Valorem el patrimoni faller*

   La necessitat d’una reforma de la vigent Llei de Patrimoni, plantejada pel govern valencià en dates recents, no és altra cosa que la resposta, cal reconéixer que un poc retardada, a la nova realitat i les noves demandes socials i de gestió que planteja l’àmbit patrimonial. Lluny queden els temps en què per patrimoni s’entenia poc més que els monuments i les obres d’art. Des de la revalorització dels fons arxivístics o dels espais naturals, amb una història de dècades, fins a la creixent consideració del patrimoni immaterial, molt més recent, l’espectre d’allò que es considera patrimoni no ha anat sinó eixamplant-se, a recer de les recomanacions emanades tant de trobades i conferències d’especialistes, com de les directrius elaborades per la Unesco, l’organisme internacional que n’ha assumit les competències.

   Amb recomanacions i directrius, tanmateix, no en tenim prou, i cal articular les normatives legals adients que en garantisquen el compliment, especialment a escala local. Un problema important, si atenem l’experiència quotidiana i veiem com de difícil resulta en moltes ocasions atendre la preservació d’una església gòtica o d’un bosc secular. Podem imaginar que en el cas del patrimoni immaterial —al capdavall, allò en què tenim menys experiència de gestió— els problemes encara seran majors, si tenim en compte precisament la intangibilitat de la seua peculiar naturalesa. Si ens centrem en el patrimoni immaterial etnològic, el seguit de manifestacions culturals relacionades amb la tradició oral o musical, la gastronomia o les festes populars són refractàries a la fixació. Una política patrimonial conscient ha de tindre en consideració aquest fet, si no vol, pel deler impossible d’una restauració segons un suposat referent de puresa, deixar mortes una sèrie de manifestacions ben vives i dinàmiques. Pensem en els successius intents de fixar el cànon de la paella valenciana: només han dut que polèmica, precisament per tractar en tots els casos de constrényer les maneres de preparar un plat tan popular a un marc estret i immutable.

   A l’hora de l’eficàcia, cal no perdre tampoc la visió que un patrimoni immaterial també implica patrimoni tangible, massa física susceptible de política patrimonial, la qual estem més acostumats a gestionar. Les bones intencions de preservar patrimonialment la paella quedarien en un no res si s’extingira el garrofó com a cultivarietat peculiar. Un exemple correlatiu el tenim des de fa uns dies a la Ciutat Fallera, amb la destrucció per un incendi d’una nau de rellevància històrica per a la falles i per al cinema —s’hi construïren decorats de grans superproduccions clàssiques— amb tot el seu contingut i records, inclosos elements molt antics per a la construcció de carrosses. La festa de les Falles, susceptible i mereixedora d’una gestió patrimonial, però com a tal manifestació festiva, immaterial, comporta un important —tant per volum com per qualitat— patrimoni material que cal preservar i gestionar de manera rigorosa. Podem fer esment dels fons del Museu Faller de València,  i especialment de la seua col·lecció de ninots indultats, amb la qual l’Associació d’Estudis Fallers, conjuntament amb la Universitat de València i amb el suport de l’Ajuntament, està treballant des de fa vora tres anys en un projecte de catalogació, divulgació i posada en valor. També cal destacar els fons del Museu del Gremi d’Artistes Fallers, aprofitables per a fer un museu dedicat a un ofici artesà únic en el món, però alhora no constret al localisme, ja que també ha deixat la seua empremta en el cinema, el teatre, la decoració, l’interiorisme, les carrosses o els parcs temàtics i d’atraccions, en un cas rellevant —i per a moltes persones, de segur sorprenent— de projecció cap a un mercat de dimensions mundials. Així com les mateixes naus de la Ciutat Fallera, al cap i a la fi, una de les primeres ciutats temàtiques creades a l’Estat, quan estaven lluny de proliferar les actuals “ciutats de” que tant ornen i unflen els programes i les agendes de polítics i gestors; un espai urbà singular, en tot cas, que mereix unes solucions originals i participatives als seus problemes, i que creiem han de passar per un esforç d’integració en les àrees veïnes i per potenciar-ne les particularitats —fins i tot com a reclam turístic—, i no per requalificacions adreçades a especular amb terrenys alliberats o forçades reconversions empresarials. I per descomptat, també caldria esmentar les col·leccions de tema faller, propietat de particulars o de comissions falleres, que inclouen des de fotografies i dibuixos fins a literatura popular i premsa, tot passant per manifestacions musicals o d’indumentària, i per la mateixa documentació d’arxiu que genera la quotidianitat del quefer faller, tant l’emanada de la Junta Central Fallera, com d’altres institucions oficials que hi han mantingut relacions, com de les mateixes comissions; unes col·leccions que cal posar a l’abast de la investigació i del públic, mitjançant l’inventari, catalogació i digitalització dels fons, i amb la centralització de la seua gestió.

   Segons ha transcendit, el govern valencià, dins el procés de reforma de la Llei de Patrimoni, pretén la creació d’una fundació, anomenada Renaixença, per tractar de preservar precisament el patrimoni immaterial relacionat amb la cultura popular. Cal esperar que la fundació siga sensible també a la materialitat que s’hi associa, i siga capaç, per damunt de cap altra consideració, d’erigir-se en una instància gestora de referència, a més d’altaveu qualificat perquè l’opinió pública, les institucions i els professionals s’adonen de la necessitat de ser sensibles a la preservació i la gestió d’un patrimoni cultural, massa sovint menystingut i fins i tot menyspreat, que bé mereix, però, la seua dignificació i difusió. 

*Article publicat en el diari Levante-El Mercantil Valenciano, l’1 d’octubre de 2003.