobre la festa, ens podem trobar amb alguns temes tractats, tant en el fons com en la forma, que ens poden interessar a molta gent, però que no són els més “idonis” per al gran públic, àvid de temes molt més tòpics.
L’estructuració dels dos números és bàsicament la mateixa, començant sempre per l’editorial, on trobem reflectida l’opinió i els desitjos dels editors amb el volum pertinent. Després trobem tot un seguit de seccions on es treballen tot tipus d’articles, tant d’assaig, com entrevistes, narrativa o informació sobre esdeveniments per tot arreu del món faller del País Valencià. S’hi tracta música, teatre, necrològiques, les falles a les comarques, nous artistes, artistes més consagrats, les Fogueres d’Alacant i l’“expansió internacional” de la revista, entre d’altres.
Crida l’atenció, en el cas d’una de les
necrològiques, la dedicada al foguerer Francisco Vázquez Sirvent, que en
l’article no només no hi trobem cap fotografia de l’homenatjat, sinó que, a
més, les fotos que hi apareixen, en la major part, són d’algunes de les
fogueres que no va arribar a plantar, la qual cosa el va fer caure en una
gran depressió. Potser és un detall que s’hauria d’haver tingut en compte.
Com a principal virtut d’aquesta publicació, caldria destacar la secció dedicada al record de les falles en temps passats. La gran quantitat de dades que acompanyen els textos ens conviden a pensar que aquesta publicació es pot utilitzar com una eina més enllà de la visió purament periodística. Hernán Mir i Manolo Sanchis estan ben documentats, encara que han tingut algun malentès amb les fotografies utilitzades en algun número anterior, la qual cosa no els ha impedit presentar uns treballs de qualitat.
No és aconsellable, d’altra banda, en una publicació que pretén arribar a una gran quantitat de públic, utilitzar recursos fotogràfics propis, ja que, si bé els nostres coneguts quan llegeixen la revista n’estaran agraïts, la gent que no ens coneix potser arribe a pensar que allò que llegeix no és més que una revista d’amics, i els faça dubtar sobre el que realment volem transmetre.
En definitiva, ens trobem amb una bona proposta, de la qual no dubtem de la seua bona intenció, pero potser de vegades no sabem massa bé quina direcció du. S’hi tracten molts temes, tots amb la finalitat de fer arribar al públic la major quantitat de notícies, però de vegades el concepte queda ampli i no acaba de definir realment per a qui va adreçada.
Manolo Boronat
Cendra, número 4, València, primavera-estiu, 2007, 96 pàgines.
Cendra, número 5, València, tardor-hivern, 2007, 112 pàgines.
En
un número anterior de la Revista
d’Estudis Fallers ens referíem al número 0 i 1 de la revista
Cendra intentant visualitzar la línia que semblava adoptar la publicació
i deixant obligatòriament per a números següents (i més assentats) un juí
posterior. Arribats als números 4 i 5, hem de dir que Cendra sembla
anar assentant-se amb habilitat en aqueix punt d’equilibri en el qual es
prescindeix del discurs fàcil i immediat de la crònica rosa sense arribar a
la serietat acadèmica, en el qual es combinen anàlisis, entrevistes i
notícies històriques amb unes altres informacions de vocació informativa i
divulgativa.
Esperem, pel bé de la revista i perquè és connatural a una publicació de caràcter periòdic, que els editors puguen resoldre a poc a poc qüestions de puntualitat en la publicació i en la distribució, que, no afectant-ne la qualitat ni la credibilitat, llasten el seguiment dels potencials lectors que se situen més enllà d’aquest món. El boca a boca encara funciona prou bé per a aconseguir un exemplar de Cendra, però, sens dubte, creiem que anirà en contra dels resultats futurs de la revista si aquests aspectes no van polint-se gradualment. No es dubta de l’esforç i, per descomptat, sabem que aquest seria el desig tant d’Hernán Mir com de Manolo Sanchis, però són detalls a cuidar en una publicació a la qual es vol imprimir un caràcter professional i en la qual els anuncis comercials comencen a fer aparició.
Des del punt de vista del treball editorial, hi ha algun error menor —sense importància real, perquè supose que només les persones obligades a fer una crítica documentada es preocupen d’aquestes coses—, però que es fa obligat ressenyar en aquest article perquè es reitera en el número 4 i en el 5. En la portada figura una adreça d’Internet (<www.totcendra.net>, molt antiquada quant als continguts fins ben entrat el novembre de 2007 i en procés de remodelació el gener de 2008, que remet a un bloc). No obstant això, en la pàgina de drets n’apareixen dues: la referida i una altra (<www.cendra.com>), “inexistent” quant a continguts fallers, ni tan sols com a rèplica, i domini propietat d’una empresa radicada al Canadà (cosa estranya perquè el domini <www.totcendra.net> sí que està a nom de l’Associació Cultural Malats de Falles). Per als no molt introduïts en aquests temes, hem de dir a manera de parèntesi que els registres del qui és (és a dir, el propietari d’un domini) són públics i d’accés universal.
Hi
ha unes altres qüestions, com ara el fet que l’ISBN està en tràmit encara o
que no tinga ISSN en qualitat de revista. Com diem, coses que no afecten el
lector, però que col·laborarien sens dubte a donar sensació d’identitat
corporativa. Finalment, s’ha de comentar que els donyets de la impremta del
número 5 han anul·lat els guions intersil·làbics de canvi de línia i, a
vegades, la lectura es fa incòmoda.
Pel que fa al contingut, tal com ja s’apuntava en números anteriors, algunes seccions es van refermant com un valuós viver d’informació documental, com ara “El Bagul de les Andròmines”, i d’altres, com el cas de la puntual informació de la secció “Extramurs”, posa de manifest que hi ha vida fallera més enllà de les creus de terme, circumstància que ajuda a superar la miopia que moltes vegades hi ha en el món de les Falles del cap i casal i que certament s’agraeix. Les col·laboracions gràfiques s’assenten com un valor a defensar per la varietat i plantejaments, encara que creiem que hi ha una certa irregularitat entre les diferents aportacions que fan ressentir-se una mica el resultat, ja que al costat d’aportacions realitzades per vertaders artistes professionals, n’hi ha alguna amb “sabor” d’aficionat.
D’altra banda, en el número 4, destaquen una interessant entrevista a Vicente Lorenzo, qui posa l’accent sobre la dificultat tècnica de l’alçària a la qual arriben els monuments actuals, i un article d’anàlisi que en aquesta ocasió escomet l’espinós tema de la contaminació ambiental del suro blanc (no inèdit i correctament assenyalat en la mateixa revista). Alguna secció de consum intern per a molt fallers, com ara “El Punyeter Indomable”, i la successió de fotos d’amics amb la revista a les mans en recòndits llocs completen el mosaic més o menys fix que Cendra ofereix al lector.
El número 5 representa per a nosaltres un salt de qualitat que és desitjable que continue en el futur, amb un “Quadern Especial” sobre el teatre en les Falles, definit com a tal i amb firmes de renom com les de Josep Lluís Sirera o Carles Alberola, entre d’altres. El fet que alguns articles siguen de tràmit, no lleva cap mèrit a l’esforç dels editors. És el del teatre faller un tema en el qual Hernán Mir és gran especialista, desitgem que en noves incursions en uns altres aspectes de la festa es mantinga el nivell en el futur.
Definitivament, Cendra se situa (tal com expressava un dels seus col·laboradors en un fòrum d’Internet) “ni tanto ni tan calvo” a mitjan camí entre l’anàlisi sensata i la crònica rosa. I aquesta és la seua millor virtut. Supose que ara toca accentuar les virtuts i minimitzar els problemes. De moment, celebrem que, amb l’arribada del número 5, la revista sembla que ha arribat per a quedar-s’hi.
Tono Herrero
Palazón, Alicia (dir.), Cent anys de lliteratura festiva. El concurs de llibrets de falla. 1903-2003, València, Lo Rat Penat, 2003, 352 pàgines.
La vinculació de l’associació cultural Lo
Rat Penat amb la festa de les Falles està marcada, sens dubte, per la
convocatòria del concurs de llibrets de falla. Al llarg de la seua
existència, aquesta iniciativa ha tingut una transcendència decisiva
garantint la pervivència i millora lingüística dels llibrets mitjançant
l’estímul dels premis, però alhora també ha sigut determinant per a
consolidar una evolució particular d’aquesta mostra de la literatura
festiva, ja que ha forjat (i imposat) un cànon que, amb el temps, s’ha
convertit en un fre a la modernització i revalorització del gènere.
Lo Rat Penat va voler commemorar l’any 2004 el centenari del concurs amb diverses activitats, entre les quals hi hagué la publicació d’un llibre, dirigit per l’escriptora Alícia Palazón. La part més extensa d’aquesta publicació l’ocupa una antologia de llibrets premiats en aquests cent anys, però s’ha de subratllar la voluntat dels responsables de l’obra d’anar més enllà d’oferir una simple —però no per això menys interessant— recopilació de llibrets guardonats. Així, s’apleguen diversos estudis preliminars (alguns, originals, d’altres, reproduccions de treballs ja publicats), en els quals els respectius autors aborden diferents aspectes de la història dels llibrets de falla i de la mateixa història del concurs.
El primer capítol està firmat pel col·leccionista Josep Castelló i és un extracte del seu treball inèdit sobre la història del llibret de falla que va guanyar un accèssit en els Jocs Florals de l’any 1996. A més d’uns comentaris succints sobre l’origen dels llibrets —informació que amb diverses variants trobem repetida en la majoria de treballs del llibre, cosa que un treball de coordinació hauria d’haver evitat— i els problemes d’aquests amb la censura, Castelló ofereix una recopilació cronològica de notícies, anècdotes i curiositats relacionades amb els llibrets i el concurs de Lo Rat Penat. Aquesta part es clou amb dos útils annexos. En el primer es recullen els noms dels autors i les comissions guanyadors dels primers premis de les diverses seccions del concurs, que ens permet veure d’una simple ullada una relació dels autors més destacats en cada període, com també dels escriptors més destacats en la història del certamen. En el segon s’ofereix una relació dels guanyadors del premi extraordinari Bernat i Baldoví.
A continuació, es reprodueix un text del poeta Anfós Ramon publicat originalment en el llibre Historia de Lo Rat Penat (publicat l’any 2000), que conté un breu, però interessant, apunt sobre un tema poc tractat en la bibliografia sobre la literatura fallera: la relació entre el poeta autor de l’explicació i relació de la falla i l’artista faller, i sobre la manera com el poeta afronta el seu treball. Ramon també ofereix una relació d’autors dels diferents períodes o etapes del concurs, així com un repàs de l’evolució de les distintes categories dels premis. Del mateix llibre esmentat es reprodueix també un breu article de Vicent Xavier Navarro sobre el concurs de llibrets de falla que en la dècada dels huitanta va impulsar l’Ajuntament de València. L’episodi és abordat per Navarro amb un to victimista i recorrent com a única font de documentació als llibres d’actes i butlletins de Lo Rat Penat, cosa que dóna com a resultat una visió esbiaixada i parcial del concurs municipal i de la polèmica que l’envoltà en el seu moment.
Tot seguit, venen els treballs originals. El primer, “Els lliterats, les falles i la llengua”, resulta el més interessant de tot el volum. Josep Puchalt fa en el seu text una compendiosa i documentada aproximació als llibrets de falla, el major mèrit de la qual és la inserció en el moment històric, festiu, literari i sociolingüístic en el qual apareixen els primers exemplars.
Per contra, en el segon, “Autors de llibrets de falla contemporaneus. El recolzament d’un centenari”, l’escriptor Quelo Romero aborda diferents aspectes relacionats amb el concurs i els autors de llibrets, amb un interés desigual. Així, ofereix una farragosa reiteració del cartell premis, amb un to autocomplaent —comprensible en una efemèride, però excessiu. I torna a aparéixer la visió esbiaixada i victimista a l’hora d’abordar el concurs de llibrets organitzat per l’Ajuntament de València en els anys huitanta, apartat, a més, que està ple d’inexactituds, com ara l’extensió geogràfica de la festa fallera (oblits de Benicarló, al nord, o d’Elda, al sud), la repetició de la tòpica teoria romàntica sobre el paper dels fusters en l’origen de les falles, l’oblit interessat de la vigència de les Normes de Castelló durant molts anys en el concurs de Lo Rat Penat o fer de Clementina Ródenas alcaldessa de València el 1981 (quan aquesta no accedí a l’alcaldia fins el 1988). Romero també dedica part del treball als autors actuals dels llibrets. En aquesta part, a l’abordar les relacions dels poetes amb els artistes fallers, Romero es fa ressò de les queixes dels literats respecte dels artistes per les dificultats originades arran dels nous sistemes de construcció de les falles. Però aquesta aproximació a la relació entre poetes i artistes fallers a través dels seus treballs respectius es presenta incompleta, ja que hi trobem a faltar una reflexió sobre l’altra cara de la moneda: el canvi argumental i ideològic al qual la majoria dels poetes festius sotmeten els monuments fallers, canviant l’orientació i el sentit que li ha volgut donar l’artista per d’altres que no hi tenen res a veure, però que se sap que són del gust del jurat. En aquest capítol són destacables les notes biogràfiques dels poetes, així com els apunts sobre les influències literàries dels diversos autors, informació que ajuda a caracteritzar-los, una de les tasques fonamentals a l’hora de fer qualsevol estudi sobre els llibrets de falla.
A continuació, s’ofereix l’antologia de llibrets premiats, en reproducció facsímil (en alguns casos, es tracta de còpies reduïdes), una opció encertada que permet disposar d’un interessant testimoni documental. Però, com en tota tria, sempre és difícil fer una selecció i en aquesta s’observa un clar desequilibri, de manera que pràcticament la meitat dels seleccionats correspon només als últims 20 anys. Potser hauria sigut preferible una major presència d’autors més antics, els llibrets dels quals estan menys a l’abast, en lloc d’autors més recents, amb una obra més accessible (per exemple, en les recopilacions que cada any publica el Llibre Faller). En qualsevol cas, el recull oferit ens permet constatar l’anquilosament d’una generació de poetes fallers que actualment fa de tap a qualsevol intent renovador temàtic i formal. Clou el volum la reproducció de les portades guardonades amb el premi Armando Serra Asensio i de les medalles commemoratives del centenari del concurs, del centenari dels Jocs Florals (1983) i de Lo Rat Penat (1978), obres de l’escultor Rafael Grafià.
Per a acabar, s’hauria d’assenyalar dos observacions sobre el conjunt de l’obra. D’una banda, per tot el llibre plana una ombra i un silenci (només s’hi refereix Alícia Palazón de passada) sobre el concurs en l’etapa que va dels anys cinquanta als setanta, quan eren oficials les Normes de Castelló, com bé es reflecteix en l’antologia. Sobre això, resulta curiosa, vista amb el pas del temps, la defensa de la unitat lingüística i del policentrisme convergent feta per Josep Bea Izquierdo l’any 1974, citada per Palazón en la seua introducció. D’altra banda, les limitacions d’espai i les desigualtats dels articles aplegats fan que no hagen pogut desenvolupar-se molts dels atractius temes apuntats en la introducció per la mateixa Palazón (com ara l’estudi del cabal lexicogràfic, l’ús i desaparició de termes i temes, les evolucions dels autors, el seguiment de les diferents normatives, les relacions entre falles i autors o entre artistes fallers i poetes), que seria interessant reprendre en un futur —abans que passen cent anys més— per a conéixer millor l’evolució del gènere.
Josep Lluís Marín
Mir Serrano, Hernán, Circulament Faller, València, Associació Cultural Comissió Falla Avinguda de Burjassot-Pare Carbonell (Falla Benicalap), 2003, 240 pàgines.
En una primera aproximació, tal
volta podríem definir les falles com una festa típica farcida de tòpics,
encara que dins d’un col·lectiu tan ample com divers trobem, de tant en
tant, mostres atípiques que qüestionen esta definició. I precisament esta és
la principal virtut del llibre que ens ocupa.
Ausades que no deixa de ser la típica resposta fallera irònica, ab notes de xamarrusqueria, cap a una realitat social com és la incidència de la festa en el trànsit i altres aspectes de la convivència ciutadana, però també és cert que no ho fa des de la tòpica quarteta de rima consonant com sembla indefugible en la gran quantitat de cartells ¿explicatius? dels monuments i a l’apartat menys llegit dels llibrets, l’explicació i relació del que conté la nostra falla…
Si ens atenem exclusivament a l’estructura de la publicació, trobem tres parts fonamentals: les normes del circulament faller, els senyals que regulen el trànsit i seua corresponent explicació, i uns exercicis autocorrectius per a avaluar els nostres coneiximents. Tot, redactat des d’una visió humorística de la qüestió. Encara que, si deixem de mirar de gairó les seues fulles i ens endinsem en la seua lectura, apareix tot un tractat de crítica de la situació actual de les Falles, naturalment des d’una posició atípica, que no allunyada de la realitat.
Sincerament, ens pot agradar més o menys el sentit de l’humor emprat en la seua redacció, inclús podem compartir o no la visió de la festa de l’autor, però hem de reconéixer, per una banda, la iniciativa d’una comissió de falla, la Falla Benicalap en este cas, per publicar un llibre que no siga l’obligat llibret; i per altra, que a les pàgines del Circulament faller tenim tot un repàs crític de tot allò que envolta la festa, des de la suposada gràcia de la cavalcada del ninot fins a l’anacronisme d’actes com l’arreplegà, des de l’ocupació del carrer pels fallers i les seues instal·lacions fins a les desfilades un briu militaritzades, i tot açò passant pel rogle de visita als monuments, el balcó de l’Ajuntament, els concursos, els congressos, els confesos antifallers…
Per cert, el llibre està escrit en castellà-valencià, que no és cap nova proposta de doble denominació de la nostra llengua, sinó que és bilingüe, és a dir, que les pàgines parells estan redactades en castellà, i en les imparells, en valencià, supose que per allò del respecte i la tolerància.
Miquel Àngel Gascón
Aquest llibre, en format de butxaca, recull l’edició comentada del sainet bilingüe Com els ninots de la falla, escrit per Rafael Bigné Fink el 1959. El sainet, que no ocupa més de trenta planes, ve precedit d’una llarga i ben documentada introducció, a cura de Gabriel Garcia Frasquet. En primer lloc, l’autor de l’estudi repassa les característiques de la literatura fallera a Gandia i, tot seguit, introdueix la vida i obra de Bigné Fink (1895-1961), gandià d’adopció i autor de sainets i llibrets fallers. Finalment, aborda les característiques del teatre faller. El sainet publicat tracta sobre la rivalitat entre famílies falleres i les situacions a les quals això dóna lloc. Com diu Garcia Frasquet, es tracta d’una “obreta de caràcter popular, sense pretensions, però divertida i bastant ben construïda, que resulta ben representativa de la producció de l’autor, íntimament lligada a la festa de les falles, i també de la darrera època del sainet en la nostra literatura”. Estem, doncs, davant una iniciativa editorial interessant, que pretén rescatar de l’oblit una mostra tan representativa de la literatura popular en valencià com són els apropòsits fallers, que constitueixen un subgènere específic dins el sainet costumista valencià. Per això s’agraeix l’intent de dignificar el teatre “faller” i els seus autors, sovint ignorats sota l’excessiva presumpció de la manca d’interés literari. Tanmateix, el tema dóna per a això i per a molt més, motiu pel qual seria desitjable que iniciatives com aquestes proliferaren, connectant-se amb l’entusiasta activitat teatral de les comissions falleres.
Gil Manuel Hernández
Els contes i les narracions breus d’ambient faller eren un element habitual en les revistes falleres de fa unes dècades i, després d’haver passat una etapa de decaïment, sembla que aquest gènere s’ha renovat i s’ha
recuperat amb força en els darrers anys. A aquest fet ha contribuït, sens dubte de manera decisiva, la nova orientació que han donat algunes comissions als seus llibrets de falla, amb la inclusió d’escrits literaris. També hi han ajudat certàmens
com el concurs de narrativa fallera que des fa uns anys promou la Falla Universitat Vella de València o el concurs literari per a xiquets que organitza la Falla Corea de Gandia. Tot això fa que disposem d’un conjunt de narracions variades
agrupades davall el denominador comú d’estar ambientades en el marc de la festa de les Falles. I potser ja havia arribat l’hora d’arreplegar-ne algunes en un volum.
I això és el que ha fet la Falla República Argentina de Xàtiva amb el llibre Contes del foc, una selecció de quinze contes breus i dues beceroles falleres publicats en el seu llibret des de l’any 1988 fins al 1998, fet que dóna una idea de la consolidació d’aquesta pràctica a la capital de la Costera. N’hi ha de tema i estil diversos: en alguns les Falles són un simple recurs ambiental i d’altres integren la festa perfectament en la trama, i en aquest cas un dels elements preferits sol ser el ninot, que esdevé protagonista de molts dels relats recollits. També hi trobem una varietat de tractaments: alguns dels contes juguen amb la ironia i amb la sorpresa, n’hi ha que tenen una càrrega crítica i d’altres discorren pels camins de la literatura fantàstica.
Contes del foc no és una publicació luxosa, és un llibre que acompanyava el llibret de la Falla República Argentina del 2000, però, no obstant això, estem davant d’una publicació d’edició acurada, que s’enriqueix amb il·lustracions procedents de les portades dels mateixos llibrets d’aquesta comissió des del 1983 fins al 1996.
Esperem que en el futur siguen més les comissions i els organismes fallers que continuen aquesta tasca de recopilació i edició dels relats més destacats, perquè iniciatives com aquestes constitueixen una interessant aportació a la renovació de l’ambient literari que envolta la festa fallera.
Josep Lluís Marín
Es tracta d’una acurada reproducció de quasi la totalitat de les fotografies de l’exposició, acompanyades d’interessants textos de firmes reconegudes que introdueixen cada secció del catàleg, alhora que l’enriqueixen. Sis instantànies de les
Falles de València del 2001 ens recorden la visita que el fotògraf Kim Manresa va fer a la ciutat en dates tan assenyalades. Sembla com si la càmera de Kim Manresa l’haguera fet servir algú acostumat a la ciutat i a les Falles, a qui sorprén la
transformació social que sofreix la ciutat aquests dies i rebutja l’adorn superficial de la festa. Les falleres, els ninots i un cartell anunciador de les Falles serveixen per a localitzar i posar data a unes imatges de rerefons que de segur que
es repeteixen en la majoria de les ciutats en festes.
En realitat, amb el catàleg t’emportes l’exposició a casa.
Paco Pellicer
Les societats al llarg del temps han configurat uns calendaris propis no sempre coincidents amb els oficials. Aquest fenomen ha sigut típic de les societats de l’Antic Règim. No obstant això, la implantació de l’ordre burgés va
suposar una uniformització del calendari al voltant de la ideologia utilitarista i absoluta de la burgesia.
Antonio Ariño analitza en aquest llibre com es produeix la transició cap a la societat burgesa des del 1750 fins al 1936, moment en el qual ha quallat l’ordre burgés. El marc triat és la ciutat de València i les distintes forces socials que entraren en conflicte. L’element d’anàlisi considerat és la festa, l’evolució i transformació que experimentà aquesta.
Aquest estudi presenta dos blocs diferenciats. En una primera part es confronta el calendari oficial amb el viscut per veure la diferència entre els dos. Resulta molt destacable, com en totes les investigacions d’A. Ariño, els quadres que elabora sobre el calendari oficial i el viscut. Sens dubte es nota la profunda investigació històrica que presenta cadascun dels quadres i aquest és un dels motius pel qual sempre resulta interessant descobrir les obres d’aquest historiador i sociòleg.
El segon bloc suposa un repàs fil per randa de totes les celebracions festives del calendari a partir d’una ordenació cronològica. De les distintes festivitats, es desenvolupa especialment el Carnestoltes, les Falles, el cicle pasqual i el Corpus. Les reflexions sobre el Carnestoltes resulten destacables per a entendre com els sentiments burgesos transformaren la festivitat a imatge seua. L’apartat dedicat a les Falles és, intencionadament, molt superficial. Cal no oblidar que l’autor ha fet la seua tesi doctoral sobre aquesta festivitat. A més a més, recentment n’ha publicat un llibre. El cicle pasqual destaca com a mitjà per a entendre el procés de secularització i l’enfrontament social entre catòlics i anticlericals. Finalment, les planes dedicades al Corpus presenten una anàlisi superficial pel mateix motiu que l’apartat dedicat a les Falles.
A. Ariño conceptua com les festivitats majors de l’Antic Règim deixen pas a altres celebracions pròpies de la burgesia. En aquest context, s’entén la transformació d’algunes festivitats, en primer lloc el Carnestoltes i després les Falles. D’aquesta manera, doncs, cal comprendre com va ser possible que la festa de les Falles passara a ser la festa gran de la ciutat de València.
En definitiva, el calendari festiu és un llibre de consulta obligada per a conéixer l’evolució de la festa a la ciutat de València amb tot tipus de detall. No obstant això, cal criticar que en alguns moments sembla més un apèndix d’altres investigacions de l’autor que un llibre amb plena autonomia. No obstant això, el perfeccionisme de les seues anàlisis supera qualsevol crítica que se li puga fer.
Lluís Mesa
La quantitat de paper imprés que s’edita sobre el traje regional dels valencians comença a ser voluminosa. L’interés a recuperar les nostres arrels en allò que afecta el vestit és
inversament proporcional a la nostra consciència nacional. O per dir-ho d’una altra manera: vestint-nos a la valenciana un parell de vegades a l’any ja hem complit el nostre deure patriòtic.
D’altra banda, el nombre d’indumentaristes —per cert, ¿on puc recollir el meu diploma?— i sabuts del gremi és quasi, potencialment, tan important com el de filòlegs, i potser més que el de poetes. Els valencians som —respecte a la mitjana europea, que dic europea, ¡mundial!— els més cultes en els dominis de la lingüística i del vestit popular. “Xica, ¿i tu què t’has fet per a la presentació? ¿Un gipó amb mànega de destral del segle xviii, o un vestit isabelí amb un espolí mecànic?” No sé si els conservadors del Museu de la Moda de País parlen amb tant de rigor tècnic.
Com sol passar molt sovint, sempre s’agarra el rave per les fulles. S’intenta reduir el coneixement dels vestits de les classes populars al seu aspecte purament formal. Ens interessen tan sols les peces, la forma i els materials amb què es confeccionaven. Només això. “¡Total, com que enguany només que em vestiré per a l’ofrena i el dia de Sant Josep, i això si m’alce!” Però reduir la cultura material al seu aspecte purament estètic i de forma, és ocultar una gran part de la història. Les peces de roba antiga —i també els documents, o els fons gràfics, o les notícies de transmissió oral— ens diuen molt, “ens parlen”, dels seus antics propietaris i, sobretot, del medi, de la societat en què s’empraven. Perquè en la societat preindustrial els vestits eren molt més que una “imatge social” que no pas una “imatge individual”. I de tot açò ens parla El llenguatge del vestit.
En les pàgines del llibre de Ruth de la Puerta podem trobar un repertori de peces d’ús popular i els complements. No hi manca detall: saragüells i jupetins, faldellins i mocadors de coll, pentinats, joieria, calcer... Però El llenguatge del vestit pretén ser molt més que tot això. Els vestits es contextualitzen, en el seu temps i en les classes socials corresponents (hi ha la burgesia urbana, les classes mitjanes, el proletariat urbà i el món rural). Hi ha també els cicles anuals, la vida quotidiana, els rituals i la festa. També els vestits ens parlen de les zones geogràfiques (les comarques costaneres i les d’interior) o de la meteorologia (hi ha l’hivern, hi ha l’estiu).
Un dels apartats especialment interessants del llibre és el de l’aspecte econòmic. Hom oblida la importància de l’activitat tèxtil. No sols en aspectes diguem-ne macroeconòmics (com podia ser la indústria sedera en la València del xviii o de la llana a la comarca dels Ports, també durant el mateix segle), sinó també en l’àmbit domèstic (com podria ser el treball del cànem i la cria del cuc de la seda, per part dels llauradors, o el treball de les dones en el procés de filatura de les fibres).
Malgrat que en el llibre hi ha una gran documentació gràfica —un poc com d’allau, tot s’ha de dir—, no sé fins a qui punt l’edició serà un èxit. Encara que jo els el desitge, a l’autora i a l’editorial. No hi ha cromos acolorits, ni figurines, ni bellas señoritas con atuendo regional, ni apuestos caballeros con elegantes trajes de torrentí. No crec que siga aquest un llibre comercialment faller, i m’agradaria equivocar-me. Però ja és hora que algú es plantejara l’àmbit de la indumentària popular dels valencians des d’una perspectiva acadèmica i sense massa concessions a la galeria.
I per a acabar, una qüestió marginal, o potser no tant. En la ressenya biogràfica de l’autora que figura en el llibre, es diu: “Actualment treballa al Museu de Prehistòria i de les Cultures de València, on cataloga i documenta els fons d’indumentària i complements.” ¿Tan important és la col·lecció de la Dipu?, ¡i yo sin enterarme y con estos pelos! A veure si prompte podem comprovar els dos fets: la col·lecció de la Dipu i la catalogació.
Josep Manuel Sabater
Que
un amic de les famílies de dues falleres majors infantils vulga afalagar-les
amb l’escriptura d’un relat, resulta un fet certament encomiable. Que
l’edite i el pose a la venda és simpàtic, i de segur que a Lourdes, aquesta
fallereta amant de berenar galetes, i a la seua amiga Elena, els farà molta
il·lusió veure el seu nom en lletra d’impremta i en un volum editat i amb
forma de llibre infantil, com de segur als seus feliços pares (Ramón, el
d’Iberdrola; Lourdes, la del banc; Àngel, el gerent d’una empresa tèxtil, o
la seua feliç esposa, Marién), els fallers de les seues respectives
comissions o José María Felip, benemèrit artista de falles en sèrie i
arreplegador de cabassades de premis. Vet ací que, per obra i gràcia
d’Ignacio Torres, s’han convertit en personatges de ficció, i no en
qualssevol, sinó en éssers perfectes i desproblematitzats, que passegen la
seua bonhomia i la seua felicitat sense escletxes pels carrers de València o
les platges del Mareny Blau. Fins ací res a objectar-hi. Si tot el món té
dret als seus cinc minuts de glòria, més encara les falleres majors. I
aquesta és, s’ha de dir, una manera original d’exaltar-les, que resulta
simpàtica i estimulant.
Ara bé, una altra cosa és que s’haja de ressenyar com a obra literària. Perquè aleshores no es pot fer sense dir que, per exemple, el narrador és una entitat fluctuant de nissaga decimonònica (don Vicent continua parint epígons), que tan prompte ens explica la vida de Carlo Collodi, que passava per allí, com dedica capítols sencers a resumir —o a parafrasejar— la història de les Falles amb vocabulari d’article de divulgació (exemple, el capítol II). O sense mencionar que, com que un narrador capaç per exemple de resumir la història de la falla dels carrers Doctor Gil i Morte-Doctor Vila Barberà —referència a González Lizondo inclosa— queda tan exhaust de donar informació enciclopèdica, encomana a les seues xiquetes protagonistes la tasca imprescindible de proferir expressions com aquesta de Lourdes en la pàgina 27: “Cal saber combinar l’esforç que comporta el treball, si pretens fer les coses bé, amb la imprescindible diversió que alegra i enriquix la nostra vida”, o aquesta altra de la seua amiga Elena dirigida a la “Xixarra” de la falla, miraculosament viva, en la pàgina 29: “Vosté és tan sols un insecte comú hemípter, homòpter, de la família dels cicàdids, de cap ample, aparell bucal xuplador, grans ulls, antenes curtes i dos parells d’ales membranoses”. S’ha de dir que aquesta afirmació ve motivada pel fet que, exactament 12 pàgines abans, se’ns ha dit que la seua assignatura preferida és Coneixement del Medi.
Tampoc es podria fer una ressenya d’aquest relat sense assenyalar que el ritme narratiu és molt deficient, no només per les pauses perquè una veu en off absolutament aliena a la resta de la novel·la ens il·lustre sobre els temes peregrins ja mencionats, sinó pel fet que després de narrar-se amb molt de detall el descobriment de les dues figures vives —i és que els ninots de Felip sembla que parlen— i després d’uns diàlegs gairebé calderonians sobre la realitat i el somni, la vida i la mort (“Podem pensar, parlar i viure, exactament com vos succeïx a vosaltres. Hem sigut concebudes amb amor, el mateix que vos ha ocorregut a vosaltres”, pàgina 48), i la pretensió que les falleres majors els amaguen per fugir de les flames, els dos animalets decideixen sense més que val la pena morir per una festa tan magnífica invocant fets o qualitats de les protagonistes que nosaltres com a lectors podem conéixer, però no uns personatges, per molt ninots que siguen, que només han intercanviat quatre paraules amb unes xiquetes que ni tan sols els han portat el menjar promés i que han estat en tot moment manifestant la seua materialitat i la seua condició de fantasies independitzades del seu creador, invocant fins i tot Pinotxo. Amb açò, per cert, es posa en escena una submissió de l’individu a la tradició, entesa com a imperatiu categòric, que pot ser llegida quasi com a substrat preliberal de l’imaginari conservador.
No es podria tampoc deixar de mencionar que es desaprofiten lamentablement línies temàtiques obertes que podrien haver dotat la narració d’una mínima progressió i d’un mínim suspens, com ara el fracàs de l’intent d’enregistrar les veus dels ninots que està inclòs en una inexplicable el·lipsi narrativa, i referit tan sols en passat per una de les xiquetes. O que la setmana fallera passe exactament en catorze línies, amb una total suspensió de la tensió argumental. O que, després d’haver parlat una i altra vegada d’Isop, i d’haver afirmat per exemple que “va viure una època il·lustrada” (pàgina 22), s’hi incloga una traducció literal, defectuosament versificada a més, de la versió del literalment il·lustrat Félix María de Samaniego sense mencionar-lo. O que, amb una incoherència argumental final, la “xixarra” i la formiga apareguen al cel de la plaça del Pintor Segrelles alegrement unides a les fades de la seua falla (pàgina 66), que, explícitament, se’ns havia dit abans que no tenien vida pròpia (pàgina 56), ja que aquest fet miraculós només afectava els dos insectes protagonistes de la falla veïna i un ratolí fantasma (pàgina 51). I tot això sense parlar de les vacil·lacions lingüístiques a l’hora d’assolir un registre culte, dels excessius rastres de la traducció del castellà o, fins i tot, d’errates grosses esguitades al llarg del text, des de les solapes (“la falla vivient” i “altres títulos” obrin i tanquen el volum) fins a l’interior (“arribaba”, pàgina 15). O del sabor de rutinari déjà vu que té tot el relat, que sembla la narració d’un apropòsit encreuat amb la Viquipèdia, i embastat amb emocions més de cartó pedra que els ninots que el protagonitzen. És a dir, en resum, que l’objectiu del relat sembla haver sigut més filar dades i anècdotes referides a les dues protagonistes femenines, les seues famílies i les seues falles, que contar una història amb un mínim de solidesa o de rigor.
En conclusió. Si aquest llibre és considera com un paratext vinculat a l’exaltació d’una fallera major infantil —o de dues— és certament meritori i simpàtic. Si es considera com a text literari, és exasperantment defectuós i fallit. Adobar-lo amb l’habitual repertori de superlatius exaltadors fallers seria una greu errada, tan sols adequada per a un camp cultural provincià i cofoi amb la seua pròpia mediocritat. I aquest no hauria de ser el cas.
Jesús Peris
DDAA, El surrealisme, Dalí i les Falles, València, Falla L’Antiga de Campanar, 2000, 80 pàgines.
Si rares són les iniciatives editorials de les comissions falleres que vagen més enllà de l’habitual llibret, més rar és encara que una comissió emprenga l’ímproba tasca, no ja sols de muntar una estupenda exposició sobre l’obra de Salvador
Dalí a València, sinó d’elaborar i publicar un recull de textos, que a manera de catàleg, il·lustren i acompanyen la mostra. Una mostra del tot justificada sols pel fet que Salvador Dalí va dissenyar la falla de la llavors plaça del Cabdill, el
1954, la qual va executar Octavi Vicent. L’exposició en qüestió va ser brillantment inaugurada el 2 de març de 2000 al Cercle de Belles Arts, on va estar oberta fins al 3 d’abril. En el seu marc, a més, es va fer un cicle de conferències, com la
de Montse Alguer, del Centre d’Estudis Dalinians de la Fundació Gala-Salvador Dalí de Figueres, titulada “Salvador Dalí, eclecticisme i singularitat”, o la de Jordi Falgàs, adjunt de la Gerència de la mateixa fundació, que es titulava “Salvador
Dalí, clàssic i experimental”. La part fallera la va posar Gil-Manuel Hernández, amb la conferència “El surrealisme faller”. Pel que fa al catàleg, ens trobem amb un producte eclèctic que dóna cabuda a textos ben variats: una introducció al tema,
obra de Julià Garcia Llorenç, destacat faller de L’Antiga de Campanar i veritable ànima de l’exposició i de la publicació; un article titulat “El surrealisme”, de José Garnería, que fa un estudi general sobre aquest moviment; l’article de
Gil-Manuel Hernández, que du per títol “El surrealisme faller”, on s’estableix una irònica comparació entre els trets més rellevants del surrealisme i les característiques més estrambòtiques pròpies de la festa fallera, i una aproximació
biogràfica a la vida i obra de Dalí, elaborada per la Fundació Gala-Salvador Dalí. Finalment, tanca el volum l’estudi de l’antropòloga nord-americana Denise Lawrence, de la Universitat del Sud de Califòrnia, titulat “La importància del lloc en
les Falles de València”. En definitiva, estem davant una important i original iniciativa, molt ben presentada, que no desentona d’altres propostes culturals a les quals ja ens té acostumats la falla L’Antiga de Campanar, i que esperem que
continuen en el futur.
Anna Codonyer
Les festes tradicionals han sigut recuperades en els darrers temps per la historiografia valenciana. S’ha passat de l’oblit més absolut al menyspreu, i ara per fi es troben on pertoca. Sortosament ja són un element seriós d’estudi que
aprofita per a reflexionar al voltant de la societat, de la seua evolució i idiosincràsia. El resultat és que la festa tradicional ha deixat d’analitzar-se com un fenomen global i han començat a nàixer nous estudis centrats en aspectes més
específics.
En aquest sentit, el naixement del llibre El teatre en la festa valenciana suposa una nova anàlisi d’aquest fenomen des d’un punt de vista que fins ara no s’havia considerat. La festa és ritual, i aquest s’envolta i configura com a dramatúrgia de caràcter especialment popular i també religiós. Des d’aquesta premissa, el llibre estableix una classificació del teatre festiu en tres grans apartats: el cicle esoterològic cristià (el Nadal, el betlem de Tirisiti, el carnestoltes, la Setmana Santa de Sagunt, la Visitació i el Sepulcre de Gandia, la Setmana Santa Marinera, el Corpus de València o el Misteri d’Elx), el cicle santoral (sant Antoni Abat, el rei Paixaro, els miracles de sant Vicent, els moros i cristians, les marededéus trobades, la Mare de Déu la Salut d’Algemesí i els angelets d’Ontinyent) i l’emancipació del ritual festiu (teatre faller, titelles, ball de torrent, teatre de carrer). D’ací es desprén com el ritual festiu que es conserva actualment té un primer grup que naix a partir de la lectura de la religiositat i de l’exaltació del poder reial. Més tard, a mesura que es constitueix el santoral, apareixen nous rituals. I finalment, el tercer grup de dramatúrgia festiva naix a partir de la creació d’un ritual festiu que s’emancipa de la religió.
L’obra és extensa i per a llegir sense pressa per no perdre les seues aportacions. El teatre en la festa valenciana suposa una recuperació d’uns elements importants de la dramatúrgia popular, que queden definitivament registrats. Però no ho fa de qualsevol manera, ja que la pluralitat dels autors que hi participen dóna a l’obra una gran rigorositat. Finalment el tercer element que s’ha de destacar és que el llibre proporciona un important material aprofitable per a desenrotllar el món de la festa tradicional dins el camp de l’animació. Sens dubte, totes les dades aportades per l’estudi encoratgen a eixamplar aquest camp.
En definitiva, una vegada més, Antoni Ariño ha sigut pioner en una altra vessant de l’anàlisi del fenomen festiu tradicional valencià. I ho ha fet amb els millors especialistes. L’edició no és de luxe, cosa que s’agraeix en un món on tot és imatge i falten continguts. Però els articles que configuren el llibre són d’una extraordinària qualitat, per la qual cosa la seua lectura és fa quasi imprescindible si es vol saber allò que és la festa tradicional valenciana.
Lluís Mesa
El Turista Fallero, 1942-2000, València, Bayarri Comunicación, 2000. [reedició en 5 CD-ROM]
L’editorial Bayarri és una de les més fecundes en publicacions de tota classe dedicades a les festes valencianes. Des de la inicial El Turista Fallero ha anat eixamplant la seua oferta amb nous productes: n’hi ha que
ja han desaparegut (El Fallero Infantil, La Gran Guía Fallera, Valencia en Fallas), d’altres són clàssics que encara s’editen (l’anual àlbum Fotos Fallas, objecte l’any 1996 d’una reedició dels números del 1955
al 1979, o l’àlbum Ninots Indultats), i en els últims anys s’hi han afegit obres en nous suports (vídeos i CD-ROM). En conjunt es tracta d’una activitat editorial prolífica, ben elogiable pel fet de tractar-se d’una iniciativa privada, on,
malauradament, moltes voltes se sacrifica la qualitat dels productes en favor de la quantitat d’informació i la rapidesa amb la qual es presenten al públic. I de totes les seues publicacions en destaca una, la que identifica l’empresa: El
Turista Fallero, tot un clàssic de les publicacions falleres, que ha sigut ara objecte d’una reedició en CD-ROM que ens permet accedir a la col·lecció completa de la revista.
Certament, l’adjectiu que millor s’escau a El Turista Fallero és el de clàssic. D’una banda, per la continuïtat ininterrompuda de la seua trajectòria. D’altra, perquè, després de la visió de conjunt que dóna aquesta reedició, es veu que des de ben prompte es perfila l’esquema bàsic de la revista, que s’ha mantingut pràcticament inalterable al llarg de quasi seixanta anys, no sols en els aspectes formals sinó també en el dels continguts (amb la mateixa visió de la festa i el mateix tipus d’humor, que en molts casos s’han quedat desfasats). A més, estem davant una publicació que sempre ha tingut clar el seu destinatari, el títol mateix ja és tota una declaració de principis, i això es tradueix en una allau de dades per als visitants (de fora o de dins), amb un eminent caràcter pràctic (programes de festejos, recorreguts, llistes de falles, glossaris, plànols, índexs...). El Turista Fallero va ser també la primera publicació fallera que va anar introduir innovacions com el color, l’explicació en prosa de l’argument —encara que moltes voltes són poc fidels respecte als arguments reals—, el preus de les falles, i els noms de l’artista faller, les falleres majors i el president de les comissions. No obstant això, tot aquest desplegament d’informació contrasta amb la manca de col·laboracions i articles originals, a diferència del que passa amb altres publicacions falleres.
Aquesta reedició ens permet resseguir la línia de la revista, que, sempre dins d’un conservadorisme de caràcter folklòric i regionalista, va caracteritzar-se per una virulència dretana, antinacionalista i homofòbica en els anys vuitanta, que s’ha canviat en una actitud més tolerant i oberta en els últims anys. El repàs d’El Turista Fallero ens proporciona una aproximació a la festa autocomplaent i oficialista, clau per a entendre la visió tòpica i acrítica que despleguen moltes de les publicacions existents actualment. Ara bé, s’ha de subratllar que les planes d’El Turista mostren en general un nivell més digne que l’actual informació sobre la festa, ja que manté un interés pur per les Falles i els seus aspectes bàsics (el monument i l’enginy), ben lluny de la pàtina rosa i retoricista que caracteritza els informadors actuals. Es tracta, en tot cas, de qüestions que mereixen una anàlisi més detallada, que aquesta reedició permetrà afrontar.
Josep Lluís Marín
El Turista Fallero, número 64, València, març, 2005, 128 pàgines.
Un
any més, a l’arribar el mes de març, apareix en tots els quioscos de la
ciutat de València El Turista Fallero. Es tracta d’una revista anual,
plena d’informació textual i gràfica organitzada d’una manera un tant
especial.
L’editorial i el pregó escrit per la fallera major de València obrin el volum que dóna pas a l’obligada entrevista, en castellà, de Julio Tormo a Gueguel Massmanian, amb les fotografies corresponents d’ella i la seua cort d’honor. Una successió d’articles, els uns més interessants que els altres, els uns en castellà i els altres en valencià, donen pas a l’apartat de “La Pepa, el Falleril Valenciano”, on destaquen els relats finalistes en la VII edició del concurs de contes fallers d’El Turista Fallero 2005.
Fins ací, la revista no presenta una estructura definida i coherent, tot i que alguns articles destaquen de la resta per oferir una informació o donar una opinió d’interès, tant per als fallers com per als lectors que no estan massa o gens familiaritzats amb el món faller. És el cas dels recorreguts fallers de Fernando Morales i Carles Fernández per diferents comissions falleres, destacant el monument o les diferents activitats que es desenvolupen en la setmana fallera. Un grapat de bones fotografies, però pèssimament compostes, resumeixen l’exposició del ninot.
Després de tot allò, s’obri l’apartat dels esbossos de totes les falles grans de València, on es barregen esbossos, fotografies i dibuixos del procés de construcció de la falla, amb fotografies de les falleres majors de les comissions. Tot combinat i superposat a una tela valenciana que fa de fons de la pàgina. Massa!
En l’apartat dedicat a les falles infantils es repeteix l’esquema anterior: entrevista a la fallera major infantil, esbossos de les falles, fotografies de les falleres i ninots de l’exposició, això sí, sols de les falles d’especial. Més ordenat que en l’apartat de les grans, també s’hi inclouen una selecció de ninots de diferents categories.
Conclusió, una barreja d’elements diferents, esguitats per fulls de publicitat, mal compostos, que per separat serien interessants, però que tal com es presenten no faciliten la comprensió del conjunt de la publicació, cosa que provoca la confusió en el lector.
En qualsevol cas, la revista compleix la seua funció: és imprescindible per als col·leccionistes i molt valuosa, com a guia, per a la gent forastera que vulga exercir d’autèntic “turista faller”.
Alba Sánchez Orús
De la mateixa manera que ha ocorregut a València, des de fa uns anys, professors i llicenciats universitaris han començat a acostar-se a les Fogueres de Sant Joan d’Alacant des del rigor i la perspectiva de les seues respectives disciplines
científiques, i han obert diverses línies d’investigació sobre aquesta festa. I és dins d’aquest corrent on hem de situar el llibre que ens ocupa. Es tracta de la publicació d’un treball (dirigit pel doctor de la Universitat d’Alacant Jordi
Colomina) que va obtenir una ajuda a la investigació de l’Institut de Cultura Juan Gil-Albert de la Diputació d’Alacant per als anys 1992-1993 i que finalment veu ara la llum.
L’anàlisi dels textos inclosos en els llibrets de Fogueres ha permés als autors elaborar el seu estudi, però no ens hem de deixar enganyar pel títol, perquè estem davant d’una obra multidisciplinària, que té l’encert de plantejar-se des d’una perspectiva àmplia que ens du a través de la lingüística, la sociolingüística i la sociologia. Això queda ben palés en els dos estudis introductoris (una versió anterior dels quals ja es va publicar en el número 4 de la REVISTA D’ESTUDIS FALLERS, de febrer del 1998), que, tot i la breu extensió, amplien l’època estudiada fins al 1950. El primer aborda el fenomen de l’antivalencianisme alacantí a través de la substitució de diversos elements de les Fogueres per altres “tradicions” artificials, dins de l’estratègia de diferenciació i creació d’una personalitat pròpia “alacantina”. Ben interessants són els textos originals seleccionats que mostren la normalitat i germanor que presidien en la consciència popular dels alacantins les relacions entre Falles i Fogueres, entre Alacant i València. El segon text parla de la distribució de llengües en els llibrets, on es veu la progressiva reducció del pes del valencià (de manera paral·lela al que ocorre en la societat alacantina), que passa de ser una llengua utilitzada sense restriccions en tots els àmbits festers a ser substituïda i a adquirir unes connotacions merament simbòliques.
La part central del llibre la constitueix un detallat estudi lingüístic sobre l’estat del valencià a Alacant en el primer terç del segle xx, elaborat a partir dels llibrets, que consta de dues parts. En la primera, hi ha un estudi fonètic purament descriptiu dels trets característics de la pronúncia que es reflecteixen en l’escriptura. En la segona, es presenta una selecció del lèxic arreplegat més característic, amb profusió de referències i documentació complementària, que para especial atenció a aquells camps lèxics que són un bon testimoni dels canvis socials i culturals (gastronomia, jocs, costums i tradicions).
L’enfocament adoptat, els textos originals que s’hi reprodueixen i la contextualització de la festa, fan d’aquesta una obra ben interessant, que no hauria de quedar com un episodi aïllat, sinó que hauria de donar lloc a nous estudis sobre les Fogueres que permeten ampliar el nostre coneixement d’aquesta festa.
Josep Lluís Marín
Encara que lentament, sembla que cada volta es va prenent més consciència de la importància d’arreplegar i classificar el divers i heterogeni patrimoni material (publicacions, fotografies, ninots, il·lustracions, gravacions...) que genera la
festa fallera. Açò, que pot semblar una obvietat, és un pas previ i primordial per a poder dur a terme estudis posteriors que enriquisquen el nostre coneixement sobre les diverses dimensions de les Falles.
Per això, hem de felicitar-nos per l’aparició de nous repertoris que contribuïsquen a cobrir les mancances que hi ha en aquest camp. I aquest és l’objectiu del llibre que ens ocupa, Els llibrets de falla torrentins, que va veure la llum amb motiu de l’exposició bibliogràfica organitzada per l’Arxiu i la Biblioteca Municipals de Torrent (l’Horta) en commemoració del vint-i-cinc aniversari dels jocs florals de la Falla Ramón y Cajal. L’obra conté un catàleg de publicacions (llibrets i revistes) editades per les falles i la Junta Local Fallera d’aquesta localitat, que comprén des del llibret més antic que es conserva, corresponent a la falla del carrer de Cambrils del 1928, fins als llibrets de les Falles de l’any 2000.
Les dades que es proporcionen en la fitxa bibliogràfica de cada publicació és ben completa, amb fidelitat a la informació que apareix tant en la portada com en la coberta. I no sols s’hi indiquen les dades tècniques corresponents, sinó que també s’intenta fixar la responsabilitat de l’autoria i la direcció en cada cas. A més, i aquesta és una dada important, s’assenyala el lloc es conserva la publicació, cosa que posa de manifest el treball que ha comportat aplegar material dispers en arxius diversos, com ara el Municipal, de la Junta Local, de les comissions de falla i de col·leccions particulars. També s’ha d’anotar que el llibre està il·lustrat amb les portades d’algunes de les publicacions catalogades. En aquest punt, mereix destacar la reproducció íntegra del primer llibret conservat, pel seu valor documental.
El catàleg bibliogràfic es completa, a tall d’introducció, amb la reedició de tres articles publicats prèviament en El Granerer, llibre faller de la Junta Local. El primer, escrit per Vicent Beguer, fa un breu repàs històric de les Falles torrentines. En el segon, Josep Ramon Sanchis parla de la tradició dels pallassos, ninots de palla que es penjaven als carrers i es cremaven per la festa de Sant Josep, de manera semblant al que es fa en altres poblacions valencianes. En un tercer article, el mateix autor, parla de la falla plantada el 1928. En conjunt, es tracta d’una introducció a la història de les Falles a Torrent que demana ser ampliada, de manera semblant al que ja ocorre en altres poblacions. Precisament, tal com déiem al començament i com s’exposa en la mateixa presentació del llibre, l’objectiu de publicacions com aquest catàleg és el de servir de primer pas a altres treballs d’investigació més profunds sobre les Falles de Torrent.
Finalment, s’ha de dir que és també un motiu de satisfacció que iniciatives com l’edició d’aquest catàleg reben el suport de les institucions, en aquest cas l’Ajuntament de Torrent, que haurien de prendre consciència de la necessitat de donar un suport més decidit a les iniciatives encaminades a la conservació del patrimoni cultural faller.
Josep Lluís Marín
Iborra, Joan - Llorca, Vicenta - Molina, Laura - Montoro, Eduardo, Enguany és altra llum. VIII Concurs de Narrativa Infantil i Juvenil, Gandia, Associació Cultural Premi Iaraní, 2004, 96 pàgines.
Les
comissions falleres han de ser, com a fenomen associatiu que són, alguna
cosa més que una entitat festívola. Promoure activitats, fer proselitisme de
les nostres senyes d’identitat i, en resum, moure debats, iniciatives i
qüestions diverses, han de ser objectius de les persones que componen una
falla.
És el cas del llibre que ens pertoca en aquestes ratlles: el recull dels premis de narrativa infantil i juvenil que organitza la falla de l’antic barri de l’Estació de Gandia. No entrarem, lògicament, a valorar la qualitat literària —no és el cas— dels contes que els xiquets han escrit, però sí que cal parar esment a aquesta iniciativa, de la qual la comissió de la Falla Corea porta a cap ja la setena edició.
El que fan els amics de Corea és allò que una associació cultural multidisciplinària com una falla cal que faça: difondre la cultura, la nostra cultura. I això és el que comencen a fer entre els més menuts de tota la capital de la Safor. L’objectiu de la iniciativa és escampar una triple llavor: l’interés per l’escriptura, la lectura i les Falles.
En les planes del recull podrem trobar els guanyadors i els finalistes del concurs de narrativa en les diverses modalitats (en són quatre) i els diversos dibuixos que les acompanyen, però el que ens agradaria destacar és la magnitud de la iniciativa: la Falla Corea, amb aquesta proposta, mou i defensa el concepte de falla entre xiquets de 13 col·legis de diversos pobles de la Safor i també a la comarca de la Ribera. Amb aquesta iniciativa involucra empreses, professors, escoles, pares i xiquets al voltant del món de les lletres i de les Falles, un virus que, sens dubte, només pot inocular bacteris positius per al cos i la ment dels adults i dels qui, en un futur, ho seran.
És, en definitiva, elogiable des de tots els punts de vista que un col·lectiu de persones es dedique, des de la vessant privada d’una associació cultural, a promoure entre la canalla i el jovent altres valors que no siguen els que, sovint, els unflen amb ximpleries diverses.
Josep Lluís Fitó
Federació de Falles de la Secció Especial, Especi@líssim.es 2002, València, Federació de Falles de la Secció Especial, 2002. [CD-ROM]
Per segon any consecutiu, la Federació de Falles de la Secció Especial edità un CD-ROM amb els esbossos dels monuments de les comissions agrupades. Na Jordana, La Mercé, Convent de Jerusalem, Plaça del Pilar, Benicalap, Sueca-Literat Azorín,
Regne de València-Duc de Calàbria i L’Antiga de Campanar, són les protagonistes d’aquest compacte, que ofereix no tan sols els esbossos amb la seua explicació, sinó també les dades de les comissions i el vídeo íntegre de l’acte de presentació de
projectes del 2001 al Museu de les Ciències Príncep Felip.
Fernando Morales
Mínguez, Xavier, Estàs cremat!, València, Brosquil Edicions, 2004, 150 pàgines.
Trobar
les Falles com a fet principal d’un relat no deixa de ser una novetat, i
molt més en el camp juvenil. Així les coses, que la festa passe a formar
part de la literatura sempre és una notícia rebuda amb alegria pels més
falleròmans. Tot i això, no és prou perquè una novel·la d’eixa temàtica
siga bona, ja que l’escriptor, a més d’agradar al públic faller, ha de
demostrar sobretot l’efectivitat literària. Eixe, sens dubte, és l’objectiu
d’este jove novel·lista oriünd del Cabanyal i afincat a Russafa durant la
seua joventut.
El fet que un escriptor com Xavier Mínguez centre la seua atenció en les Falles, almenys de partida, sempre és positiu. Este experimentat autor de llibres infantils i juvenils ha tingut el capritx, l’encàrrec o el desig de mostrar el món de la festa fallera a partir d’una aventura jove que aprofita de bona excusa per a fer conéixer la ciutat de València al visitant i al foraster. No li ha resultat difícil arribar fins a eixe punt, perquè es nota que estima la seua ciutat i que posseïx un passat faller que el vincula als orígens de la falla universitària Universitat Vella. El seu pas per allí, sens dubte, li ha proporcionat arguments per a conéixer la festa sense cap esforç sobreafegit.
La història comença quan una colla d’amics formada per Empar, Ximo, Paula i Joan, allunyada de la festa fallera, es veu obligada a formar-ne part a causa que Empar desitja fer-se fallera i desfilar en l’Ofrena. Esta és una xiqueta colombiana adoptada des de molt menuda que decidix endinsar-se en eixe món davant la sorpresa dels seus amics, i fins i tot l’animadversió de Ximo, qui enfadat per la decisió de la seua amiga vol pegar foc a una falla abans d’hora per tal de cridar l’atenció. Així els obliga a jugar a un estrany joc que els fa recórrer les falles d’especial. Sols amb eixe argument ja està servida la diversió. Però encara es complica tot més quan un membre de la Junta Central Fallera es pren seriosament el fet de cremar un cadafal abans d’hora, i Ximo i el seus amics són culpats d’eixe esdeveniment. A més, en tot allò no cal passar per alt el contacte de la colla amb uns amics del Cabanyal (curiosament l’estimat poble/barri de Mínguez) que també hi participen. En resum, hi ha de tot un poc per a trobar en les seues planes un relat divertit i entretingut.
En tot eixe embolic ple d’aventures, Xavier Mínguez ha sabut crear les pinzellades oportunes i necessàries perquè el jove lector, no necessàriament del cap i casal, puga arribar a comprendre una miqueta millor tot allò que ens envolta quan arriben les Falles. No ha tractat de contar minuciosament el que passa al si de la festa, sinó d’injectar amb la mesura adequada idees que puguen arribar al públic més jove. I en realitat ho aconseguix d’una manera molt digna.
En definitiva, Mínguez ha mamprés una iniciativa lloable i damunt l’ha feta arribar a bon port. El relat és divertit, fresc i de fàcil lectura per al jove lector. Per eixe motiu, resulta recomanable tant per a falleròmans com sobretot per als qui no ho són. Així que, si teniu l’oportunitat, no vos el perdeu. I encara millor si no es conformeu amb això i el recomaneu. De segur que no vos farà quedar malament.
Lluís Mesa
«Extra Fallas 2004», Levante-El Mercantil Valenciano, dissabte 13 de març de 2004, 160 pàgines.
«Extra Fallas 2004», Las Provincias, dimecres 10 de març de 2004, 128 pàgines.
«Extra Fallas 2004», El País - Comunidad Valenciana, divendres 12 de març de 2004, 16 pàgines.
«Extra Fallas 2004», El Mundo Valencia, dimarts 16 de març de 2004, 48 pàgines.
La festa de les Falles genera tot una sèrie de possibilitats
d’activitats, dins i fora de les comissions falleres, que fa que siga molt
difícil tindre tota la informació concentrada. Oferir aquesta informació des
del màxim de punts de vista possible, i arreplegant el major nombre de temes
fallers i els més interessants, és l’objectiu dels suplements que editen,
entre d’altres, els diaris valencians o amb edició a la Comunitat
Valenciana. En aquest cas anem a comparar, en la mesura que siga possible,
quatre suplements publicats amb caràcter especial per a Falles, que reben el
nom d’extres: els dels diaris Las Provincias, Levante-El Mercantil
Valenciano, El Mundo i El País.
Hi ha dos grans diferències entre els diaris locals (Las Provincias i Levante-EMV) i els diaris estatals amb edició local (El Mundo i El País). En primer lloc, les portades dels locals presenten una foto d’ambdues falleres majors, un element que n’ha desplaçat el més important i origen de la festa: el monument faller. Tant és així, que les primeres pàgines les dediquen a fer entrevistes a les falleres majors i a les seues corts d’honor. Un altre tractament és el que hi dóna El Mundo, qui també incorpora una entrevista a les falleres majors, però més equilibrat en la resta de continguts i sense donar-hi més importància que a la resta. Hi ha una major quantitat de pàgines en els primers, potser per la menor autonomia de decisió editorial de les delegacions dels diaris estatals. A més, açò afavoreix que els continguts siguen més variats en nombre en els dos primers, que inclouen les activitats de les comissiones més destacades i els esbossos de les falles que es planten dins l’àmbit de la Junta Central Fallera. Per la seua part, els segons se centren en reportatges al voltant del context de la festa fallera. Però tots quatre tenen en comú la presència de reportatges sobre el món de les Falles redactats per diferents col·laboradors (tret del cas del Levante-EMV, en el qual els signa tots el mateix coordinador).
L’extra de Levante-EMV, coordinat per Moisés Domínguez, té com a característiques principals exclusives que totes les pàgines tenen els dibuixos i les fotografies en color. També, com a millora tècnica, les primeres i últimes fulles tenen un paper de millor qualitat. Quant als continguts, aquest extra eixampla el seu àmbit geogràfic a les comissions de la comarca de l’Horta, amb una gran profusió de fotografies de falleres majors, deixant com a residual i esporàdica la presència d’esbossos. Els esbossos de les falles estan dividits per seccions (de l’especial a l’última), amb la quantitat de premis que es donen, una valoració de la secció pel redactor i una breu llista amb els últims primers premis. Les dades de cada comissió estan en una fitxa (any de fundació de la comissió major, nom de la fallera major i el president, artista faller i premis dels dos anys anteriors). Allò que no s’entén és per quina raó no s’hi inclouen els esbossos infantils, ni es fa cap menció cap a les falles infantils o a les seues activitats, com si que fa l’extra de Las Provincias. Alguns reportatges són didàctics, com els habituals de l’Ofrena, mascletades i els actes més originals de les comissions. N’hi ha d’altres nous, com els del tractament informàtic aplicat pels artistes fallers, les “fallas-mezcladillo”, els ninots indultats i la seua col·lecció a Montolivet, el d’indumentària (dedicat enguany a les bruses) i la seguretat en les falles. D’altres s’actualitzen, com l’avaluació de la JCF pels presidents de falla, el repertori temàtic dels cadafals o les falles amb crítica de barri. Els reportatges són de Moisés Domínguez, el coordinador general de l’extra, tret de la part dedicada a les falles de la comarca de l’Horta (coordinada per Toñi García), i la corresponent a les corregudes de bous que organitza la plaça de bous coincidint amb la festa de les Falles (coordinada per Ignacio García).
L’extra de Las Provincias també intenta cridar l’atenció del públic amb una foto de les falleres majors en la portada i les entrevistes a aquestes en les primeres planes. Encara que no reculla informació de la fira de bous —fet comprensible—, és més complet en informació que l’extra de Levante-EMV, perquè, a més dels esbossos de les falles grans, els noms de les falleres majors i presidents de comissió, artista, any de fundació i pressupost, inclou en la fitxa tècnica de cada comissió els esbossos de les falles infantils —encara que la distribució segueix la classificació de la gran—, a més dels noms de les falleres majors i presidents infantils, i de l’artista de la falla menuda. Quant als reportatges inclosos, encara que Manuel Andrés Ferreira en siga el coordinador, no signa tots els articles, ja que hi incorpora col·laboracions d’especialistes com Olga López (indumentària), Paco Moreno (l’erotisme en les falles), i l’Associació d’Estudis Fallers (les Falles com a objecte d’estudi).
L’extra d’El País, coordinat per Lydia Garrido, destaca per no incloure ni els esbossos de les falles, ni entrevistes amb les falleres majors. Se centra en reportatges que giren al voltant de la festa de les Falles, com el de la creativitat en els cadafals (amb especial menció a la falla dissenyada per Dalí), les falles durant la Guerra Civil, les falles fetes per presos a Picassent o la importància dels llibrets de falla.
I per últim, l’extra d’El Mundo, coordinat per Nuria Diego, ofereix, com el d’El País, només reportatges, molts dels quals estan a càrrec de col·laboradors com Patricia Gutiérrez, Carla Bellveser o Antoni Rubio, entre d’altres. Tots arriben a l’exposició del tema i plantegen el debat que han generat com a temes d’actualitat dins la festa fallera. Es poden destacar els debats de l’avaluació de la secció especial, fet pels mateixos artistes que hi planten falla, sobre l’horari de l’Ofrena, el possible trasllat de la festivitat de Sant Josep al dilluns, el cost de disparar una mascletà a la plaça de l’Ajuntament, l’elecció dels jurats, les opinions en els fòrums d’Internet, les diferents modalitats que tenen les comissions per a ingressar diners, o la música de tabal i dolçaina.
Per a concloure, s’ha de dir que no perquè un suplement tinga més qualitat en l’edició, tant pel paper com per tenir totes les fotos i els esbossos a color, és el millor. També s’ha de demostrar dins. Un bon exemple d’això seria en els reportatges, on destaquen Las Provincias, El País i Levante-EMV, amb articles d’investigació a un nivell d’anàlisi de dades, excepte en Levante-EMV, en el qual la majoria dels articles es queden al nivell de l’estadística. Cal destacar els d’El Mundo, que tenen com a eix els temes fallers que han generat un debat. També s’ha d’elogiar l’esforç de Las Provincias per igualar en condicions, incloent-hi els esbossos infantils, una part de la festa molt important i sempre oblidada. I per últim, fer patent l’estranya presència de noticies de les corregudes de bous, sense cap vinculació històrica amb la festa de les Falles, però aprofitant-se del seu ressò.
Javier Mozas Hernando
«Extra Fallas 2005», Levante-El Mercantil Valenciano, dissabte 12 de març de 2005, 160 pàgines.
«Extra Fallas 2005», Las Provincias, dissabte 12 de març de 2005, 128 pàgines.
«Extra Fallas 2005», El País - Comunidad Valenciana, dimecres 15 de març de 2005, 16 pàgines.
«Extra Fallas 2005», El Mundo Valencia, dimecres 15 de març de 2005, 48 pàgines.
Els
extres o suplements que la premsa valenciana dedica a les Falles formen ja
part, per dret guanyat amb tenacitat i perseverança, de la literatura
festiva, capaç de mostrar-nos aspectes molt diferents d’una mateixa realitat.
Són un culte a les distintes facetes d’una festa reverenciada com un mite,
en el qual no falten alguns reportatges i articles de reflexió sobre
l’entramat social de la festa. Seguint una peculiar línia editorial fallera
que definix cada un dels mitjans de comunicació, en uns casos es posa
l’accent en els aspectes tradicionals i en d’altres es busca amb fruïció la
data diferenciadora; els uns plantegen els reptes de futur i els altres
donen una visió la més allunyada possible dels tòpics, sense descuidar en la
majoria de casos els excessos d’una festa en la qual és moda el mega
i el gegantisme. En conseqüència, material molt divers el que ens
proporcionen estos suplements, en concordança amb el valor informatiu que
cada un dóna a les Falles: els mitjans locals (Las Provincias i
Levante) fan de la quantitat virtut per a abraçar totes les facetes de
la festa, mentre que les edicions de diaris nacionals (El País i
El Mundo) oferixen uns continguts a cavall entre la desmitificació, en
el primer cas, i la dissecció radiogràfica en el segon cas.
Coincidixen Levante i Las Provincias a dedicar la seua portada a les falleres majors i les seues primeres pàgines, a sengles entrevistes amb Gueguel Masmanian i Cristina Sánchez, la qual cosa és un exponent del fallermajorisme que hi ha instal·lat en la festa. Estos dos diaris inclouen també els esbossos dels cadafals, però continua sent Las Provincias l’únic que inclou les dades i esbossos de totes les falles infantils.
El suplement de Levante consta de 160 pàgines a color (les 16 primeres i les 16 últimes, en paper couché) i es definix com “el suplemento más grande de la prensa valenciana”. El seu coordinador, Moisés Domínguez, firma la major part dels reportatges, encara que enguany inclou col·laboracions de Manuel Sanchis, Hernán Mir i Rafael Brines. La secció taurina (les 30 últimes pàgines) presenta un ventall de col·laboradors més ampli.
Dins de la seua passió per l’estadística, cal destacar l’enquesta del grup Marest sobre les queixes dels veïns, els artistes preferits i les comissions més volgudes de la ciutat, les pàgines d’infografia (els diferents premis, l’Ofrena, les presentacions, el calendari festiu o la pirotècnia), les estadístiques curioses i inversemblants (corts d’honor o els artistes més estables en una comissió) i la ja habitual secció dedicada a les peculiaritats diferenciadores de les comissions.
Des d’una concepció més tradicional, el suplement de Las Provincias (128 pàgines) alterna els formats clàssics (com una entrevista amb el president de la JCF i els blocs dedicats a il·luminació, pirotècnia, la música i les falles en Capitania) amb reportatges sobre aspectes que han sigut actualitat (ofrena a marxa militar, la champion d’Especial o la indumentària masculina) i informacions amb trets d’investigació i història (història del primer indult, el 150 aniversari del primer llibret imprés i l’evolució del cartell de falles). Amb un equip de redacció format pel seu coordinador, Manuel Andrés Ferreira, i quatre redactors, el suplement incorpora també la col·laboració d’un col·lectiu de l’ADEF sobre els perceptibles canvis que, pas a pas, es van fent realitat en un món tan inamovible com el de les Falles. A més d’aspectes curiosos o inversemblants (el “bricolatge” de les falles modestes o la nina Barbie vestida de fallera), incorpora també un bloc final en el qual, de manera genèrica, se’ns dóna una panoràmica de les Falles a l’Horta, la Ribera, la Costera, la Safor, la Marina i el Camp de Morvedre, unes zones en les quals el periòdic posseïx edicions comarcals.
Coordinat per Patricia Iserte i amb el títol general d’“El Rumbo de las Fallas”, el suplement d’El Mundo (48 pàgines) està estructurat entorn de cinc seccions. D’entrada, es dóna prioritat als monuments i la lluita pel palet, i a continuació reflectix els canvis experimentats el 2005, presenta després les protagonistes (les falleres majors) i continua finalment amb la tradició fallera i la festa de l’oci (el dia i la nit). Destaca l’atenció prestada a la innovació fallera (que centra en la nova Federació de Falles amb Especial Enginy i Gràcia), als canvis en la indumentària (amb Francis Montesinos) i a les noves propostes ecològiques de la pirotècnia.
Amb menys apassionament, l’extra d’El País (16 pàgines) s’endinsa en amagatalls sorprenents (el component genètic de les Falles), analitza les conseqüències de la festa fallera sobre els ciutadans (no més soroll, per favor) i esmicola les possibilitats artístiques i urbanes per a una ciutat acorralada per uns hàbits fallers a vegades abusius. A més d’informació sobre la fira taurina i sobre l’oferta musical, inclou una guia d’alternatives per a “evadir-se de les falles sense eixir de la ciutat”. Per als qui no són malalts de falles.
Joan Castelló
«Extra Fallas 2006», Levante-El Mercantil Valenciano, dissabte 11 de març de 2006, 160 pàgines.
«Extra Fallas 2006», Las Provincias, dissabte 11 de març de 2006, 96 pàgines.
«Extra Fallas 2006», El Mundo Valencia, dimecres 15 de març de 2006, 22 pàgines.
«Extra Fallas 2006», El País - Comunidad Valenciana, dimecres 15 de març de 2006, 30 pàgines.
El periodisme especialitzat en festes, que durant tot
l’any és conreat pels principals rotatius que s’editen a València, té un
colofó durant la setmana fallera, quan els diaris adjunten els seus
suplements dedicats a les Falles. Els quaderns han guanyat durant els últims
anys espai i cadascun s’ajusta a una línia editorial ben marcada. Opinió i
reflexió es conjuminen amb notícies, entrevistes, enquestes, taules
estadístiques i dades precises perquè els lectos gaudisquen de les festes
des de molts diferents vessants: monuments, pirotècnia, esdeveniments
musicals, bous, etcètera.
Els especials de Levante-EMV i Las Provincias se centren a donar la informació més completa al voltant dels monuments fallers que es planten arreu de la ciutat, així com també inclouen programes d’activitats i entrevistes a artistes fallers i a les reines de la festa, les falleres majors de València. Este espai en concret es destaca en les seues portades, ocupades —com ja és tradició— per fotografies a plana sencera de Lucía Gil Raga i Núria Llopis Borrego, les màximes representats de la festa el 2006. Les portades dels suplements d’El Mundo i El País opten per fotografies de tarannà més creatiu que apunten a un altre estil, reflectit a l’interior amb material essencialment del gènere periodístic de l’opinió: reportatges interpretatius i articles d’opinió al voltant de molts diferents aspectes de la festa fallera, acompanyats per material gràfic de gran qualitat.
Podríem fer una anàlisi comparativa, per tant, en dos blocs: d’una banda, les separates que comprenen un marge més gran de continguts i es divideixen en seccions temàtiques, i d’altra, les que aposten per un to més reflexiu i, sens dubte, es dirigeixen a un lector més involucrat i especialitzat.
Tant el suplement de Levante-EMV com el de Las Provincias inicien les seues pàgines amb una entrevista a les falleres majors de València. Ambdues publicacions continuen amb una sèrie de pàgines dedicades a reportatges i entrevistes realitzades a artesans fallers. En l’edició de Levante-EMV destaca una pàgina amb dades sobre els premis aconseguits per les comissions falleres al llarg de la història. Així com exemples de periodisme de servici, com podria ser el reportatge explicatiu del procés de contrucció d’una pinta.
A continuació, ambdues publicacions dediquen un bon grapat de pàgines a mostrar els esbossos dels monuments fallers, ordenats per categories i seccions. Cal destacar la quantitat de dades de l’especial de Levante-EMV, que a més de parlar dels últims premis que ha guanyat cada comissió i oferir unes altres dades, com ara el nombre de fallers que tenen en el cens, fa un breu comentari sobre el cadafal. Levante-EMV conta, a més, amb una última secció informativa dedicada a l’edició de la fira de bous.
D’altra banda, els suplements d’El Mundo i El País en les seues edicions valencianes ofereixen, com hem apuntat, una perspectiva molt més reflexiva i interpretativa de la informació.
L’extra de Falles d’El Mundo comença les seues pàgines amb les 14 falles de la secció especial. Amb fotografies dels monuments ja al carrer (l’avantatge de publicar les pàgines el 15 de març), fa una anàlisi de cada monument de la màxima competició, de la trajectòria dels seus artistes i afegeix algunes anècdotes interessants per a l’espectador més exigent. Seguidament, ofereix reportatges sobre temes relacionats amb diversos aspectes de la festa: els treballs decoratius per a cinema dels artistes fallers, les falles a l’Argentina o la confecció dels trages de valenciana. Completa les pàgines amb un programa d’actes i l’entrevista a les màximes representants.
El País, quasi fent-ne un calc, també inicia les pàgines del quadern amb una repassada pels principals monuments fallers de la ciutat de València. A continuació obri les portes a la polèmica: fa una crònica titulada “La dictadura de la Junta Central” en la qual parla de la censura en l’exposició del ninot. Sense traure el dit de la nafra, el reportatge “Ladrillo entre el cartón” parla de la participació de grans empreses immobiliàries en les comissions falleres. També parla de la involucració de dos personatges del món de l’art en la festa: Francis Montesinos i Miquel Navarro. Els segueixen un conjunt de breus espais per a parlar de diferents aspectes de la festa, des d’una perspectiva molt atractiva per als lectors no habituats en periodisme especialitzat en les Falles. I tanca, com en el cas anterior, amb la publiciació del programa de festes.
Ferran Morales
“Extra Fallas 2007”, Levante-El Mercantil Valenciano, març de 2007, 196 pàgines.
“Extra Fallas 2007”, Las Provincias, dissabte 10 de març de 2007, 96 pàgines.
“Extra Fallas 2007”, El Mundo Valencia, divendres 16 de març de 2007, 32 pàgines.
“Extra Fallas 2007”, El País - Comunidad Valencia, dijous 15 de març de 2007, 24 pàgines.
Sembla
que any rere any els suplements que els diaris dediquen a la festa de les
Falles guanyen personalitat. Parlar de periodisme de festes populars és
referir-se a un tipus d’informació que, per les seues característiques, és
difícil de desglossar i fer-lo evolucionar. Així que els coordinadors dels
dossiers opten per especialitzar-se cada vegada més en el conreu dels
gèneres informatius: de la opinió més progressista i oberta a tots els
lectors, a la mera oferta de dades estadístiques que descriuen de manera
quantitativa l’evolució de la festa fallera. I és que la informació de
Falles també canvia molt depenent de l’ull que mira.
Les portades ja són prou significatives del tractament periodístic que mostren les pàgines interiors. D’una banda, Levante-EMV i Las Provincias opten per un retrat fotogràfic de les falleres majors de València que ompli la primera plana (amb fotos de José Aleixandre i Jesús Signes, respectivament). D’altra, El Mundo mostra fotografies de l’àmbit del treball dels artistes fallers i dels obradors de falles amb un tractament creatiu, habitual dels reportatges, i El País llança una portada aborronadora: una fotografia de Jesús Ciscar d’una talla escultòrica d’una fallera amb el rostre mutilat. Estes primeres planes ja deixen entrevore de quin caràcter seran els continguts: les dos primeres optaran per l’anàlisi quantitatiu, i les dos segones donaran cabuda a l’anàlisi qualitatiu i a gèneres més valoratius i, al capdavall, més crítics.
Com que el paral·lelisme és evident (i cada any més) entre els suplements de Levante-EMV i Las Provincias, caldria incloure’ls en una mateixa anàlisi. Ambdós formats dediquen el primer bloc de pàgines a entrevistar les màximes representants de la festa, que com hem vist ja apareixen en portada. Això sí, mentre que Las Provincias tracta l’entrevista amb un to més costumista, amb preguntes típiques i, com a màxim, demanant opinió d’algun tema d’actualitat respecte al mateix món festiu, Levante-EMV va més enllà i s’atrevix a interrogar sobre matèria política o sobre la capacitat econòmica i la classe social de la representant festiva: un assumpte que genera curiositat i del qual els mitjans de comunicació intrínsecs a la festa rebutgen parlar.
Continuen les pàgines de les dos separates festives més llegides amb els articles habituals. Levante-EMV, en la línia de presentar treballs d’estadística, parla de les comissions amb major nombre de premis de falla des del 1942 fins al 2006, de la grandària en metres quadrats dels casals fallers i estructura una llista dels “artistes infal·libles”, els millor guardonats de la història. També fa un repàs quantitatiu dels monuments plantats en la secció especial des que es creà la categoria. A uns altres nivells: fa reportatges de determinades comissions falleres que celebren aniversari, i dedica un infogràfic a dos planes a parlar de la diferència entre la indumentària femenina del segle xviii i la del xix. Té una important quantitat de publicitat i publireportatges; al voltant d’un 40 per cent del total dels continguts informatius.
Les pàgines de Las Provincias prescindixen de cap estudi estadístic i s’aboquen a parlar de les icones més populars: pirotècnia, carrers il·luminats, el turisme faller, la indumentària de la festa, agenda festiva i, fins i tot, ocupen la temàtica d’un reportatge els xurros i bunyols. També dedica un parell de pàgines a una entrevista feta al president de la Junta Central Fallera, Félix Crespo, però amb un titular tan poc periodístic com ara “Las Fallas conllevan necesariamente alterar la normalidad de la ciudad”, cosa que qualsevol lector ja sap. Els continguts de l’entrevista, certament, no donen per a molt més. És a dir, es tracta d’un tipus d’informació de baixa càrrega valorativa i feta per a cobrir l’expedient d’omplir pàgines relatives a la festa fallera.
Tant el suplement de Levante-EMV com el de Las Provincias dediquen la part més important de pàgines a catalogar els esbossos de les 380 falles que es planten a la ciutat de València: donant sempre més importància a les de la secció especial. El de Levante-EMV s’oblida per complet de l’existència dels monuments infantils, però mentre que aquest document replega dades de la trajectòria de la comissió, del seu cens, i inclou un breu comentari, el quadern de Las Provincias es limita a publicar el dibuix de la falla i el nom de l’artista. Els dos diaris de més tirada al País Valencià tanquen les seues pàgines amb informació al voltant del polèmic art del toreig.
Com he comentat abans, el suplements dels diaris estatals El Mundo i El País són d’un altre tarannà, que s’exterioritza en la diferència de continguts. Tant l’un com l’altre imprimixen un segell d’elaboració periodística de major qualitat, s’endinsen en temàtiques més originals i plantegen més perspectives, dirigides tal volta a un lector no especialitzat que pot sentir interés per alguns temes festius.
El Mundo presenta un quadern coordinat per Cristóbal Toledo, on tots els continguts giren al voltant d’un eix temàtic: la renovació i els canvis que està patint la festa fallera. Les primeres pàgines es dediquen a l’opinió: Félix Crespo, José Luis Llorens i Josep Lluís Marín opinen de diversitat de la festa, de la seua evolució i de la seua sostenibilitat, respectivament. A continuació, una sèrie de pàgines es dediquen a analitzar amb un punt de vista crític els 14 cadafals de la categoria especial. Inclou una entrevista de Daniel Borràs de tipologia de “perfil” a les falleres majors de València, amb fotografies d’alt valor artístic. Tot seguit, dedica unes pàgines a reportatges que parlen de l’evolució de la festa i del futur: sobre l’art faller, projectes innovadors, una visió de futur de la indumentària i de com les falles són capaces d’integrar gent de fora del nostre país per a viure la festa o treballar per a esta.
El País, que acostuma a presentar els documents més crítics amb alguns aspectes de la festa fallera i s’involucra en la defensa del compromís amb els moviments socials més avançats, presentà un dossier encara més eclèctic que en edicions anteriors. L’article principal, “El gran botellón”, parla de com l’alcoholisme i l’incivisme s’han apoderat de la festa fallera, agafant més protagonisme inclús que la mateixa essència folklòrica. Un altre tema que tracta sempre amb especial interés és el polític, i més en un any d’eleccions municipals, com va ser el 2007: Rita Barberà i Carmen Alborch són comparades des d’una perspectiva d’implicació en la festa.
Els projectes d’especial també apareixen descrits en El País, en un article que els engloba a tots: “Fallas Cup’07”, amb un to merament informatiu. I la indumentària tradicional compta, però des d’un mirall diferent: els dissenyadors de moda Lodares, Mompó, Francis Montesinos, Álex Vidal i Hanníbal Laguna presenten dissenys d’autoria personal que podrien ser algun dia traslladats a la roba femenina de festa. La resta de continguts són articles d’opinió des de punts de vista aliens a la festa fallera, que de tant en tant aporten visions molt interessants. Paradoxalment amb el seu esperit progressista, el suplement tanca les seues pàgines amb informació de l’agenda d’actes i la Fira de Bous.
Ferran Morales
Falla Crítica. La Cartelera Fallera del Día Después, València, Bayarri Comunicación, 2002, 40 pàgines.
El conjunt de publicacions anuals que parlen de falles s’ha vist enriquit amb una nova portada. Es tracta de Falla Crítica, una cartellera que destaca per plantejar un tractament nou de la informació sobre falles i orientar-lo
exclusivament cap a l’àmbit de l’opinió. Per tant, dins de la cartellera trobem cròniques de la festa, dels esdeveniments pirotècnics i un recorregut crític pels monuments de la categoria especial a través de diferents col·laboradors. Amb tot, és
una cartellera que dóna especial importància i prioritat al monument faller.
La cartellera, que s’imprimeix en un format de butxaca, a més, té articles de diferents firmes sobre falles d’altres categories, com les plantades en primera A, les falles de Mislata, les plantades per artistes alacantins, les falles diferents i les falles infantils d’especial. Per a adequar-se més encara al contingut en què solen estar estructurades les cartelleres, Falla Crítica recull un barem de les puntuacions donades pels col·laboradors, i un altre en el qual apareix la votació de 100 persones vinculades amb les comissions falleres i els mitjans de comunicació. El resultat del barem respon a preguntes al voltant de l’espectacularitat, la qualitat artística, l’originalitat i la crítica de totes les falles plantades a la ciutat de València. També planteja qüestions sobre els artistes que van plantar les falles: l’artista revelació, l’artista preferit per a plantar la falla municipal i l’artista que més ha decebut, entre altres temes. També inclou la classificació de premis de les seccions grans i infantils, i algunes fotos de les guanyadores. En la cartellera, i sense eixir del gènere de l’opinió, Moisés Domínguez i Mikel Pagola escriuen les cròniques (la primera, festiva i la segona, pirotècnica) de les Falles del 2002, fent un repàs dels esdeveniments que han marcat esta edició del festeig.
La cartellera Falla Crítica fa un pas més en el periodisme especialitzat en falles, ja que amb aquesta publicació s’obri una altra via de valoració de monuments fallers. Fins ara els indicis per a saber si el treball d’un artista faller és bo o mediocre eren els premis, i els únics jutges eren els jurats. Esta publicació permet donar al públic una altra orientació diferent dels premis, i destacar treballs que, quedant-se sense premi, poden haver aportat altres qualitats com l’originalitat o l’enginy, que en ocasions passen inadvertides en la llista de monuments premiats.
No obstant això, en aquesta primera edició de la cartellera Falla Crítica es troba a faltar més varietat d’opinions, més rivalitat crítica en les maneres d’analitzar les falles, i sobretot una crítica més mordaç en els articles que parlen de les falles que van quedar en les primeres posicions dels premis; perquè en cas contrari les crítiques acaben justificant el premi del jurat, que sempre podria ser rebatible per altres opinions. A més a més, crea una sintaxi específica per a parlar de falles que abans no s’havia donat a conéixer en cap publicació, perquè fins ara no existia cap revista que fera comentaris crítics i analítics (en dos vessants: de continguts i estètica) dels cadafals fallers.
L’equip de redacció apareix encapçalat per Manolo Sanchis, Joan Castelló, Hernán Mir i Paco Borrego. Els tres primers són autors de diferents articles sobre falles en diferents publicacions, així com del llibre Fallas infantiles. Juego y tradición. Els altres articles els firmen Pepe Puche, Sento Bayarri, Armando Serra, Rosa María Castelló, Manuel Andrés Zarapico, Joan Josep Serra, Kepa Llona, Carles Recio, José Azpeitia, Manuel Vilaplana i Vicente Lorenzo.
Fernando Morales
Un any després de la seua entrada en el mercat de les publicacions falleres, torna Falla Crítica. És un bon símptoma que una revista festera
repetisca i torne a la càrrega si tenim en compte la caducitat quasi immediata de moltes d’eixes publicacions. A més a més, ho fa per ocupar un espai que ningú havia inaugurat fins ara. Sembla que l’anàlisi tranquil i una miqueta allunyat de la
fogositat festiva, no existia abans; era com si tot s’acabara el dia 19 de març. En eixe sentit és lloable l’esforç editorial de Vicente Bayarri i del seu equip, que el fa atraient per a tots aquells que creuen que aquesta festa és alguna cosa
més que un conjunt d’activitats lúdiques que acaben oblidant-se.
Enguany Falla Crítica continua en la línia marcada en el seu primer número, amb un conjunt de seccions d’opinió que arreplega distints parers de les falles. Comença la revista amb un apartat dedicat a les cròniques: una a càrrec del periodista Moisés Domínguez a manera de resum de la setmana fallera i una altra de Mikel Pagola sobre les exhibicions pirotècniques. Seguidament una secció de breus redactats per Miguel Prim aprofita de preàmbul per a la secció central, que són les critiques que distints autors dediquen a les falles d’especial, a les de primera A i a les anomenades “falles diferents”. Després el capítol es tanca amb les votacions i les valoracions de distints aspectes de la festa. Finalment la revista acaba amb diversos articles d’opinió com el de Cyberfallas.com o el de l’escriptor Carles Recio. Al final s’afig la relació de premis de totes les falles de València.
Al llarg de les distintes pàgines es comprova que són molts els aspectes i els cadafals que esdevenen d’una manera o altra protagonistes. Molts artistes i comissions de la categoria especial i d’altres tenen ací el seu raconet. Un raconet que, no obstant això, no deixa de ser subjectiu i, per tant, s’oblida d’algunes de les experiències alternatives o innovadores que per les seues especials característiques també mereixien estar en una revista d’estes condicions. De la mateixa manera, es nota la falta d’alguns artistes i de distints angles d’anàlisi que queden per cobrir.
Però no cal ser excessivament dur amb esta publicació, que sortosament torna a eixir. Moltes de les seues mancances no es fan conscientment i, sens dubte, a mesura que es consolide s’aniran superant.
En definitiva heus ací una publicació digna i molt útil. Una peça que val la pena guardar any darrere any per a no perdre la trajectòria de la festa. Desitgem, doncs, que cada any siga més crítica, més consolidada i més plural.
Lluís Mesa i Reig
Falla Crítica. La Cartelera Fallera del Día Después, València, març, 2004, 48 pàgines.
Falla
Crítica és una publicació de la factoria Bayarri que ha arribat al
número tres i que intenta assentar-se en el panorama faller. La seua
incorporació a l’inventari editorial comercial és doblement positiva, no
sols per la valoració que mereix el fet de disposar d’una nova publicació,
sinó perquè ofereix una nova tipologia fins ara inèdita en el món de les
Falles.
Falla Crítica ix després de la setmana de festes per a fer la crítica detallada de cada una de les falles de la secció especial, i també conté algun article d’opinió genèric. L’estructura es basa en les cartelleres a l’ús, amb puntuacions personals de l’1 al 5 remeses pels crítics que firmen el text i una “qualificació” més temperada extreta de la mitjana d’un conjunt de persones pròximes a la festa.
Independentment de la consideració que tinguen les firmes elegides per a fer les crítiques, ja que aquest és un terreny que forma part exclusivament del gust personal, el valor primordial per al públic resideix en la possibilitat de disposar d’una ajuda referencial a l’hora d’interpretar les claus argumentals i artístiques sobre les quals es construeixen els monuments fallers més destacats de la ciutat de València i, sobretot, de la possibilitat de confrontar les nostres pròpies opinions amb la de persones més preparades que nosaltres en aquestes ocupacions. D’altra banda, per al “nucli dur” d’artistes i presidents al·ludits, serveix per a obtenir una valoració del treball propi, amb la consegüent, si és el cas, polèmica posterior.
A nosaltres ens pareix obvi que les falles han d’aprendre a conviure amb la crítica, igual que fa la música, el teatre, el cinema i la literatura, disciplines en les quals la labor del crític forma part essencial de l’activitat. Per això, Falla Crítica ens pareix una publicació absolutament pertinent i, per única, imprescindible. Això sí, pensem que l’assentament d’aquesta publicació i el “respecte” del públic dependrà molt de la “legitimitat” de les plomes que elegisca la direcció per a fer els comentaris i de la relació que aquests guarden amb les falles jutjades.
No sembla lògic que un crític (Hernán Mir) faça una avaluació de monuments de seccions de les quals ell mateix és guionista, no pel fet que Mir no siga un personatge respectat en la literatura fallera i no puga jutjar amb objectivitat uns “contrincants”, sinó només per allò de la dona del Cèsar. És cert que el “gremi” de crítics és molt reduït, com també ho és en altres àmbits de la cultura, però associats a un treball que s’estén al llarg de l’any, normalment aquests exerceixen només de crítics i no s’involucren, almenys aparentment, en els projectes que jutgen. És una qüestió de difícil solució per a la direcció (quasi impossible), Però pensem que cal intentar cuidar certs detalls si es persegueix la credibilitat i la independència com a bé necessari en tota publicació que fa de la crítica la seua raó de ser.
En Falla Crítica també es troba a faltar un cert criteri unificador a l’hora de qualificar els monuments, probablement producte del necessari engranatge al qual es veu sotmés qualsevol publicació de nou encuny. Mentre que en algunes crítiques de Manolo Sanchis el referent màxim pareix la mítica falla de Regino Mas del 1947, de manera que cap falla actual passa del 3, per a Fernando Morales el referent sembla aquest mateix any i a la que considera “la millor” li posa notes màximes. Pareix rebre’s un missatge de “crítics durs” enfront de “crítics blans” i, encara que les dues tendències són igualment vàlides (una persona no sap més per ser més dur), òbviament pensem que Falla Crítica ha d’optar per un criteri a l’hora de posar les seues qualificacions, perquè, amb aquestes oscil·lacions, l’espectador està obligat a reinterpretar la puntuació a través de la “postura” del crític.
No dubtem que, a poc a poc, Falla Crítica trobarà el seu lloc. És només qüestió que el món faller s’hi acostume i assumisca que una mala crítica és possible sense que això signifique desqualificar l’obra d’un artista al complet. Paradigmàtic d’aquest desconeixement és l’article d’Armando Serra, qui, des d’una perspectiva aprofitada, en “La crítica de la crítica”, jutja els crítics sense argumentar sobre la qualitat i preparació d’aquests, sinó a partir de les seues tendències al canapé gratuït (els roïns) i al repartiment humanista d’entrepans (els bons).
Tono Herrero
Falla Crítica. La Cartelera Fallera del Día Después, València, març, 2005, 48 pàgines.
Al
llarg de la història han sorgit moltes publicacions falleres que de manera
encoratjada han buscat un lector que les seguira i una empresa que les
publicara, però que s’han perdut en eixe intent. Tanmateix, ja podem dir,
amb quatre números anuals darrere, que Falla Crítica ja no és d’eixes
i que ha trobat el seu lloc dins del complex món de les revistes falleres.
Potser el fet de ser l’única cartellera que es publica l’endemà de la festa
i, a més, el fet de tindre la singularitat de dedicar-se a la crítica dels
cadafals, és allò que l’ha consolidada.
Falla Crítica 2005 continua sent un gran projecte que destaca per la immediatesa i per l’originalitat d’una idea que fins ara ningú no havia posat en pràctica. Es nota que la plantilla de col·laboradors treballa seriosament i a peu de falla. Les cròniques de Moisés Domínguez, Mikel Pagola i Ernesto Gómez ens acosten d’una manera sintètica a allò que ha sigut la festa, la pólvora o les cavalcades. El sentit crític i reflexiu de Gil Manuel Hernández, Miquel Àngel Gascón, Moisés Alarcón o Rubén Tello, resulten del tot aclaridors i ens fan vore la festa des d’un angle més plural i enriquidor. Les valoracions de Manolo Sanchis de la secció d’argent de les falles o l’acostament de Joan Castelló i Paco Pellicer als cadafals infantils ens proporcionen una lectura d’una part de la festa no sempre reconeguda. I finalment, per descomptat, cal destacar la tasca dels redactors i col·laboradors que recorren el cadafal per analitzar-lo i puntuar-lo.
Però, sens dubte, allò que es troba a faltar, després de quatre anys, és que els col·laboradors continuen repetint-se en la crítica de diversos cadafals, de manera que hi ha pàgines senceres que estan fetes per un únic autor, la qual cosa lleva en part pluralitat a les reflexions crítiques que s’hi inclouen. A més, potser per a propers números es podrien tindre en compte nous aspectes que l’enriquiren, com ara més col·laboracions gràfiques, alguns escrits literaris que il·lustren la publicació, alguna entrevista que enriquisca l’anàlisi crítica de la festa o algunes opinions d’artistes falleres que no estiguen en actiu i puguen avaluar amb rigor artístic l’exercici faller.
En definitiva, Falla Crítica 2005 continua sent una revista impagable i que necessàriament s’ha de llegir per fer una bona digestió fallera després de cada exercici. Continuem esperant que passe la festa per enriquir-nos amb les seues valoracions i per comparar allò que cadascú pensem amb el que diuen els seus col·laboradors. Però no hem d’oblidar que cada any s’ha de superar el projecte inicial, eixamplar-lo i renovar-lo. No dubte que eixa és la idea del seu director i creador, i que de segur que per a properes edicions ens sorprendrà amb novetats. Mentrimentres allí estarem esperant-la novament quan en passar el 19 de març de 2006 ens acostem al quiosc per demanar-la i fer-la novament nostra.
Lluís Mesa
Falla Crítica. La Cartelera Fallera del Día Después, València, març, 2006, 46 pàgines.
En aquest el seu cinqué any de camí, la “cartelera fallera del día
después”, que així és com es defineix esta publicació de format menut i
d’edició anual, arreplega la crònica més rellevant de la setmana fallera,
prestant especial cura a la relació de premis atorgats per la JCF.
Entre els seus col·laboradors, la crònica de Moisés Domínguez “El año del triplete y el incendio”, que obri la present edició, recorda els èxits, fracassos i anècdotes més significatives: del passeig triomfant de Nou Campanar, fet que pareix haver-se convertit en una rutina, al sobtat desengany de Convent, sense deixar de referenciar l’anecdòtic intent d’incendi de la falla de la plaça de l’Ajuntament.
Cal referir les anotacions monogràfiques que s’articulen entorn de dos atractius temes. El primer, “Motores en marcha para Fallas muy digitales”, per Mikel Pagola, arreplega una breu però completa crònica pirotècnica, en la qual repassa les mascletades i els castells disparats en les Falles del 2006. El segon, “Passeig per uns ninots especials”, per Miquel A. Gascón, realitza un recorregut crític per les figures més significatives que vam poder estimar o reprovar en l’última exposició del ninot, sense deixar escapar el morbo suscitat per la famosa escena del consolador de l’artista Toni Fornés.
En apartats subsegüents, tots els monuments de la secció especial, així com els més significatius de categories inferiors, queden sotmesos a l’anàlisi dels més destacats crítics sobre el món de les falles. Els comentaris i juís d’estos redactors-col·laboradors serveixen per a confeccionar un rànquing esquemàtic de puntuacions concedit als monuments de màxima categoria. Estes apreciacions queden complementades, a més, en la secció “El Fallómetro”, amb una sèrie d’enquestes realitzades per “El Turista Fallero” prenent en consideració els principals fòrums d’opinió sobre el tema.
Tal com ens té acostumats l’editorial Bayarri, premis, resultats, opinions i articles s’enriqueixen amb una acurada selecció fotogràfica, circumstància que acosta el lector a la realitat fallera més immediata. D’altra banda, aquestes seccions vénen acompanyades per uns altres blocs complementaris molt variats i dotats sovint d’una forta dosi de crítica reivindicativa, davall la qual subjau una clara exigència de dignificació dels valors més propis de la festa. “El Protestón Fallero” i els comentaris de Sanmir en “El Huevo de Colón” i “L’Infern” són alguns dels exemples més clars.
Antoni Colomina Subiela
Falla Crítica. La Cartelera Fallera del Día Después, València, març, 2007, 48 pàgines.
Any
rere any veiem en els mitjans de comunicació com els cuiners i restaurants
més importants del món reben les famoses estreles Michelin. En el festival
de cinema de Sant Sebastià s’atorga el premi de la crítica al millor film.
També podem llegir en el periòdic l’opinió d’un crític sobre la peça de
teatre que van fer ahir a l’Olympia. Si no sabem quin videojoc de la Wii
comprar al nostre fill pel seu aniversari, podem consultar les revistes
especialitzades en entreteniment electrònic. I des de fa un temps, fidel a
la seua cita després de la cremà, sabrem quina és la millor falla de
València gràcies a Falla Crítica.
Aquesta publicació anual és el referent (en paper) de la crítica fallera especialitzada. Es l’única revista dedicada en exclusiva a realitzar aquesta tasca i “normalitza” un aspecte fonamental de la festa que desencadena les passions i les polèmiques més enceses. Pionera com a revista de crítica del monument faller; és justament aquest caràcter innovador i primerenc, unit a un públic objectiu extremadament reduït i una certa precarietat de mitjans les causes dels defectes i mancances de les seues pàgines.
El factor clau i determinant de Falla Crítica és el seu format. Tal és la importància de la seua ínfima grandària que condiciona la resta dels aspectes millorables. No és possible que en una revista tan petita es puga analitzar amb un mínim d’extensió raonable monuments que tenen molt paràmetres a avaluar.
Quant a les crítiques en si mateix, és sorprenent veure la disparitat de criteris i tipologies que hi ha. Si bé és veritat que cada persona té la seua visió i opinió d’allò que observa, no és possible que, per exemple, en la crítica de Pizarro-Ciril Amorós es troben perles com “composición piramidal con remate adelantado en escorzo frontal parapetado por dos contraremates laterales que arropaban el conjunto” (sense aire que ens hem quedat per llegir-ho tot d’una) i una altra parle senzillament dels ninots que són molt bonics i fan gràcia. Caldria unificar criteris (definir “estàndards” d’avaluació) d’acord amb una sèrie de paràmetres i afegir-hi finalment una avaluació per apartat i una qualificació global, numèriques les dues.
D’altra banda, ningú no s’ha adonat de les errades de càlcul en les qualificacions de la secció especial? La mitjana matemàtica es defineix com la suma de les puntuacions partida pel nombre d’avaluadors. Per tant, totes les falles han de tenir imperativament el mateix nombre de qualificadors!! Anem a veure: si dues falles tenen una puntuació de quinze en suma, tenint una d’aquestes dos crítics i l’altra tres, la primera sempre tindrà una mitjana global més gran... encara que es recalcule la mitjana amb menys crítics. Com és possible que un detall tan evident no s’haja tingut en compte?
Arran de l’anterior paràgraf algú em podrà dir: “però és que hi ha gent que participa en un monument en concret i per això no pot jutjar-lo”; completament d’acord. Ara bé, en quin jurat, mínimament seriós, participa una persona que està implicada en un dels projectes/pel·lícules/concursos com a avaluador? Us imagineu Woody Allen competint per l’Oscar al millor director i que aquell mateix any ell forme part del jurat del premi al millor director? Inacceptable.
Pel que fa a les crítiques “infantils”, aquestes haurien de ser realitzades per xiquets, l’igual que s’ha proposat moltes vegades per als jurats de JCF. A banda de dedicar, en ocasions, només dues paraules a una falleta, les anàlisis són realitzades des del punt de vista d’un adult, traslladant els criteris “grans” als infantils sense cap frescor ni innocència.
Si parlem de la resta de seccions de la revista, trobem els mateixos problemes abans esmentats: la pirotècnia, els altres circuits i la resta d’apartats sembla que hagen entrat apretadets i espentant com en el metro en hora punta. Si es vol parlar de tots els àmbits de la festa, haurien de tindre un espai propi digne i no ser un afegit per a intentar cobrir-ho tot.
Qui molt abraça poc estreny. Fins i tot en l’aspecte lingüístic. L’editor suposem que vol ajuntar tantes sensibilitats que tria una publicació mixta en castellà i valencià. No entenem açò. A diferència dels lectors d’El Turista (estrangers, turistes, valencians...), on es podria comprendre la situació, qui compra Falla Crítica la continuarà comprant encara que estiga tota en valencià, perquè és un públic molt especial i li té igual el “problema” dels idiomes, n’estem segurs.
En definitiva, Falla Crítica és un intent positiu de revista de crítica fallera que obre un camí ple de possibilitats i millores, però que es veu limitat pel seu format reduït, d’on deriven la majoria dels problemes que trobem en les seues pàgines. Des d’aquestes línies demanem un esforç a Bayarri perquè “alimente” i faça créixer la germana petita d’El Turista i li done un rang de revista de crítica especialitzada segons els cànons que marca aquest gènere.
Xavier Serra Escrich
Un aniversari sempre és motiu de celebració, i més si és tan
assenyalat com un centenari. La comissió de la Falla Fèlix Pizcueta-Ciril Amorós-Russafa va editar aquest llibre el 1999 per a recopilar el més destacat de la comissió des del seu naixement, prenent-se com a tal el primer any en què la falla
utilitza el nom actual.
El llibre va ser escrit per Ferran Martínez i García, faller de la mateixa comissió que va investigar tots els monuments plantats en la demarcació des del primer documentat fins a l’any 1999. El seu aspecte és el del típic llibret de falla de format menut, amb l’escut de la comissió en la portada i una maquetació senzilla en l’interior. El text comença amb una introducció de l’autor i una breu història la demarcació de la falla, on s’explica en una pàgina la formació de l'eixample noble de València. Després es dediquen tres pàgines a l’origen dels noms dels tres carrers que donen nom a la comissió, on es relaten les biografies de Fèlix Pizcueta i Ciril Amorós i una breu història del carrer de Russafa.
A continuació es pot llegir la història de la falla pròpiament dita. S'inicia amb comentaris dels emplaçaments del monument al llarg de la història i passa després a relatar els esdeveniments més importants que han passat cada any, començant pel 1888, any de la primera falla plantada a la demarcació de la qual s’han trobat documents. Segons s’explica en el mateix llibre, no consideren aquest any com el primer de la comissió, perquè tampoc estan segurs que siga la primera volta que es planta una falla en estos carrers. Això fa que buscaren una data més precisa, com és el moment en què la comissió pren el nom de Fèlix Pizcueta-Ciril Amorós, és a dir, el 1899. En cada any s’inclouen tant successos que hagen ocorregut dins de la comissió, com dades importants relatives al món faller en general (monuments plantats, noms de falleres majors de València, premis, entre d’altres). A més, el text s’il·lustra amb la majoria dels esbossos dels monuments plantats per la comissió. Per a acabar, s'ofereixen diverses taules que relacionen l’emplaçament del monument al llarg de la història, els noms dels presidents de la comissió i la llista d'artistes i lemes de les falles.
Aquest llibre és el resultat d’un bon treball d’investigació històrica, on, a més d’estudiar-se la mateixa Falla Fèlix Pizcueta-Ciril Amorós, s’han preocupat d’apuntar dades importants de la festa fallera en general. Això, juntament amb la ressenya històrica del barri, el fa una obra interessant per als investigadors de les falles de l’Eixample de València.
Carles Andreu Fernández i Piñero
Estem davant d’un llibre luxosament editat per l’Obra Social de Caja Madrid, tant en l’aspecte formal com pel que fa als continguts. El llibre es divideix en dues parts ben diferenciades pel seu contingut.
La primera part conté textos on Miguel Ángel Villena tracta temes tan interessants com ara per què cremem els valencians les falles, la descripció que n’han fet visitants i erudits il·lustres, i l’evolució de la festa des del moviment veïnal fins a l’estat actual.
La segona part és un recull de fotografies a tota plana i en color, obra de Fede Perex, que repassa diversos elements de la festa fallera ordenats segons el calendari de l’any faller des del punt de vista dels artistes fallers (amb fotografies del procés de construcció de falles i de la plantà), dels pirotècnics (amb imatges del seu procés de fabricació, i diversos moments d’una mascletà i d’un castell de focs d’artifici), dels elements que envolten l’acte de l’ofrena de flors (falleres, cistelles flors i músics), d’uns altres elements que envolten la festa com la il·luminació dels carrers (centrant-se en la comissió Sueca-Literat Azorín), i per últim, de la nit de la cremà (especialment de la falla de l’Ajuntament i de la dels carrers Ribera-Convent de Santa Clara).
Les fotografies van precedides per títols amb un toc literari que recorda les obres presentades al concurs de fotografia de la Junta Central Fallera.
Javier Mozas Hernando
Aquest CD-ROM és una nova proposta editorial en format digital per part de Publicaciones Bayarri, l’editorial d’El Turista Fallero. Es tracta d’una explicació didàctica dels actes representatius de la festa fallera, guiada mitjançant
unes il·lustracions de Josep Manuel Alares que representen cadascun dels moments: els treballs al taller, la plantà, la mascletà, l’ofrena, la nit del foc i la cremà. Cada secció conté el text explicatiu (en castellà, anglés
i francés) i un vídeo breu que sintetitza els moments clau i està acompanyat per una veu en off que l’explica. A més a més, integra un glossari de termes de la festa, fotografies de les falles municipals i un joc interactiu.
Fernando Morales
Estem davant una nova i fructífera col·laboració entre la periodista i especialista en temes festius María Ángeles Arazo i el fotògraf Francesc Jarque, aquesta vegada, amb les Falles com a centre. El llibre, acuradíssim en la presentació i
extraordinari pel que fa a la qualitat de les fotografies, repassa els elements fonamentals que conformen la festa de les Falles: el llibret, la Junta Central Fallera, els ninots, el Gremi d’Artistes Fallers, la comissió de falla, les devocions,
la música, la indumentària, el folklore, la plantà, els bunyols i la cremà. Arazo, amb la seua coneguda prosa, planteja un acostament generalista dirigit al gran públic, on tracta de fer-li arribar les sensacions que les Falles
produeixen, pretensió reforçada per l’expressivitat i les propostes del material fotogràfic. Per aquesta raó, no es tracta d’un obra exhaustiva, ni en els continguts —es detecten algunes omissions rellevants— ni en la bibliografia, on falten
títols importants. De la mateixa manera, s’han obviat els elements conflictius que la festa fallera conté, a favor d’una visió un tant idealitzada i bucòlica, més acostada al llibre per a consum turístic i dels incondicionals que no a l’interés
d’un lector crític. Llegint aquest llibre hom arriba a tenir la sensació que, possiblement al marge de les edicions institucionals, cal publicar un obra que implique un acostament crític i alternatiu a la integritat de la festa fallera, per tal
de matisar l’excés de rosa amb tons negres i grisos, consubstancial a tota manifestació cultural. Amb tot, el lector mitjà té en Fallas, delirio mediterráneo —aquest títol és ben expressiu—, alguna cosa més que una col·lecció de clixés i
tòpics, ja que es tracta d’un treball ben fet per bons professionals del periodisme valencià en una línia de divulgació i engrandiment de les Falles.
Gil Manuel Hernández
Domínguez, Moisés, Fallas de Primera, València, Federació de Falles de Primera A, 2005, 232 pàgines.
L’experimentat
periodista Moisés Domínguez, qui des de fa més de quinze anys coordina la
secció “Fiestas y Tradiciones” de Levante-El Mercantil Valenciano i
és responsable, a més, dels seus extensos suplements especials de Falles, ha
redactat el llibre Fallas de Primera, dedicat a repassar la història
de les falles de la “categoria de plata”, la primera A. Sota l’encertat
títol del llibre, editat per la Federació de Falles de Primera A, hi ha la
primera gran recopilació històrica de la secció clau en la promoció i
desenvolupament tant dels grans artistes fallers com de les comissions
cridades a ser alguna cosa en la secció Especial. en tot cas, tal com estan
les coses hui en dia pel que fa a les grans proporcions dels cadafals, la
secció primera A té consistència i rellevància per si mateixa, ja que,
d’alguna manera, ens mostra una sèrie de falles més acostades a la dimensió
humana i al passat grandiós de la mateixa festa. Com a matisació, caldria
recordar que, encara que el llibre s’intitula Fallas de Primera, en
termes estrictes la secció primera A fou creada el 1968, però l’obra recull
la realitat de la precedent secció primera i, en general, sols es refereix a
les falles grans, no a les infantils. Partint, doncs, de la inexcusable
importància d’aquesta secció, Moisés Domínguez emprén un exercici de
documentació intensiva i extensiva, que es combina amb un plantejament
expositiu on es barreja la lògica cronològica amb la lògica temàtica,
abordant-se en diverses seccions temes com la geografia fallera, els premis,
els artistes, els temes tractats o les comissions. Com és habitual en les
produccions de Moisés Domínguez, el llibre conclou amb un prolífic sumari de
dades estadístiques referides a les trajectòries de les diverses comissions
que han militat en primera A.
Llegint el llibre hom s’adona que, com ens ha passat a d’altres amb les nostres publicacions, aquesta és només la primera peça de la història de la primera A. En la seua obra Domínguez en posa els fonaments, és a dir, posa ordre, aporta dades, aclareix tendències, destaca artistes i obres cabdals. Raó per la qual hom pot esperar que el mateix autor puga en un futur aprofundir la tasca ja encetada. Com el mateix Domínguez afirma: “La información aquí escrita no pretende ser cerrada ni mucho menos. Es susceptible de ser enriquecida paulatinamente con la aportación de más y más datos.” Dades, evidentment, no hi manquen, i si amb la seua perícia periodística pot arrancar, a més, molts testimonis directes dels protagonistes de la secció, alguns dels quals ja s’apunten com a fruit d’algunes entrevistes, és esperable que el resultat serà de gran utilitat per al coneixement de la festa fallera en general.
En l’apartat de les fotografies que s’inclouen en el volum apuntem només que la qualitat no està a l’altura de l’esforç investigador de l’autor. Potser per problemes d’impremta i de rapidesa en l’edició, de les 284 fotografies reproduïdes, sols en 3 s’especifica la procedència i en la majoria es fa referència només a la comissió, però no a l’artista. En tot cas, amb l’edició de Fallas de Primera comença a fer-se realitat allò que alguns reclamàvem fa ja alguns anys: que una vegada feta la història general de la festa, en la qual, per cert, també va col·laborar Moisés Domínguez, amb aquella Historia de las Fallas editada pel seu diari, era ja hora d’abordar les històries parcials i temàtiques de la festa: les falles infantils, les biografies d’artistes fallers, la literatura fallera, els ninots indultats, les falles de primera, entre d’altres. Afortunadament per a la historiografia fallera, aquesta tendència ha anat consolidant-se i cada volta més nous investigadors se sumen a la tasca d’aprofundir en una festa que com més s’examina més rica es revela en les seues fonts documentals.
En suma, hem d’agrair que autors com Moisés Domínguez dediquen les seues hores fora de la faena a interessar-se per la festa de les Falles. Si, a més, aquestes produccions es conegueren més enllà dels cercles habituals fallers, encara seria molt millor, ja que, com novament es torna a demostrar en Fallas de Primera, l’acostament a la realitat històrica de les Falles implica un major coneixement de la intrahistòria i microhistòria de la ciutat i del país, un coneixement que, en temps de mercantilisme atemporal i “apolític”, ens resultaria a tots d’una gran utilitat.
Gil Manuel Hernández i Javier Mozas
No
sé on vaig llegir que el mètode científic és una mena de brúixola en la qual
el saber no es produeix automàticament, però evita sucumbir als prejuís. I
és millor començar així per evitar l’habitual acudit sobre l’abús de bunyols
en mal estat o respirar amb excés el fum de la pólvora com a producte
dopant, perquè el llibre Fallas de Valencia no és més que una
successió de tòpics i prejuís. Algú va perdre la brúixola pel camí. Estrany
producte aquest Fallas de Valencia, en mans d’un professional com
José Manuel Romeu, que ha donat mostres en nombroses ocasions del seu bon
fer editorial. Quan el 1990 es va editar el llibre Historia de las Fallas,
Antonio Ariño ja vaticinava que molts dels seus continguts estaven in
statu nascendi, encara que, a la vista d’aquests resultats, la
investigació fallera ha d’estar ja in status morendi.
Com tota obra col·lectiva, cada especialista aborda una qüestió de temàtica fallera i no sap si optar pel didactisme per al visitant o la profunditat per a l’aficionat, encara que seria més raonable dir que, en general, no sap.
El llibre arranca amb el treball de Rafael Contreras sobre els cartells de Falles. No posaré en absolut en dubte l’aportació de Contreras a aclarir la història del cartellisme festiu a València, però resulta dolorós en els últims anys veure com reprodueix una i altra vegada el mateix treball, ja vist en la Historia de las Fallas del Levante, en el seu llibre Los carteles de Fallas de Valencia i en part de la seua tesi doctoral sobre el cartellisme valencià. El retalla, que no enganxa ni repassa, comença a jugar males passades al text: paràgrafs d’una sola frase amb dades soltes i extemporànies (fins al moment desconeixem la importància que té per al cartell de Falles que el 1929 el mestre Serrano componguera El faller), reproduccions literals de mig foli de notícies dels anys vint per a un text de només dues pàgines que se suposa introductori o una suposada anàlisi en mitja pàgina de la iconografia fallera que, davant d’algunes evidències, produeix hilaritat. Els informe, per si no ho sabien, que el foc està present en els cartells de Falles en forma de flames i la pirotècnia, en forma de coets, traques o carcasses. Encara sort!
Després d’aquestes dues pàgines d’introducció, i en línia amb allò que va fer Contreras per a l’obra del Levante (que he tingut molta cura de no consultar a fi que la sang bulla en la justa mesura), un seguit de biografies de cartellistes. Circumstància que fa aquesta part més sospitosa de refregit literari pel fet que en el repàs dels diferents cartells i artistes que els han fet en les seues diferents èpoques no s’ha tingut la decència d’incloure’n alguns dels últims anys. Per a un llibre publicat el 2007, l’últim cartell referit és el del 1999, i això que el mateix Contreras, encara que no molt content amb el resultat, va guanyar el concurs de l’any 2000.
Per a culminar el punt principal d’aquestes 50 primeres pàgines del llibre, la ja clàssica autoinflamació de Contreras respecte a la seua pròpia obra i al seu cartell del 1982: “exultante eclosión de tintas multicolores que, fugitivas de una renovada caja de Pandora desbordan los límites del soporte”. Almenys, Rafael Contreras no pot enfadar-se amb el qui li ha fet la crítica. S’agraeix que, en contra del to general dels seus companys de viatge, no comença dient que l’origen del cartell es perd en la nit dels temps. No concep un Neardental amb la linotípia.
El segon treball és sobre el monument i porta la firma de Jesús Ovejero Olmeda. “La palabra Falla etimológicamente significa fuego”, bon començament. Desconec la mania d’alguns investigadors a buscar, ja que el foc és connatural a la vida de l’home, una suposada relació d’origen entre les Falles de València i l’adoració al foc dels caldeus. I ací estem, durant dues pàgines, repassant qualsevol que ha dit “foch” o “falla” o “fácula” alguna vegada. Conclusió d’aquesta sensata anàlisi? L’origen de les Falles es perd en la nit dels temps. Feta la introducció, és hora que entrem en matèria: “la fiesta de las Fallas puede ser comparada con el efecto que hace una bomba al caer en el suelo y estallar”. No hi ha res com la mesura en la comparació. Després de la bomba, un repàs, any rere any, que faria les delícies de la base de dades de Moisés Domínguez, si no la rebenta abans.
Entre els anys 1856 i 1899 s’anomenen TOTES les falles plantades a la ciutat de València. Com que, aplicant aquest criteri, l’autor necessitaria un volum de l’Espasa Calpe per a acabar la seua història, després de dos paràgrafs de farciment, entre el 1899 i el 1939, ja només ens quedem amb la llista de premis. A partir de l’any 1939, només tenim ja la llista de premis de la secció primera o els primers premis de les diferents seccions. Després de la tirallonga, la dècada dels huitanta i noranta, de tot just set pàgines, l’article culmina amb l’explicació de la utilització de la informàtica per a la tècnica fallera (però no parlàvem de premis?). Per a l’antologia, citant un article del 2004 de Moisés Domínguez sobre el procés de generació d’estructures 3D, es diu: “el proceso arranca de la confección tradicional […] a un programa, en el que mediante la aplicación de proyecciones, se procede a realizar los no menos tradicionales cortes […] —las siempre conocidas lonchas”. Conclusió: o la R+D fallera és una merda o en Falles la tradició es consolida en dos anys. Cronologisme, descripció benèvola, desequilibri en la profunditat dels continguts caracteritzen aquest treball que abraça fins als artistes fallers i ens situa, amb estranya mescla d’alleugeriment i suor freda, en la pàgina 154.
“El valenciano es un pueblo que labora, crece y sueña en compañía del Mediterráno y su plácido clima. Todo perfumado por el perenne azahar, junto al apacible sol”. La veritat és que les primeres frases de cada un dels articles formen per si mateixos una apoteosi. Què pot desitjar un valencià de bé després de llegir aquesta acurada introducció de José Enrique Ferriols Monrabal? Ha de ser connatural als valencians: quan olorem la perenne flor del taronger al costat del plàcid sol en companyia de la Mediterrània, ens vénen unes ganes de llançar petards que fa anar tot per l’aire.
L’índex d’aquesta part, “Los orígenes del fuego”, ja fa por. I la por es converteix en realitat. Bàsicament, l’origen del foc es perd en la nit dels temps, sense oblidar que els indis, els egipcis i els xinesos també hi tingueren alguna cosa a veure. Això sí, pel mètode deductiu, podríem concloure que els caldeus no llançaven petards.
Després arriba el torn de la pólvora en les festes de València. Tots tenim en els nostres treballs quelcom de l’anomenada intertextualitat. És a dir, que tots ens plagiem a nosaltres mateixos, però si allò del refregit en el cas de Contreras és una sospita, ací és un reconeixement i una invitació. Cite: “[…] recientemente salió al mercado un libro titulado Valencia, marzo y fuego, del que soy autor. […] Considerando interesante para el tema que nos ocupa, muchas de las noticias que en el libro se recogen […] Escuchen lo que, textualmente, se recogía en la prensa a primeros del siglo XX”. Espere que Romeu siga l’editor del llibre de Ferriols Valencia, marzo y fuego! Dos fulls de notícies entre el 1901 i el 1912 són culminades amb una sola pàgina que abraça des del 1932 fins al 1987, que a més té pinta de ser un breu article reconstituït, refregit i afegit, que comença amb la sospitosa frase “Las manifestaciones pirotécnicas, qué duda cabe, han estado siempre presentes en las festividades más significada de nuestras fiestas”. Al lector li entra el dubte sobre què és allò que estava llegint des de fa trenta pàgines, ja que és necessari recordar-nos que les manifestacions pirotècniques estan presentes en la festa. Mentrestant suposem Moisés Domínguez retorçut de gust amb les taules i referències a empreses, anys i total de disparades efectuades. Definitivament, amb aquest llibre, Moisés Domínguez necessita Deep Blue per a seguir el ritme. La part de la pólvora en les Falles de València, inclosa les seccions “Conozcamos otros países”, de sis pàgines, i “Otras regiones de España”, de mitja —de mitja pàgina, sí—, transita boirosa fins a la pàgina 215.
Els llibrets van a càrrec d’Alícia Palazón i Artur Ahuir, i la qualitat literària i de l’organització de la informació pugen prou. Una introducció situa en perspectiva què és el llibret, una visió històrica que comença el seu discurs a mitjans del segle xviii i deixa els caldeus, indis, egipcis i atlants diversos i la nit dels temps sense un mal llibret que emportar-se a la boca. Aquest capítol, si bé presenta una correcció estilística i estructural, apareix llastat per una excessiva focalització en el model de llibret tradicional i en el reduït món literari que envolta la societat Lo Rat Penat, a la qual tan vinculats estan els autors del text. El problema d’aquest capítol sembla d’omissió, ja que s’obvien els intents de renovació del gènere i les noves veus i iniciatives aparegudes en els últims anys. Es clou aquest apartat amb un anecdotari, per fi, ressenyat com a tal (atesa la impressió que hem acumulat fins ara que tot allò que hem llegit en els capítols anteriors no és més que un anecdotari gegant).
Arriba l’hora de la música. Ser un bon músic no garanteix ser un bon escriptor, ni saber explicar bé un episodi històric. De fet, alguns amics sostenen que ser director del Conservatori José Iturbi tampoc no és garantia de ser un bon músic, però això és una altra història. Per a la nostra antologia de primeres frases: “Los orígenes de la música són desconocidos”, ens diu Salvador Chuliá. Hi afegim nosaltres, per si vostés no ho entenen, acostumats com estan a la literatura d’estil faller: més o menys el que vol dir Chuliá és que el seu origen es perd en la nit dels temps. Sabem també que els primitius se’n servien per a coses incertes, però desconeixem la relació dels caldeus amb la música. Després d’una altra —i en van...!— vaporosa introducció, un article sobre la música religiosa. Comprove de nou la tapa del llibre... Fallas de Valencia, mentre observe curiós els programes de concerts de la missa d’infants i els cartells de la festa de la Mare de Déu. Després es queixen que Tom Cruise faça una barreja de la Setmana Santa i les Falles en les seues pel·lícules. Com el llibre es venga als turistes, qualsevol dia ens cremen en una pel·lícula la Mare de Déu i se’n farà una de grossa. La música de banda, supose que la d’autèntica importància en el món de les Falles, mereix l’increïble extensió d’una sola pàgina, de la qual mitja és un acudit d’un suposat diàleg entre el mestre Serrano a compte de la creació d’El faller. Inenarrable l’epíleg en el qual l’“himno [...] suena en los acontecimientos más majestuosos de la Valencia de todos los tiempos” i en el qual encara tenim un lloc minúscul per al Titi, Bernardino i el seu grup i Vicente Ramírez. De lectura imprescindible.
Mentre arribem a la pàgina 286, molt més curt i concís és l’article de Manuel Camarasa sobre el folklore i la dansa, que ara mateix desconec quina relació intrínseca tenen amb la festa de les Falles, llevat que els qui els ballen solen formar part de comissions falleres. Camarasa demostra coneixement del tema i problemes amb el llenguatge. En l’epígraf “Les albaes” diu textualment: “les albaes [...] constituyen una especie típica del cant valencià. [...] Esta clase de albaes se diferencia clarament de otra clase de albaes valencianas [...], que constituyen un género diferente”. Res no hem sabut ja d’aqueixa “otra clase de albaes”.
Arriba el torn de la indumentària i, en primer lloc, hem de reconéixer a María Ángeles González Gudino, personatge d’antípoda ideològica però de vertader amor a la cosa, l’honestedat de dir: “El interessante tema de la indumentaria valenciana se escapa a mis escasos conocimientos”. A partir d’ací, la culpa de la falta de profunditat, o la impressió que alguna mà amiga haja pogut ajudar la bona d’Ángeles González, ja no és responsabilitat seua. Perquè o la senyora Ángeles González és molt modesta o la seua escapada de coneixements no pot ser tan extensa per a controlar un vocabulari tan específic com ara “floc”, tela de tipus “batista”, “entredoses”, “festones”, “lorzas” i uns altres termes per l’estil.
Després, supose que ja de la seua ferma mà, podem saber que, als quatre anys, González Gudino era fallera i en els anys cinquanta ja es veia major. Crec que és millor no continuar, perquè si Roland Barthes alçara el cap per veure què han fet amb el puctum, li dóna una sorpresa. No saben què és el puctum de Roland Barthes? Jo els ho dic. El puctum es perd en la nit dels temps, encara que els caldeus, que desconeixien la fotografia, tenien per costum recordar les cares de la gent i, sobre això, generar uns records a través de la imatge, independentment de la veracitat dels fets. I és el que ha fet González Gudino, reconstruir una història a través de les fotos de sa casa. No deixa de ser encomiable i honrat, però no és seriós. L’afició a comptar en qualsevol obra sobre festes amb María Ángeles González Gudino crec que al final no beneficia a ningú, perquè sembla que els uns van a la recerca d’una subvenció segura “per ser vós qui sou” i la senyora Ángeles González acaba escrivint sobre qualsevol tema que li posen per davant, encara que hi haja especialistes i professionals a qui és evident que el tema no escapa als seus coneixements.
Manuel Andrés Zarapico fa una curta introducció a l’Ofrena. La veritat, a les altures de la pàgina 321, s’agraeix. De primer la lleugeresa (només 21 pàgines), després la qualitat. Ordenat, divulgatiu, informatiu. Bé. Es nota que Zarapico és un professional. No entra en anàlisis que, per a nosaltres, perillosos elements de l’orbe de l’esquerra, són essencials: per què una Ofrena a la Mare de Déu en una festa en origen no religiosa, sistemes de determinació de control i poder, desfilada monumental d’adhesió indestructible a una religió que, si bé majoritària, s’emmarca en un Estat aconfessional i un altre tipus de connotacions lligades a la historiografia marxista. Però açò és quelcom que no podem evitar, que per a això ja tenim Gil Manuel Hernández, i en aquests temes el fervor dels valencians ja saben que ho pot tot.
Queda per al final l’antologia de les antologies. Tots aquests orígens perduts en la nit dels temps, tots aquests caldeus que s’han passat mitja Història (i mig llibre) fent coses rares, no saben que la clau rau ací, a la mateixa València: “En el origen de la historia de Valencia fue el agua y luego fue la tierra, de la tierra y el agua nació el barro de nuestra barraca. Después creció el árbol y por último brotó el fuego, el fuego al árbol quemó; y así resultó que del agua, de la tierra, del árbol y del fuego nació la mujer valenciana”, text de Begoña de la Concepción sobre el paper de la dona en la festa.
Cecil B. DeMille deia que una bona pel·lícula havia de començar amb un terratrémol i des d’ací, cap amunt, però amb Begoña de la Concepción es va quedar curt, però molt curt. Es fa impossible qualsevol anàlisi seriosa, o irònica, sobre aquesta part del text. De nou, inenarrable.
Acabat el llibre, van córrer rumors que algú per fi va donar un bon consell sobre aquest tema a José Manuel Romeu i la difusió del llibre ha sigut, si més no, limitada. No sabem la veritat de l’assumpte, però esperem que Romeu tinga major sort en el seu següent projecte.
Enric Ombravella i Farigola
Fallas de Valencia 2002, València, Junta Central Fallera, 2002. [CD-ROM]
Recopilació, en format digital i en ordre cronològic, dels vídeos dels actes fallers organitzats per la Junta Central Fallera en l’exercici faller 2001-2002: cavalcades, Exposició del Ninot, Cant de l’Estoreta, premis de carrers il·luminats i
adornats, falles de l’Ajuntament i premis de la secció especial, amb una ampla mostra dels vídeos dedicats als actes de les falleres majors i les corts d’honor en el primer dels dos CD-ROM. La majoria dels vídeos només presenten imatges, no tenen
ni veus ni textos que expliquen allò que es veu. S’ha d’assenyalar el tracte marginal cap als premis de falles infantils de la secció especial respecte de les falles grans. En resum, és el mateix contingut que el CD-ROM editat l’any anterior,
però amb diferent presentació.
Javier Mozas
La recopilació de dades i la reunió d’aquesta informació en un llibre resulta sempre una tasca molt interessant. En aquest volum la intenció de transmetre tots aquests coneixements, dades i anècdotes es reconeix i
s’agraeix.
El llibre, encara que estructurat en tres parts, es divideix per capítols amb punts desenvolupats de manera breu, la qual cosa en fa la lectura senzilla i en cap cas pesada. Ideal, per tant, per a la gent a qui d’entrada puga espantar el grossor de l’exemplar. A més, té un bon nombre de fotografies, que faciliten molt fullejar-lo.
Segons expliquen els autors en el pròleg del llibre, la idea d’escriure’l va sorgir per la coincidència entre ells i també a partir de la proposta de Vicente Muñoz Quiles per a fer un treball commemoratiu dels setanta anys de Radio Valencia (emissora impulsora de les falles infantils).
El llibre es divideix en tres parts. La primera, firmada per Manolo Sanchis Ambrós, parla de la presència activa dels xiquets en el naixement de les falles, fent un repàs dels orígens, dels antecedents i de la història fallera infantil durant l’època de la Segona República.
L’evolució de les falles infantils, comissions i artistes, des de l’any 1941 fins al 2000, és analitzada en la part central del treball per Joan Castelló Lli.
La part final, escrita per Hernán Mir Serrano, arreplega les biografies dels artistes i veus relacionades amb les falles infantils.
Els peròs a Fallas infantiles. Juego y tradición: l’omissió o oblit d’artistes de falles infantils, la qualitat d’algunes imatges i la maquetació. Un exemple del desencert en la maquetació són els peus d’algunes fotografies, que estan col·locats sobre les mateixes imatges.
Tret d’aquests xicotets detalls, el llibre resulta interessant, amé i de fàcil lectura.
Per cert, el volum va desaparéixer de les estanteries de les llibreries sense que ningú ens poguera aclarir el perquè. Açò, evidentment, fa difícil adquirir-lo.
Paco Pellicer
Ibáñez Ferriol, Manuel J., Fallas: ven a vivirlas, València, Albufera Literaria, 2002, 123 pàgines, ISBN 84-931859-4-9.
Manuel J. Ibáñez, periodista i faller de la comissió
de Palleter-Erudit Orellana, és l’autor d’este llibre en format menut on
pretén contar al forà com és la festa de les Falles. Per a fer-ho, posa en
boca d’un ninot l’explicació dels elements més rellevants de la festa, com
ara la construcció del monument, la plantà, la pirotècnia, la
indumentària, l’Ofrena de Flors, la cremà i l’ambient faller al
carrer.
Com a text divulgador de la nostra festa, és lògic que vulga donar-ne una bona imatge. Ara bé, el llibre Fallas: ven a vivirlas mostra unes Falles plenes de tòpics, quasi perfectes i molt idealitzades, tant que en alguns passatges sembla no ajustar-se a la realitat, per desgràcia no tan magnífica. Amb la lectura de l’obra, el turista pot imaginar-se que tots els ninots estan perfectament fets, quan una visita a l’Exposició del Ninot dóna mostra del contrari, o que durant la setmana fallera l’ambient al carrer és de fallers divertint-se sanament, obviant la gent que crema papereres i embruta certs barris del centre històric de València. Mentrestant, de crítica hi ha el rebuig a la repetició de ninots amb el mateix motle i pràcticament res més.
Quant a la lectura del llibre, es fa molt fluida tant per l’amena redacció com per la tipografia gran amb la qual està imprés. Sobre la primera, cal dir que el text és sobretot descriptiu, llevat d’alguna conversa entre el ninot narrador i una persona, i carregada d’adjectius que exalten les bondats de les Falles. Les explicacions dels actes o elements fallers són fàcilment comprensibles per al profà per estar en un llenguatge molt pla, encara que en molts casos no hi aprofundixen massa. Ara bé, com a part negativa de la redacció, hi ha alguns errors de puntuació (per exemple, posar un punt darrere d’un signe d’exclamació) i d’accentuació, a banda d’alguna incorrecció lèxica, com l’ús de la paraula “étnico” parlant del zoològic quan el terme és aplicable només a persones.
En definitiva, de l’obra caldria concloure que com a introducció a les Falles per al turista no està malament, ja que dóna un visió general de la festa que abraça molts aspectes, encara que la festa no es tan extremadament fantàstica i meravellosa com la mostra en les seues pàgines.
Carles Andreu Fernández
Tormo Ases, Julio, Falleras mayores de Valencia. 1931-2005, València, Ajuntament de València, 2005, 809 pàgines.
Falleras
mayores de Valencia
és el clàssic llibre de luxe, d’acurada edició i difícil transport, que sol
editar l’Ajuntament de València. Una peça desbordant de dades i de caràcter
enciclopèdic que en aquest cas centralitza la seua atenció en la història de
les falleres majors de València.
El llibre s’articula cronològicament, de manera que cada any configura una unitat en si mateixa. Dins d’aquesta estructura l’autor comenta aspectes paral·lels respecte a l’elecció de la fallera major i a l’any faller en general, mentre que el gros de la informació sorgeix del format d’entrevista amb què l’autor dóna la paraula a cada fallera major per a conéixer en primera persona les sensacions i les vicissituds dels regnats fallers.
Naturalment, aquesta estructura acaba donant una versió acrítica sobre la figura de la fallera major i evita aprofundir en qualsevol aspecte mitjanament analític sobre l’evolució del personatge, sens dubte, més mediàtic i destacat de la festa de les Falles. D’altra banda, també és obvi dir que tampoc és aquesta la intenció d’un autor que sempre ha defensat la cara amable i clàssica de “la nostra fallera”.
Sent nosaltres molt crítics amb la figura de la fallera major de València tal com és concebuda en l’actualitat —el ja tòpic “fallermajorisme”— i atés que Julio Tormo és un dels seus adalils mediàtics més assenyalats, no esperàvem d’aquesta publicació grans novetats a banda d’una sèrie de llocs comuns sobre l’emoció, l’orgull de sentir-se elegida, les llàgrimes de l’Ofrena i el llarg etcètera que el lector avisat deu haver endevinat perfectament. No obstant això, a banda de tot açò, que ho té i en quantitats industrials, i a falta d’una profunditat que el mateix format evita, el llibre destil·la la professionalitat periodística de l’autor, que demostra conéixer el mitjà, i ajuda a descobrir noves dades més o menys “anecdòtiques” sobre la figura de la fallera major i l’exercici faller a què es fa referència.
En definitiva, per als aficionats al mitjà “fallermajorista” i els seguidors de la manera dolça de fer periodisme de Julio Tormo Falleras mayores de Valencia és un llibre que no pot decebre’ls per la qualitat d’edició i contingut que té dins del seu estil. No obstant això, per al qui vulga buscar una anàlisi més profunda sobre la figura de la fallera major de València, segurament se l’haurà d’escriure ell mateix, perquè el llibre de Julio Tormo pot ser un bon cabal d’informació, però es queda en la superficialitat més típica de l’hagiografia laudatòria general de la figura de la fallera major de València.
Antonio Herrero
Falles de Valencia 2001, València, Junta Central Fallera, 2001. [CD-ROM]
Dos CD-ROM inclouen els vídeos de l’exercici faller 2000-2001. El nou format digital permet la possibilitat d’accedir directament als fragments en els quals està dividit: des de l’elecció de les corts d’honor fins a la cremà, passant
per les exaltacions, la plantà dels monuments i l’ofrena de flors. Tot, agrupat en un índex interactiu per ordre cronològic. Dels vídeos destaquen els dedicats a les falles de la secció especial. L’inconvenient és que els vídeos tenen una
qualitat baixa i en molts fragments es troba a faltar textos o veus que explicaren les imatges.
Fernando Morales
La recentment creada federació de comissions de la categoria primera A va llançar, amb motiu de la inauguració de la primera mostra de ninots al carrer, una publicació en format digital per a donar a conéixer la nova entitat i les seues activitats.
El compacte conté, agrupats en cada una de les deu comissions que componen la federació, les dades històriques de cada una de les falles: allò més rellevant succeït des de la seua fundació fins a les activitats que fan actualment. També, en alguns casos, recull anècdotes i esdeveniments importants que han protagonitzat les comissions que formaren part d’aquesta entitat el 2003: Ciscar-Borriana, Almirall Cadarso-Comte d’Altea, Albereda-Avinguda de França, Sant Vicent-Periodista Azzati, Conserva-Berenguer Mallol, Quart-Palomar, Duc de Gaeta-la Pobla de Farnals, Ramiro de Maetzu-Humanista Furió, Quart Extramurs-Velázquez i Ceramista Ros-José María Mortes Lerma.
El CD també presenta els projectes de les comissions, amb una breu explicació de cadascuna de les falles que van plantar el 2003, així com un historial dels artistes encarregats de confeccionar-les. I finalment, amb motiu de l’activitat conjunta que van fer les comissions (la primera mostra de ninots al carrer), l’edició dedica una secció a explicar en què consisteix l’activitat i quins temes desenvoluparien els ninots de cada demarcació.
Fernando Morales Checa
Algemesí és una ciutat que conserva amb orgull i dignitat una de les manifestacions festives més importants i riques del patrimoni
cultural valencià, la Festa de la Mare de Déu de la Salut. Aquest fet permet comprendre millor l’aparició en els últims anys d’un ambient favorable a tota una sèrie d’iniciatives adreçades a l’estudi i la divulgació de la cultura popular i
festiva. L’organització del festival de música tradicional Musicat (des del 1995), la publicació de llibres com La Muixeranga d’Algemesí (1997) i Bastint la festa (1999), o la inauguració del Museu de la Festa (2002), en són una
clara mostra. Dins d’aquest marc de dinamització cultural, que transcendeix amb escreix l’àmbit de la comarca de la Ribera, s’ha d’incloure també la publicació del llibre Festa i literatura.
Aquest volum arreplega les actes de la quarta edició de les Jornades Culturals, que amb periodicitat regular organitza l’Ajuntament d’Algemesí i que el 2002 van estar dedicades a la festa i la literatura. Dos elements entesos en aquesta ocasió en un sentit ben ampli —fins i tot les mateixes celebracions són interpretades com a “textos” en si mateixes— i que en el llibre s’entrecreuen en un joc de relacions que presenta àmplies ramificacions. Això dóna com a resultat una excessiva heterogeneïtat, que els mateixos organitzadors de les jornades assumeixen i que està present en els dos eixos en què es projecta el contingut del llibre: un, de temporal, que abraça des de les celebracions festives del renaixement fins al moment actual de la festa, i un altre, d’espacial, des de l’esfera local fins a l’àmbit més ampli de l’àrea cultural del Mediterrani nord.
En la primera part del volum es recullen les ponències presentades en les jornades. N’hi ha que aborden la relació entre festa, literatura i poder a través de les celebracions de l’aristocràcia i la noblesa. Així, Vicent Escartí aborda la festa com a representació social del poder en el renaixement a través de certs testimonis literaris; Antonio Solano Cazorla dóna compte de la instrumentalització política de les relacions de festes en el segle xviii, obres d’encàrrec per a expressar la fidelitat i adhesió al poder; Stefano Fogelberg parla de l’activitat de la cort de la reina Cristina de Suècia a Roma com a focus de creació cultural, i Antoni Tordera parla de l’estatus literari i documental d’El cortesano de Lluís del Milà.
D’altra banda, trobem una aproximació de Gil Manuel Hernández al marc de les manifestacions literàries de les festes populars valencianes, que constitueix un punt de partida imprescindible per a l’estudi d’aquesta literatura de caràcter popular. En aquesta línia s’insereixen, precisament, la resta de ponències: Josep Enric Estrela parla d’una obra inèdita de teatre religiós dedicada a la festa de la Mare de Déu de la Salut, del 1924; Joan Carles Gomis fa una interessant anàlisi dels gojos de l’últim barroc valencià com a expressió del concepte barroc d’art total per a vehicular un missatge ideològic, i Rafael Roca convida a fer una suggeridora relectura del paper dels Jocs Florals de Lo Rat Penat en el procés de recuperació de la identitat nacional dels valencians. En parlar de festa i literatura, les Falles no hi podien estar absents: Marc Gandia en parla en una ponència que condensa la bibliografia existent, sense aprofundir en noves vies d’investigació, i on es troba a faltar els últims estudis sobre l’obra fallera de Bernat i Baldoví, una actualització de la informació sobre l’estat actual dels llibrets de falla a la ciutat de València o una referència al panorama de la literatura fallera en comarques com la Safor.
La segona part del llibre recull les comunicacions presentades a les jornades, que aborden temes diversos i més concrets relacionats amb la comarca de la Ribera, les festes immaculistes d’Ontinyent del 1662 , el davallament de la creu o els moros i cristians de Biar. Destaca en aquest bloc la comunicació d’Isabel Baixauli, qui, en la línia encetada per Antoni Ariño per al període 1750-1936 i seguida per Gil Manuel Hernández per a l’etapa 1936-1975, presenta un minuciós i documentat estudi introductori a l’evolució del calendari festiu de la València barroca.
Pel que fa als aspectes formals, s’ha d’anotar que el llibre es veu entelat per l’aparició d’alguns errors d’edició (es deixa fora una de les comunicacions anunciada en el pròleg sobre el calendari festiu d’Algemesí en el barroc) i tipogràfics.
Al capdavall, l’heterogeneïtat de la proposta d’Algemesí fa que, com reconeixen els mateixos coordinadors del volum, es tracte d’“un tast i una incitació a possibles futures lectures, aportacions i reunions d’aquest tipus i amb aquesta mateixa temàtica com a punt central de reflexió”. En futures aproximacions a la festa i la literatura sembla recomanable plantejar un enfocament en la línia de l’excel·lent llibre col·lectiu El teatre en la festa valenciana (1999), amb un objecte d’estudi més concret i millor delimitat que permeta aprofundir en cada una de les múltiples qüestions i lectures que el tema planteja.
Josep Lluís Marín i Garcia
La ciutat d’Alacant reviscola vivificada tots els anys per la festivitat de sant Joan. És la festa de Fogueres. Dies en els quals, despertant del seu ensopiment habitual, homes i dones, xiquets i xiquetes, omplin els carrers disposats a
divertir-se. És temps de celebració, de participacions rituals, de gaudir de la festa del foc d’estiu. És temps d’alegria compartida. Els ciutadans, transformats en grup, refermen la seua identitat com a alacantins en un sentiment regional
valencià davant la resta del món. És temps de festa, de publicar fidels a la cita anual un munt de programes, de suplements especials dels diaris i, sobretot, els llibrets o llibres en arribar la festa als carrers de la ciutat. Precisament,
Festa és el títol de la revista oficial que des del 1982 edita l’Ajuntament recuperant una mateixa primera iniciativa feta el 1936.
Des de fa molts anys aquest tipus d’anuari, que aprofita la celebració festiva més arrelada i grossa de la ciutat, està ben definit tant en el seu esquema com en la seua estructura. En les seues primeres pàgines s’hi troben la típica salutació o presentació de l’alcalde i del regidor delegat de Festes. Després van els clàssics articles dels erudits locals que parlen de glòries històriques passades, en una mena d’inventari plaent. A continuació s’aprofita per exaltar la personalitat dels millors fills que han destacat en algun camp de l’activitat humana. Més endavant es referma la glòria de la ciutat a través de l’exposició de tot allò que ha ocorregut en l’any que ha passat des de les darreres festes. Els resultats dels esportistes locals, la memòria d’actuacions en el comerç, la indústria, el turisme, les obres i les infraestructures realitzades i que milloren la qualitat de vida dels ciutadans. Finalment, sempre es tanca la publicació oferint la relació dels actes programats a celebrar.
Dins d’aquesta tradició en la confecció dels millors llibres oficials de festes, Festa és un excel·lent exemple, reuneix tots els ingredients per a meréixer el qualificatiu, fins i tot amb la nota més honorífica, perquè amb un plantejament seriós fa unió de divulgació, investigació, art, literatura i actualitat. Tot presentat amb gran vistositat, joc de diferents tonalitats en les pàgines i magníficament il·lustrat amb profusió d’imatges apropiades als temes que s’exposen, cosa que fa molt atractiva la lectura als ulls, al mateix temps que convida a perdre la mirada en les fotografies. Un aspecte destacable, el mèrit del qual s’ha d’agrair a Cábala Creativos Gráficos.
La direcció de Festa corre per segon any a càrrec d’un veterà enamorat de les fogueres, Juan Carlos Vizcaíno Martínez, que ha posat a la col·lecció d’articles reunits el títol “Alicante, siglo XX. Piezas sueltas de un puzzle ciudadano”. Veritablement, és un trencaclosques per justificar el difícil problema de donar una visió genèrica, però sense pretendre reconstruir la figura total d’Alacant del segle passat. Un esforç que comença introduït per les salutacions de l’alcalde i del regidor delegat de Festes, escrites a l’estil de presentació per refermar la intencionalitat de la publicació. El joc de continguts de Festa combina i ordena els diferents trossos de material gràfics i literaris en sis apartats amb la finalitat de construir un guió per temàtiques amb les seues corresponents portadelles, que són autèntics separadors de disseny. Quatre d’aquestes obrin la reunió de cinc articles. Les altres dos ho fan per als ingredients especials del llibre revista.
El primer apartat es titula “Piezas de un ayer...” i s’ocupa sense nostàlgia d’una panoràmica d’activitats ciutadanes constructores del present. En el segon apartat anomenat “Nombres de nuestro pueblo”, apareixen les biografies de seleccionades personalitats alacantines, fetes amb un original denominador comú, perquè totes són relatades per un fill, un nét o per un amic quasi familiar. A continuació, un diferent paper en textura i un altre de tonalitat ocupen la part central de Festa, amb el títol “Símbolos de luces y claridades”. Són les pàgines dedicades a dos artistes, l’un de la pintura i l’altre de la imatge. Una dualitat que obliga a fer primer un catàleg sintètic de l’obra i les exposicions del dibuixant Pepe Díaz Azorín, i tot seguit, una mostra del fotògraf Basilio, que aporta un complet reportatge de motius i aspectes de les Fogueres que han sigut capturats pel seu ull. “Visiones para un futuro” és com es denomina el quart apartat. Inclou els articles que parlen sobre l’oferta museística d’Alacant i les arts plàstiques a la recerca de projecció. En aquesta edició els quatre apartats amb els continguts esmentats, aprofiten l’excusa del caràcter oficial de Festa per publicar-se. Els apartats cinqué i sisé són els que justifiquen el nom de Festa per a la revista sense convertir-la plenament en una publicació especialitzada en Fogueres.
Els apartats “Estallidos de fiesta” més el titulat “La festa de les Fogueres” estan dedicats pròpiament a la celebració alacantina. El primer arreplega els treballs d’anàlisi, d’investigació al voltant del món de les fogueres, dels artistes que són part de la història, de les recuperades tradicions més anhelades o de les més diverses vessants, com l’obsessiva preocupació sobre la identitat de la festa, que podria, al nostre entendre, ser objecte de curació al divan del psiquiatre. El segon és el reservat a les fotografies de les belleses del foc i les dames d’honor, la foto del primer premi de l’any anterior, la relació dels esbossos de fogueres classificats per categories i acaba amb el programa d’actes. És en aquest apartat on hauria de figurar la reproducció del pregó pronunciat l’any anterior com a material per a la història, formant una secció acompanyada de la foto de la foguera premiada amb el primer premi i un reportatge protagonista ben complet de creació, exposició i crema de les dues fogueres oficials. Un suggeriment que oferim i que podria ser plasmat, si la idea és acceptada, en la propera edició de Festa del 2002.
S’ha de destacar també del llibre revista la seua coberta amb els colors predilectes de la ciutat, el blau trencat amb un esclat en blanc, dissenyada com una funda per a guardar en butxaca el suplement, un llibret on trobem les redaccions i els dibuixos premiats en el concurs escolar sobre les Fogueres, com també, per a reomplir pàgines i donar volum, la injustificada reedició del còmic fet per l’artista Remigio Soler que tracta sobre ¿Cómo se hace una foguera?, i que ja havia sigut publicat per la mateixa revista Festa del 1986. En definitiva, Festa és una publicació de gran qualitat i molt atractiva per al col·lectiu fester i ciutadà d’Alacant, alhora que un vehicle transmissor de la festa de les Fogueres per a altres poblacions i institucions on generalment té ressò el llibre, perquè amb tanta valuosa col·laboració i participació d’autors i d’intel·lectuals s’ha fet cultura i literatura ben nostra, motiu d’agraïment més que suficient a Festa.
Josep Joan Coll
Em costa fer-me a la idea d’acontentar-me amb el sobrenom que s’atorga a Festa 2002, això de Revista Oficial de les Fogueres de Sant Joan, se’m queda prou curt per a definir aquest compendi de bon gust i
modernitat que va molt més enllà de narrar, contar i mostrar virtuts i miracles de la festa alacantina.
Només per començar per algun lloc i per allò que és fàcil al mateix temps, diré que el volum sorprén per grandària, per color, per pes. Només en la portada, amb senzillíssims traços, bascula cap a la mirada una perfecta síntesi d’allò que es pretén mostrar. Ondula com ho fan les onades del mar i els traços arxiconeguts d’un particular paviment, el nom en tipografia discretíssima del motiu de la festa. Una curiosíssima paginació, potser sembra el desconcert en el lector —a mi em va succeir així— i a través d’aquestes, articulades en sis blocs, una sèrie copiosa de detalls i aspectes que van des de la literatura fins a la pintura, passant per la fotografia, arquitectura, cinematografia, música, construcció de fogueres, pirotècnia, sociologia, per a acabar amb el que se suposa és el motiu del llibre, amb la festa i els seus protagonistes.
D’aquesta manera, en el primer d’estos sis blocs, titulat “Del Nostre Poble”, trobem onze articles il·lustrats amb un gran nombre de material gràfic de gran qualitat, dedicats a diferents aspectes històrics i culturals d’Alacant.
En el segon “Antogoza-Ángel García”, dos densos recopilatoris, en primer lloc, de material gràfic de l’obra del pintor Antonio González i, finalment, una visió de la festa alacantina del 2001 pel fotògraf Ángel García.
En el tercer, titulat “...I la seua Festa”, nou col·laboracions al voltant de la festa de les fogueres, passat, present i futur.
En el quart, “Belleses del Foc i Dames d’Honor 2002”, i cinqué, “Fogueres”, es presenta un magnífic repàs de totes les dones que en la festa del 2002 tindran un especial paper en el desenrotllament d’aquesta, i el catàleg d’esbossos de les fogueres de l’any 2002, en el qual, si és el cas, trobem a faltar els esbossos de les infantils.
Finalment, tanca el llibre el bloc sisé amb el programa de festes del 2002.
El llibre inclou en una butxaca posterior de la solapa un quadernet especial del concurs especial de dibuix i redacció. I a més a més, “Com es fa una foguera”, un còmic de Remigio Soler.
175 pàgines que es corresponen totalment amb les paraules de l’alcalde d’Alacant, Luis Díaz Alperi, en la introducció a l’obra i que citem textualment: “Esta publicación, quizá se erija como la más importante de cuantas edita el consistori